Una vida acomplerta

Acabo de devorar “The Sense of an Ending” (“El sentit d’un final” podríem dir), l’última novel·la de Julian Barnes, que tan ben considerada ha estat per la crítica britànica. Amb les seves 150 pàgines, més que d’una novel·la es tracta del que els anglesos en diuen una “novella”. Consta de dues parts ben contrastades. La primera, que ocupa un terç del llibre, parla del jove Tony Webster i dels seus amics acabats de sortir de l’adolescència, tots ells tan pedants i esnobs com ho són tots els joves britànics de classe mitja-alta a les novel·les de Julian Barnes i similars. Se’ns parla de les seves primeres experiències universitàries, dels seus primers amors; res de nou, fins que s’esdevé un suïcidi i la novel·la rep una accelerada en direcció al futur: Tony Webster s’ha casat, ha tingut una filla, ha fet una carrera grisa i funcionarial, s’ha divorciat i ara s’enfronta a una jubilació sense història. Fi de la primera part.

La segona part comença quan Tony rep notícies del seu passat de quaranta anys enrere, que ell creia definitivament tancat i clausurat amb un bonic llaç decoratiu, i descobreix que res no fou exactament com ell havia volgut imaginar i que els records tenen una plasticitat difícil de controlar. “The Sense of an Ending” està narrat en primera persona i ofereix moltes oportunitats per a jugar amb un narrador poc fiable. Sempre és engrescador reflexionar sobre l’escassa veracitat dels teus propis records i la tendència generalitzada a dotar de sentit fets que no en tenen cap. La revelació final de la novel·la funciona “in extremis”, gràcies sobretot a uns personatges que actuen de forma poc natural amb el simple propòsit d’arrodonir la trama.

Per sort, Barnes, que als 66 anys no té por de parlar de la mort (si no recordo malament d’això anava l’una-mica-trivial “Nothing to Be Frightened Of” del 2008 i aquesta novel·la està dedicada, una vegada més, a Pat Kavanaugh, la seva muller, traspassada també el 2008) i sempre té alguna cosa adient a comentar sobre el pas del temps i el de la memòria. És un goig llegir la seva prosa civilitzada amb perles com aquestes:

Tard a la vida esperes una mica de descans, oi? Creus que ho mereixes. Almenys jo hi vaig creure. Però llavors comences a comprendre que recompensar els mèrits no és l’objectiu de la vida.

Qui va dir que la memòria és el que pensàvem haver oblidat? I ens hauria de ser obvi que el temps no actua com un fixador sinó com un dissolvent. Però no és convenient —no és útil— creure-ho; no ens ajuda a tirar endavant amb les nostres vides; per tant ho ignorem.

Se m’acut que aquesta pot ser una de les diferències entre la joventut i la maduresa: quan som joves, ens inventem diferents futurs per a nosaltres; quan som grans, inventem diferents passats pels altres. 

Fa poc Salvador Macip parlava d’aquest llibre i observava la similitud de la seva coberta amb la de la darrera novel·la d’Imma Monsó. Curiosament, malgrat ser dues obres molt diferents en to i en argument, comparteixen, apart de la coberta, uns protagonistes que descobreixen ben avançada la seva vida com han estat d’equivocats a l’hora d’interpretar el seu passat; potser un sentiment comú a tothom que hi dedica més de dos minuts a girar la  vista enrere, res de gaire original en el fons.

“The Sense of an Ending” va guanyar segurament de forma merescuda (desconec els seus contrincants) el Man Booker Prize de l’any 2011. Anteriorment Barnes havia estat candidat a aquest premi per altres tres obres seves. És un destí comú als bons autors que mai són les seves millors obres les que reben els guardons. Amb això vull dir que, quan els del Booker van deixar passar “El lloro de Flaubert”, van cometre una veritable injustícia. De totes maneres, la novel·la és molt recomanable, molt millor que el seu recull de contes “Pulso”, que no em va deixar cap record perdurable. Els meus espies diuen que Anagrama la publicarà el mes de novembre sota l’improbable títol de “Un sabor a final”. Estigueu atents per no deixar-la escapar.