Passejant Mr. Adrià

Foto d'Oscar S.

Definitivament el cervell dels mascles no funciona igual que el de les femelles, vist que el meu nebot de dos anys i mig mostra des de fa temps una afició desmesurada (que jo diria innata) a tot el que té a veure amb la mecànica i la tecnologia. Quan ve de visita, només sortir de l’ascensor, pica el botó de planta baixa i contempla des de la reixa de la gàbia el descens de la cabina. L’espectacle, que ens obliga a compartir col·lectivament, arriba al seu punt culminant quan irromp el contrapés, aparició que és rebuda amb exagerats crits de joia. L’Adrià és molt entusiasta en tot allò que li agrada.

L’Adrià és també un nen molt emmarat i per convèncer-lo de sortir a fer un tomb i deixar una estona tranquil·la la seva mare l’he hagut de temptar amb un descens en l’ascensor del metro, una oferta que sabia que no rebutjaria. De fet, en sortir al carrer era ell qui tibava tot indicant-me impacient el camí fins un dels ascensors de l’estació de Provença.

Ell mateix ja sol·licita l’ascensor, si no es troba al nivell del carrer, i sap quin botó ha de prémer per fer-lo baixar. Un cop al vestíbul subterrani prou que li agradaria continuar fins a les andanes inferiors. És difícil fer-li entendre que no tot a la vida gaudeix de lliure accés i, encara que jo li digui que no podem passar, ell insisteix a mostrar-me les fletxes verdes de les barreres. Com a maniobra de distracció el faig pujar a la poc espectacular cinta lliscant de l’intercanviador fins arribar al vestíbul que queda sota de Rambla de Catalunya. Procuro que no vegi la vitrina de l’Espai Mercè Sala (que és l’infern on van a parar tots els treballs manuals que han comès algun pecat estètic) i l’encamino fins un segon ascensor. Pugem.

Baixem. Refem les nostres passes i la plataforma lliscant en sentit contrari. Passem davant d’un aparador de “txutxes”, tan ràpid que sembla un miratge i el nebot a penes ho percep. Per variar, prenem les escales mecàniques ascendents, on Adrià encara tentineja. Sense dedicar-li ni una mirada peremptòria a la porta de la Pompeu (ex Fòrum Vergés) iniciem la viceversa del descens. Com a bons assassins, tornem al lloc del nostre primer crim i utilitzem el mateix ascensor ara per ascendir, després per descendir. A partir d’aquí entrem en un bucle de topologies de l’inframón durant els quaranta minuts següents.

Esbandir i repetir, que diuen els americans. Terriblement fascinant si tens dos anys i mig.