dimecres, 18 de juliol de 2012

Clipperton

L’illa de Clipperton o illa de la Passió és un típic atol·ló coralí del Pacífic situat a uns 1.200 quilòmetres de la costa d’Acapulco. Malgrat la seva situació geogràfica i les pretensions sobiranes del govern mexicà, el territori pertany oficialment a la República Francesa des de l’any 1931. No és que l’illa justifiqui aquestes ambicions annexionistes, ja que es tracta d’una anella de terra pelada de 6 quilòmetres quadrats de superfície, que no sobrepassa els 400 metres d’amplada màxima i no té més vegetació que una mica d’herba resseca i alguns cocoters introduïts per l’home (que no per la dona).

La llacuna de Clipperton, en no tenir comunicació directa amb l’oceà, és d’aigua dolça i en bona part coberta d’algues. Alguns nàufrags han confirmat la seva potabilitat (encara que no el seu bon gust). L’ecosistema illenc ha depès en gran manera de la intervenció humana amb tot el que això implica de barrabassades diverses. La introducció de porcs durant un dels infreqüents períodes de colonització causà la desaparició dels crancs endèmics de l’illa i, de retruc, la proliferació de l’herbei. Extingida la població porcina, els crancs retornaren amb ànsies renovades, de manera que l’atol·ló torna a ser territori erm i sense cap redempció gastronòmica, ja que els esmentats crustacis són pur verí. Més recentment (març 2012) s’ha observat a la costa nord-est de l’atol la presència d’una illa flotant de deixalles industrials (bosses de plàstic, condons i ampolles d’aigua mineral sense gas) que han afegit un motiu d’interès turístic a la zona.

Clipperton, durant gairebé tota la seva història, presenta els incidents típics d’una illa del Pacífic deixada de la mà de déu, des d’un descobriment francès al segle XVIII (per part de vaixells que es deien coses tan gavatxes com “La Princesse” o “La Découverte”) fins a naufragis diversos, visites de bucaners a la recerca de refugi, ianquis amb ganes de plantar bases navals allà on fos i mexicans a la pesca de la tonyina roja.

D’entre tota aquesta patuleia paràsita voldria destacar els miners de guano arribats a l’illa l’any 1906. Per a qui no ho sàpiga, el guano és la caca d’ocell (també dita familiarment gallinassa o colomassa), que s’ha emprat tradicionalment com a fertilitzant natural des de l’inici dels temps. Aquest recurs se l’acabaren en poques temporades els colons miners, abans que conclogués la primera dècada del segle XX. L’any 1914 la població de l’illa constava d’un centenar de persones, entre homes, dones i infants. Cada dos mesos, un vaixell arribat d’Acapulco, els proveïa dels mínims queviures imprescindibles, fins que l’esclat de la Revolució Mexicana tallà tot subministrament. Abandonats als pobres recursos naturals, molts moriren a causa de l’escorbut, mentre que la major part dels homes s’ofegaren en intentar navegar a la recerca d’ajuda. Finalment només restà el faroner Victoriano Álvarez acompanyat d’una quinzena de dones i nens. En un deliri propi d’un film de Werner Herzog amb Klaus Kinski, Álvarez es proclamà rei de l’illa i l’abocà a una orgia de sexe i assassinats que només finalitzà quan l’expeditiva Tirza Rendón posà fil a l’agulla i es carregà el faroner megalòman. Els supervivents, 4 dones i 7 nens, foren rescatats per la marina americana un 18 de juliol de 1917, avui fa precisament 95 anys. Se m’acudeixen pitjors efemèrides del dia que aquesta.

19 comentaris:

  1. Que bona la història del faroner i el seu harem! Sembla una novel·la escrita a quatre mans per J.G. Ballard i Sánchez Piñol.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Salvador, la realitat no arriba a ser tan intensa: la colombiana Laura Restrepo va escriure una novel·la titulada "La isla de la pasión" sobre aquests esdeveniments, però sona més a gust de gelat que a res veritablement pertorbador.

      Elimina
  2. Aquesta darrera història mereix una pel·lícula, com molt bé insinues, a l'estil del tàndem Werner Herzog i Klaus Kinski.

    Malgrat tot, en dies de tempesta, les onades no superen la barrera de terra o les capes freàtiques no queden contaminades per l'aigua salada?

    ResponElimina
  3. Se n'ha escrit més d'una novel·la al respecte.

    Jo diria que l'aigua de la llaguna ha de ser semidolça (cal tenir en compte que és molt poc profunda).

    ResponElimina
  4. no te ni maleit casino? quina illa més avorrida...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pons, és més petita que el delta del Llobregat.

      Elimina
  5. es, como para hacerse un collar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lo propio de un atolón, tolón, tolón. Pero más que una vaca lechera, sería una vaca coralina.

      Elimina
    2. sería una coralina vaca lechera ¿no?

      Elimina
    3. Pintada por Chagall (no me llega el presupuesto para Justin Bieber).

      Elimina
  6. Em sembla fascinant que la llacuna sigui d'aigua dolça estant separada del mar per una petita anella de terra. Ara, l'illa de deixalles em sembla el súmmum. Ningú n'ha estudiat l'ecosistema?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que sí, Enric, però jo només m'ocupo de qüestions frívoles. Les illes de deixalles no són tals, vull dir que no són gens sòlides: estan formades per micro-partícul·les plàstiques.

      Elimina
  7. Veus com al final va ser una dona? Potser no hi van dur els cocoters, però va ser l'única que es va carregar el coco. (Acudit dolent patrocinat pel ple de la corporació ^^) Per cert, em sembla que aquestes illes de deixalles plàstiques, que ara proliferen cosa mala, són un bon cau per cavallets de mar i altres. Si ej keeee :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si tot eren dones i nens, qui volies que se'l carregués? Quina visió més tendenciosa!

      Elimina