diumenge, 23 de setembre de 2012

El com de tot plegat

Killing them softly” del neozelandès Andrew Dominik —director de la molt valorada “The Assassination of Jesse James by the coward Robert Ford” (2007)— recupera “Cogan’s Trade”, una novel·la oblidada del molt oblidat George V. Higgins (reeditada oportuna/oportunistament per Libros del Asteroide) i en fa un exercici d’estil sobre materials essencialment de gènere negre.

La trama és simple i habitual: un parell de poca-penes (en aquest cas particularment ineptes) assalten una timba clandestina amb conseqüències tan letals com depuratives. Amb franquesa, l’escassa peripècia és insuficient per ocupar els 97 minuts que dura la pel·lícula i el director empra amb eficàcia algunes maniobres de distracció que fan oblidar la futilesa del conjunt i realcen la potència del film. “Killing them softly” presenta una estètica visual aspra i borrascosa, molt d’acord amb els suburbis post-Kathrina de Nova Orleans. Hi apareix alguna puntual coreografia de la violència, sobtada, colpidora  i molt creativa, però la majoria del desenvolupament del film és calmat i es vertebra en llargues converses que no van gaire enlloc. El disseny sonor és tan sofisticat com al·lucinatori i la utilització de les cançons de Velvet Underground molt oportú.

On brilla la pel·lícula és en el seu elenc d’actors. Sense ells, podríem arxivar “Killing them softly” com un aparent però oblidable producte de temporada. Però, així que Richard Jenkins o James Gandolfini apareixen en pantalla, es produeix una transsubstanciació i els arquetipus que els actors representen esdevenen lliçons magistrals de com ficar-se dins d’un personatge i treure’n petroli.

Els per a mi desconeguts Scoot McNairy i Ben Mendelsohn també estan admirables com a parell que desencadena l'embolic. Brad Pitt ocupa nominalment el paper protagonista i no desentona gens (i cal dir que com a actor està envellint en públic amb força dignitat). Sòlides presències com les de Ray Liotta o Vincent Curatola (també present a “The Soprano”) amaneixen el conjunt. I Sam Shepard, en un paper minúscul i indigne d’ell, actua com a cirereta.

El més molest de la pel·lícula és la forma com defensa la seva tesi (perquè, sí, la pel·lícula té tesi). Obsessionada en demostrar que tot el submón de la màfia és un reflex del món real i la seva economia de mercat, abusa introduint en la banda sonora de moltes de les seves escenes discursos de Barack Obama i apuntala el seu missatge amb el discurs final que fa Brad Pitt. O sigui que de subtilesa va una mica mancada, però "Killing them softly" és un entreteniment molt digne i gens culpable.

8 comentaris:

  1. quan la vegi ja et diré el què, si m'en recordo xD

    ResponElimina
  2. Ens ho apuntem... tot i que les pel.lis poc subtils de vegades em posen dels nervis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. East, en altres aspectes té una gran finor.

      Elimina
  3. Ja té mèrit que la peli tiri pels actors i suposo, la direcció. Comença a ser habitual que ens queixem de guions fluixos. Però no ens la perdrem, que visualment també pinta bé.
    Woody, per quan, Allau?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Kalamar, el guió no està malament, però no és gaire original.

      La de Woody l'he vista avui, l'hi dedicaré apunt el dimarts que no sóc a temps per a les dotze.

      Elimina
  4. No he mirat la peli, però mirant el trailer ja veig que els soprano reflecteix la pel·lícula i molt més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Artur, els Soprano van posar el llistó molt alt i és difícil trobar qui els faci ombra.

      Elimina