Bikini

L’atol·ló Bikini, pertanyent a la República de les Illes Marshall de la Micronèsia, està format per 23 illes que encerclen una llacuna particularment profunda. Durant centenars d’anys els indígenes del Pacífic habitaren aquest atol, encara que el primer occidental que el va visitar fou el capità rus Otto von Kotzebue durant la dècada dels 1820. El 1885 s’establí la colònia alemanya de les illes Marshall que, ran de la Primera Guerra Mundial, fou capturada per l’Armada Japonesa que les ocupà fins a la seva desfeta durant la Segona Guerra Mundial. Però, per descomptat, si Bikini és famós, és per les proves nuclears que Estats Units hi realitzà entre 1946 i 1958.

Encara recents les devastadores experiències d’Hiroshima i Nagasaki, sembla mentida que s’experimentés amb armes atòmiques amb tant inconscient optimisme; potser fou una conseqüència de l’eufòria del vencedor, que veia l’energia atòmica com a garant de la pau i porta que s’obria al futur. Un cop desallotjats els 200 habitants de l’atol·ló Bikini al veí atol·ló Rongerik, s’iniciaren les proves durant les quals s’arribaren a detonar fins a 23 bombes amb resultats no sempre controlables.

L’any 1968 els Estats Units declararen Bikini de nou habitable, però s’hagueren de desdir el 1978 quan es descobriren altes quantitats d’estronci-90 als cossos dels illencs. A hores d’ara Bikini no es considera encara territori segur per habitar-hi. L’única forma de fer desaparèixer la contaminació seria eliminar el seu sòl fins a una profunditat de 40 centímetres, el que implicaria un desastre ecològic (més).

Aquest panorama desolador contrasta amb l’actitud de l’opinió pública als anys 40 o 50, on el cèlebre bolet nuclear havia esdevingut una icona de modernitat, mentre males companyies volien convèncer-nos que l’àtom podia ser el nostre amic. Així, quan Louis Réard presentà a París el seu revolucionari vestit de bany de dues peces un 5 de juliol de 1946 (cinc dies després de la primera detonació) no dubtà a batejar-lo com “biquini”, tot associant-lo amb un concepte actual i trencador, però en cap cas negatiu.

A l’àrea d’influència de la ciutat de Barcelona rep el nom de “biquini” el sandvitx calent de pa de motlle, pernil dolç i formatge, versió simplificada del “croque-monsieur” francès, i en tot similar al que a Espanya en diuen “sandwich mixto”. Hi ha qui atribueix el nom al fet que els va popularitzar la Sala Bikini de Barcelona durant els anys 50 i 60. I, si bé no hi ha dubte que la sala de festes barcelonina escollí el seu nom per apuntar-se al carro de la més rabiosa modernitat, jo sempre he preferit pensar que el sandvitx biquini es diu així pel seu tall triangular que imita el mòdul bàsic dels banyadors de dues peces.

D’entre de totes les explosions ocorregudes a Bikini, fou particularment desgraciada la de l’u de març de 1954, primera prova pràctica d’una bomba d’hidrogen, la qual causà una contaminació radioactiva molt més potent del que s’havia previst. Entre els afectats hi hagué els 23 pescadors del vaixell japonès Daigo Fukuryü Maru, un fet que causà un escàndol enorme al Japó, i que ben aviat acabaria inspirant la pel·lícula “Godzilla” (1954), primera mostra del gènere de monstres mutants que tantes satisfaccions ha ofert als espectadors sense prejudicis i amb ganes de passar una bona estona.

I encara, una herència cultural inesperada com a darrera reverberació silent de les explosions atòmiques de l’atol·ló. La seva llacuna, que ja he dit que és molt profunda, va servir durant la Segona Guerra Mundial com a cementiri per a no menys de mitja dotzena de vaixells de guerra americans, el que la converteix en un paradís pels submarinistes. La prohibició d’exercir-hi la pesca, a causa de la seva contaminació, ha afavorit l’abundor de la fauna, segurament mutant, com ara es veurà.

Potser ara revelaré una obvietat coneguda per tots els meus lectors menors de set anys, però acabo de descobrir que al fons de la llacuna de l’atol·ló de Bikini es troba la ciutat imaginària de Bikini Bottom ("part de baix del biquini", és a dir "calces"), escenari de les aventures del popularíssim Bob Esponja: prova definitiva de la fascinació que l’àtom i la seva fissió exerceix sobre nosaltres, estiuejants innocents, molts anys després de la seva primera incursió al conscient col·lectiu.