diumenge, 16 de setembre de 2012

Passejant Mr. Adrià

Foto d'Oscar S.

Definitivament el cervell dels mascles no funciona igual que el de les femelles, vist que el meu nebot de dos anys i mig mostra des de fa temps una afició desmesurada (que jo diria innata) a tot el que té a veure amb la mecànica i la tecnologia. Quan ve de visita, només sortir de l’ascensor, pica el botó de planta baixa i contempla des de la reixa de la gàbia el descens de la cabina. L’espectacle, que ens obliga a compartir col·lectivament, arriba al seu punt culminant quan irromp el contrapés, aparició que és rebuda amb exagerats crits de joia. L’Adrià és molt entusiasta en tot allò que li agrada.

L’Adrià és també un nen molt emmarat i per convèncer-lo de sortir a fer un tomb i deixar una estona tranquil·la la seva mare l’he hagut de temptar amb un descens en l’ascensor del metro, una oferta que sabia que no rebutjaria. De fet, en sortir al carrer era ell qui tibava tot indicant-me impacient el camí fins un dels ascensors de l’estació de Provença.

Ell mateix ja sol·licita l’ascensor, si no es troba al nivell del carrer, i sap quin botó ha de prémer per fer-lo baixar. Un cop al vestíbul subterrani prou que li agradaria continuar fins a les andanes inferiors. És difícil fer-li entendre que no tot a la vida gaudeix de lliure accés i, encara que jo li digui que no podem passar, ell insisteix a mostrar-me les fletxes verdes de les barreres. Com a maniobra de distracció el faig pujar a la poc espectacular cinta lliscant de l’intercanviador fins arribar al vestíbul que queda sota de Rambla de Catalunya. Procuro que no vegi la vitrina de l’Espai Mercè Sala (que és l’infern on van a parar tots els treballs manuals que han comès algun pecat estètic) i l’encamino fins un segon ascensor. Pugem.

Baixem. Refem les nostres passes i la plataforma lliscant en sentit contrari. Passem davant d’un aparador de “txutxes”, tan ràpid que sembla un miratge i el nebot a penes ho percep. Per variar, prenem les escales mecàniques ascendents, on Adrià encara tentineja. Sense dedicar-li ni una mirada peremptòria a la porta de la Pompeu (ex Fòrum Vergés) iniciem la viceversa del descens. Com a bons assassins, tornem al lloc del nostre primer crim i utilitzem el mateix ascensor ara per ascendir, després per descendir. A partir d’aquí entrem en un bucle de topologies de l’inframón durant els quaranta minuts següents.

Esbandir i repetir, que diuen els americans. Terriblement fascinant si tens dos anys i mig. 

22 comentaris:

  1. Encantador! Oncle i nebot, tots dos! :) I la teva manera d'explicar-ho!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, més encantador el nebot, t'ho asseguro.

      Elimina
    2. Realment, a la foto, enamora. Quina expressió que té més viva i més feliç!

      Però tu ho expliques...

      Elimina
  2. L'Adrià és preciós i té un cara de llest que no es pot dissimular.
    Gaudiu-lo tots, sobretot la seva mare i el seu lògicament embadalit tiet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, el gaudim tant que em fa por que l'acabarem erosionant.

      Elimina
  3. Ostres, com s'ha fet en Manelic 2.0! Està estupendo.
    No sóc gaire bona en això de les semblances raonables i t'he vist poc en directe (un parell de cops, si no m'erro), però aquest nas i aquests pòmuls em sonen, t'ho juro.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Matilde, millor no insistir per aquesta línia...

      Elimina
  4. ascensors, tot un mon, si tens 2 anys i mig...

    ResponElimina
  5. La curiositat dels nens és impredictible. M'has recordat el fill d'uns amics nostres que varen portar el xiquet per primera vegada al zoo. Les bestioles el varen deixar igual, tota la seua atenció va posar-se a una aixeta d'una canonada amb una mena de rellotge mesurador de pressió o de ves a saber què, sobre el qual no va deixar de preguntar un munt de coses al seu pare tota l'estona. La màgia dels mecanismes és molt especial. Jo sóc un cas perdut, ja ho sé, però la mecànica d'una bici encara m'emociona. Molt bonic l'Adrià, tot siga dit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicicle, ja pots imaginar-te com li fascinen a l'Adrià les motos i bicicletes: vol enfilar-se a totes les que troba aparcades a la vorera.

      Elimina
  6. Ara l'has de portar a l'estació de França. Ja veuràs com canvia els ascensors pels trens.. per cert, quin nen més eixerit, em recorda a algú.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Kalamar, de moment, no l'acostem als trens no sigui que s'avicïi (de moment ja embogeix per pujar en autobús. De fet, encara ens hem guardat molt d'ensenyar-li que aquests animalons i cotxes que hi ha a la porta d'algunes botigues es belluguen si hi poses una moneda.

      Elimina
  7. Quina entrada més maca... Es llegeix de principi a fi amb un somriure. Si jo tingués un nebot com l'Adrià no sé pas com ho faria; no m'agraden els ascensors. Bé, potser ell em faria perdre la fòbia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegra haver-te fet somriure com la presència vicària del meu nebot.

      Elimina
  8. Quin nen més guapo!! Quina expressió de felicitat que fa!! :-))

    Confesso que jo, com faig servir l'ascensor per pujar al pis de dalt del Viena, també m'agrada mirar quan veig que s'il·lumina una mica darrera la porta, la qual cosa vol dir que ja està arribant a dalt :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, Assumpta, deus tenir taula parada permanent al Viena!

      Elimina
  9. Allau, donada la introducció de l'apunt esperava algun despropòsit d'origen femení però veig que l'afirmació no ha acabat recolzada per cap detall biogràfic. Has creat expectatives i ara trobo a faltar alguna cosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, només pretenia remarcar que la majoria dels nens semblen dissenyats de sèrie per aficionar-se a la mecànica i la tecnologia. Lamento haver defraudat les teves expectatives.

      Elimina
  10. el "dulce" parece desbordar felicidad, ¡enhorabuena¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pilar, mientras no le lleves la contraria, es muy feliz.

      Elimina