Roma, amor i fantasia

Després de la ben “charmante” “Midnight in Paris”, Woody Allen prossegueix el seu periple turístic europeu amb “To Rome with Love”, un projecte decididament més lleuger encara que no mancat d’alguna gràcia. Per posar-se a to amb la ciutat amfitriona, proposa una pel·lícula d'esquetxos, gènere molt freqüentat pel cinema italià durant els anys 60. Les quatre historietes que componen la cinta no mostren cap tret unificador més enllà de l’escenari i no es presenten aïllades, sinó intercalades les unes amb les altres, fet que dissimula una mica la feblesa de la seva estructura, però que al mateix temps provoca confusió, ja que el marc temporal de cadascuna d’elles varia considerablement, des de la que succeeix durant una sola jornada fins la que relata esdeveniments d’un període de dies no determinat.

L’episodi més fluix és el de l’arquitecte (Alec Baldwin) que fa de mentor d’un jove expatriat pijo (Jesse Eisenberg) en les seves relacions amb Greta Gerwig i Ellen Page. El problema de la presència de Baldwin és que en cap moment queda clar si és un personatge real, l’encarnació adulta del personatge d’Eisenberg o un recurs de guió sense utilitat aparent. A sobre, la sovint deliciosa Ellen Page ha de defensar un dels retrats d’esnobisme cultural més fluixos de tota la filmografia alleniana.

El segment de Roberto Benigni, sobre un home qualsevol que un bon dia esdevé famós sense motiu, satiritza superficialment la nostra obsessió actual per la popularitat. Benigni, un actor capaç de posar-me molt i molt neguitós, aquí funciona prou bé, o sigui que no em queixaré.

A la tercera història, Woody Allen i Judy Davis viatgen a Roma per conèixer la família del xicot de la seva filla i descobreixen virtuts inesperades en el futur consogre. El gag sobre el que gira l’esquetx és hilarant, però curt d’ales; tanmateix, veure Allen interpretant per enèsima vegada el seu personatge de neuròtic ple de prejudicis encara desvetlla alguna rialla i més si l’acompanya la fantàstica Davis en un paper (ai!) massa breu.

L’episodi millor, el que dóna més joc, concerneix a una parella de provincians acabats de casar i les seves aventures per separat durant una jornada a la capital. A l’esquetx intervé Penélope Cruz amb la seva habitual frescor, encara que el paper de puta de bon cor comença ser-li massa freqüent. L’única pega que podríem posar al segment és la seva similitud (digueu-li homenatge) al clàssic de Fellini “El xeic blanc”.

De totes les aventures turístiques d’Allen potser és aquesta la que té més intervenció d'actors locals com el mencionat Benigni, a més de Ricardo Scamarcio, Antonio Albanese, Alessandra Mastronardi, Flavio Parenti, Alessandro Tiberi i el tenor Fabio Armiliato en papers protagonistes. Altres noms coneguts com els d’Ornella Muti, Maria Rosario Omaggio o Giuliano Gema s’han prestat a fer el que són pràcticament cameos per tal d’associar-se al prestigi d’Allen.

Cal dir que el llegendari gust musical del director perd força quan li toca jugar fora de casa. “Volare” segurament és l’elecció més previsible per amanir els títols de crèdit inicials amb música “romana”; però això són minúcies al costat d’una musiqueta carrinclona i suposadament humorística que acompanya bona part de la pel·lícula, una cosa vulgaríssima digna d’una pel·lícula de Mariano Ozores (circa 1972).

  
En general, el suflé va perdent alçada a mesura que avança la pel·lícula, potser perquè les idees que sustenten els quatre relats no donen per a més. Tot i això, una espurna aquí i allà salva la tarda i no la dóna per perduda. Passadora, que ja és molt.