Escaton

Disseny de Chris Ayers

Escatologia: f. Part de la teologia que tracta de les coses darreres o finals de l’home o del món, com la mort, la resurrecció, el judici final (del grec ἔσχατος, últim).
Escatologia: f. Estudi dels excrements (del grec σκατός, femta).

Cada any a l’A.T.E. [Acadèmia de Tennis Enfield] potser una dotzena de nois entre potser uns dotze i uns quinze anys —nens a les fases més primerenques de la pubertat i del pensament realment capaç de fer abstraccions, quan la pròpia al·lèrgia a les limitadores realitats del present tot just comencen a emergir com un estrany tipus de nostàlgia per coses que mai no has conegut (120)—potser una dotzena d’aquests nois, la majoria mascles, es dediquen amb fanatisme a un joc inventat a l’Acadèmia anomenat Escaton. L’Escaton és el joc infantil més complicat mai conegut a l’Acadèmia. Ningú no està del tot segur sobre qui el va dur a Enfield i des d’on. Però es pot datar la seva concepció amb força facilitat a partir de la mecànica del joc mateix. La seva estructura bàsica ja estava força definida quan Michael Pemulis d’Allston a l’edat de dotze anys contribuí a fer-lo molt més irresistible. La seva elegant complexitat, combinada amb una esgarrifança que recrea el rebuig i una completa dissociació de les realitats del present, componen gran part del seu pueril atractiu. A més és irresistible d’una forma gairebé addictiva i escandalitza els adults.

Aquest any és Otis P. Lord, un jugador de tretze anys, fenomen del càlcul de Wilmington (Delaware), qui “Porta la Gorra” com a director del joc d’Escaton i estadístic reconegut, tot i que Pemulis, com encara volta per aquí i és de lluny el més gran jugador d’Escaton en tota la història de l’A.T.E., té una mena de potestat emèrita no oficial per corregir els càlculs i els mandats de Lord.

Per jugar a Escaton calen de vuit a dotze persones, amb 400 pilotes de tennis tan velles i pelades que no es puguin fer servir ni per practicar sacades, més una extensió de terreny equivalent a quatre pistes de tennis contigües, a més d’un cap destre en la recopilació de dades i la cognició fredament lògica, juntament amb un mínim de 40 megabytes de RAM disponible i una àmplia gamma d’articles de tennis. El reglament similar a un vademècum que Pemulis va fer escriure a Hal Incandenza l’Any del Super-Pollastre Perdue —amb apèndixs, mostres d’arbres de decisió c:\Rosa2\MathPak\EndStat-path i un resum de l’assaig més accessible sobre teoria aplicada de jocs que Pemulis va ser capaç de trobar— és gairebé tan llarg i interessant com l’estupefaent “El progrés del peregrí des d’aquest món fins a aquell que ha de venir” de John Bunyan, i un totxo força difícil de comprimir dins d’un ésser vivent (encara que cada any una dotzena més de nois de l’A.T.E. memoritzen la cosa amb tal profunditat fanàtica que de vegades informen que, anys més tard, n’han murmurat passatges quan es trobaven sota una lleugera anestèsia dental o cosmètica). Però si a Hal l’apuntessin amb una Luger i l’obliguessin a intentar-ho, probablement començaria explicant que cadascuna de les 400 velles pilotes de tennis de l’arsenal global del joc representa un míssil termonuclear de 5 megatones. 

120. Aquest fenomen bàsic és el que adults post-hegelians més capaços de fer abstraccions anomenen “consciència històrica”.