La lectura infinita (2 de 2)

És sabut que Infinite jest conclou amb més d’un centenar de pàgines de notes al text i, en aquest sentit, poder anar i venir entre el text principal i les notes és una benedicció del “reader”. No es pot dir el mateix de les notes dins de les pròpies notes (que tinc entès que el Kindle d'Amazon sí que soluciona), ni de quan una nota es refereix a una altra nota que es troba algunes pàgines més enllà: en aquests casos el pas d’unes a altres és un veritable malson.

Per tornar als avantatges, la meva edició en paper d’Infinite Jest pesa 1 quilo 170 grams, mentre que l’aparell lector pesa 240 grams (funda inclosa) el que representa un avantatge indubtable per prosseguir còmodament la lectura ajagut al llit, al transport públic o en itinerància durant les vacances. De fet, durant les vacances tot hauria anat perfectament si la bateria no s’hagués descarregat abans del previst. No he descobert encara quant de temps dura la càrrega de la bateria, perquè sembla una magnitud variable que segueix les lleis de Murphy per fer el màxim mal possible en cada moment. La clau del problema consistí que l’única manera d’aprovisionar el reader fou a través de l’entrada USB d’un ordinador, font energètica no tant a l’abast de tothom des que els ciber-cafès han passat totalment de moda i a més t’allotges a establiments de tipus familiar.

La solució que em proposà Josep (no podia ser d’una altra forma) fou que acudís a la biblioteca pública municipal. Ens trobàvem a Wismar, ciutat d’uns 50.000 habitants (o sigui que no era un cul de món) i malgrat això ni la bibliotecària veterana ni la més jove que em van atendre semblaven entendre el meu anglès limitat però correcte (perquè després es vagi propagant el mite que afirma que a Europa tothom domina l’anglès excepte, nosaltres, pobres ibèrics ignorants). Les bones senyores m’insistien en perfecte alemany que els seus ordinadors estaven protegits de sèrie contra virus malignes i que no podien permetre un contacte passatger amb un aparell de sospitós origen mediterrani. Vaig necessitar arreplegar tot l’alemany que encara recordava del meu pas remot pel Goethe Institut per proclamar:

—Ich brauche kein Internet, nur Strom —o sigui, “no necessito internet, només electricitat”.

Un cop digerida aquesta informació, les dames em permeteren abastir-me d’un ordinador condemnat a l’ostracisme que no tenia cap contacte amb la resta del món més que l’estúpida enrampada elèctrica. Quedaven 45 minuts fins el tancament de la biblioteca, o sigui que la càrrega fou escassament parcial, tot just per sortir del pas.

Més sort vaig tenir de tornada a Hamburg, on l’hotel tenia un Business Center amb dos ordinadors de lliure disposició. Només calia demanar teclat i ratolí a recepció; però jo no necessitava aquests estris, una entrada d’USB fou suficient.

Per si no ha quedat clar, el que volia remarcar en aquests apunts és que els nous formats digitals traslladen els vells i coneguts llibres per trajectes no sempre desitjables. Potser aquestes són les pegues de ser un pioner, però dubto que això acabi arreglant-se per a plena satisfacció de tothom.