diumenge, 9 de setembre de 2012

16-8-1991: Heaven or Las Vegas

Un cop dutxats i canviats de roba, ja sense la pols del desert, entrem a Dunes, un dels establiments clàssics de la ciutat [desaparegut el 1993]. Per moltes imatges que haguem vist de Las Vegas a tota mena de pel·lícules, l’espectacle que es presenta als meus ulls em deixa atònit. Els casinos, pels quals no cal pagar cap entrada, es configuren com una extensa successió d’àmbits intercomunicats (una mica a la manera dels grans magatzems), sense envans, ni finestres i sobretot sense rellotges. Són espais on el temps i la realitat exterior queden abolits en benefici d’un món il·lusori que promet eternes oportunitats.

A l’entrada acostuma a haver una primera bateria de màquines escura-butxaques, que representen el nivell més ínfim del vici. Més enllà es troben les taules de black-jack i les ruletes, els bingos, restaurants, botigues, teatres… L’ambient és frenètic i vulgar; entre els molts passejants curiosos d’aquest zoològic destaquen els jugadors autèntics, immòbils com camaleons a l’espera d’una mosca. A les escura-butxaques, dones madures d’aspecte ordinari passen les hores amb un got de plàstic a la mà, ple de quarters minvants, i una cigarreta moribunda als llavis. J malgasta el seu primer parell de dòlars a una ranura no identificada.

Passem al mític Caesar’s Palace, decorat amb temàtica romana. La façana exhibeix una col·lecció d’estàtues de guix clàssic que abasta des del dissortat Laocont (amb els seus fills i el rèptil) fins un David de Miquel Àngel  en millor estat que el de Florència. Les cambreres vesteixen una toga breu que deixa al descobert unes cames llarguíssimes enfundades amb algun material sintètic i platejat. Sopem al Café Roma. A l’interior del casino tot pretén fer referència al passat de l’Imperi, encara que jo acabo menjant un plat xinès. Per evitar qualsevol síndrome d’abstinència, si el comensal ho desitja, des de les taules del restaurant es pot jugar a una espècie de bingo espuri.

Més tard J es queda enganxat a una escura-butxaques i hi passa una estona que em sembla inacabable. No crec que sigui un ludòpata en potència, però li encanta guanyar i les lladres d’un sol braç no li ho posen fàcil. Jo, després de jugar i perdre mig dòlar ritual (més que res perquè som a Las Vegas i és el que s’ha de fer), em passejo avorrit per les botigues tot xarrupant un minúscul Jack Daniels amb gel. Reconec que el dimoni del joc no m’ha temptat mai. No crec que es degui a la proverbial gasiveria catalana, atribuïu-ho més aviat a les meves tendències més racionals.

8 comentaris:

  1. Doncs escolta, santa racionalitat en aquest cas.

    És teu? Sembla força interessant.

    Curiós las Vegas. Jo he anat dues o tres vegades al bingo, no a las Vegas, és clar, sinó al del carrer Urgell i al de Via Laietana. Del d'Urgell, més luxós, m'encantava el to pornogràfic de la locutora: cinco, setenta y tres, siete tres, així, amb veu de guarrilla de línea caliente. Em xocava molt. Perquè tot estava encarat al més primari.

    Jo hi vaig anar un parell o tres de vegades per un motiu: la copa de cava valia cinquanta cèntims d'euro, súper barata, i no era pas dolent. Llavors feia un cartronet cada sis, i mentres la gent anava omplint i cantant bingo, nosaltres bebiem amb aquell silencia que de vegades ve de gust i es fa difícil de trobar en la majoria de llocs. La pudor de tabac i la veu de la guarrilla impedien, però, que l'ambient arribés a ser zen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Eastriver, és meu. La teva descripció del bingo sona bé. De vegades no cal anar tan lluny per trobar ambients exòtics.

      Elimina
  2. encara té un cert romanticisme el dimoni temptant el jugador de cartes, però els pobres jubilats posant la tarja de crèdit a la ranura dels escuradors aquests..
    res, no ens en lliurem, entre l'Adleson i el Bañuelos, empresaris dignes de les seves caixes, casa nostra farà pudor de la forta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El romanticisme del joc acaba amb Dostoievski. Amb aquests empresaris caldrà vigilar la cartera.

      Elimina
  3. Jo tampoc sóc de jugar, però aquests ambients, sobretot quan són ben decadents, em semblen molt atractius. Sóc un voyeur.

    ResponElimina
  4. Com l'Enric, sóc una voyeur. Una vegada vaig anar a un casino, vaig posar una fitxa de 500 pessetes en un número, en va tocar un altre. Aquest fou tot el meu pas pel món del joc, se'm va fer evident la seva inutilitat. Ara, en família, una bona partida de Remigio, no et dic pas que no :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah, sí, jugar per jugar no et dic que no. Ahir per exemple vaig jugar a l'Uno.

      Elimina