dimecres, 5 de setembre de 2012

Isla de Tierra

El costat racional del meu cervell fa dècades que es pregunta perquè, des del punt de vista de l’Estat (amb Govern a Madrid), Gibraltar és considerat com a lícita aspiració espanyola, mentre que ni Ceuta ni Melilla són dignes de pertànyer al Marroc en justa contrapartida. Potser estic simplificant i opino pel broc gros, tot saltant-me subtileses històriques que desconec i, com que afecta a persones que allí hi viuen i hi treballen, no en diré més.

Molt més curioses son aquestes escopinades de terra ferma, insignificances accidentals de la Mediterrània, que s’agrupen sota el nom-paraigües de “Plazas de Soberanía”. D’elles res no en sabem ni molt menys hi pensem, si no és perquè de pasqües a rams algun esdeveniment les catapulta a les capçaleres de la premsa. Aquests dies és la Isla de Tierra de l’arxipèlag de les Alhucemas la que ha estat notícia per l’arribada a les seves costes d’una vuitantena d’immigrants subsaharians. Pel fet que tècnicament es trobaven en territori espanyol, el govern de Mariano Rajoy se n’hauria d’ocupar, bé acollint-los al si de l’estat del malestar, bé prenent mesures més contundents, com l’extradició. Segons les últimes notícies la nit passada aquests nàufrags voluntaris foren desembarcats per la Guardia Civil a la platja marroquina de Sfiha en una maniobra concertada pels dos governs implicats. El destí final dels dissortats emigrants serà possiblement Algèria, per afegir estacions al via crucis. 

Aquest estiu he parlat sovint d’illes desertes, però no tenia previst mencionar la poc distingida Isla de Tierra que, igual que la seva germana Isla de Mar, havia estat deshabitada fins fa quatre dies. La seva escassa distància de les platges marroquines havia permès que els banyistes s’hi acostessin per fer innocents capbussades i altres activitats lúdiques caniculars. Des de l’incident a Perejil l’illa havia estat acordonada per impedir-hi l’accés, accés que només han transgredit aquest mes d’agost alguns traficants de persones particularment imaginatius.

Deixant de banda el drama humà, si és que això és possible, voldria que algú m’expliqués quin sentit té que un país suposadament adult mantingui la seva sobirania sobre un trio de rocs estèrils —allunyats del seu territori i geogràficament lligats a l’Àfrica— que no li reporten cap benefici (i sí algun mal de cap). Crec que el tret redemptor d’un Peñón de Alhucemas amb estètica digna d’un videojoc no és justificació suficient. El cas és un exemple flagrant de la puerilitat sobre la qual es basteixen els territoris nacionals.

¿Algú se’n recorda d’aquell temps primerenc dels anys escolars, quan vam traçar una línia vertical de bolígraf a la taula que compartíem amb un company i li prohibírem histèricament que la sobrepassés, fos pel colze, pel quadern o el “carpesano”? Doncs això.

El Peñón de Alhucemas té una pinta digna de "Joc de Trons".
 

24 comentaris:

  1. Respostes
    1. Que visqui! Donen permís per retirar-me?

      Elimina
  2. Genial la comparació amb la divisoria de la taula al cole. I no se si admirar-me mès si la caiguda de i ("histèrcament") ve del teu bloc tonto o es casual. Res millor des del "ostentoreo" de Gil y Gil.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Corregit, que aquesta era involuntària.

      Elimina
    2. Ara veig que en català no es diu "terquedat", pero "histércamente", en castella, es un "palabro" sensacional. En aquest mateix exemple, el company era tan histeric com tossut, cabut, caparrut...: histerc(o). Aquesta caiguda de la i ha estat gloriosa

      Elimina
  3. jajaja, crec que tot ho explica això del carpesano...

    El primer paràgraf ho he pensat moltes vegades, i inclús havia pensat de posar-ho al bloc, però després vaig pensar que no calia buscar-me problema amb alguns amics que em segueixen... que quan menys t'ho esperes, salta la llebre. Per a mi és tan clar que són places marroquines, però no sé, no en dec saber prou d'españolidad.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eastriver, demanar que algú ens ho expliqui no hauria d'ofendre ningú, potser hi ha una raó essencial que se'ns escapa.

      Elimina
  4. Jo tampoc ho entenc, Ceuta i Melilla són Marroquines. Quan a les illes aquestes rocoses de no res, com Perejil, les tenen com a recordatori de limperi que havia tingut Espanya i ja no té. Ara la única colonia que els queda és Catalunya

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, com a únic recordatori de l'imperi no diguis que no és depriment.

      Elimina
  5. una d'aquestes illes seria crec jo un bon lloc per el desterrament de la nostre classe política. Encara que com més mar endins millor

    ResponElimina
  6. em sembla que mon pare va haver de passar bona part del seu servissiu militar en aquest d'Alhucemas, o un de semblant, amb 'lejias' drogats i borratxos les 26 hores del dia (més que res perquè se li feia molt llarg). Estan bojos aquests espanyols! (Obèlix dixit)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs havia de ser una mili molt claustrofòbica.

      Elimina
  7. Sí, sí, molt criticar, però i si en troben petroli? Ah!, la cosa canvia, i molt. El que no sé és com s'ho faran per posar un extractor model texà, damunt d'un pedrot de mer... de no res, volia dir. Mai vaig tindre el problema de la taula compartida, imagina't el que ens l'estimaven el meu company de torn i jo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per les lleis de la probabilitat seria ben extraordinari que hi hagués petroli sota aquest roc.

      Elimina
  8. Perque Espanya vol creure encara que té l'imperi de Felip II i la veritat és que fa riure

    ResponElimina
  9. es com el castell de l'illa de pyke però amb uns penya-segats més baixos xD

    ResponElimina
  10. Que bé, s'ha fet cas a la meva proposta de fer aquesta entrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. David, nomé ha calgut que l'actualitat ajudés una mica.

      Elimina
  11. Sempre m'han fet molta gràcia aquesta col·lecció de pedres espanyoles de la costa africana.

    Com molt bé dius, pel que fa a les possessions espanyoles a Àfrica, com que afecta a persones que allí hi viuen i hi treballen, res n'hem de dir: és cosa d'ells i de ningú més (o així hauria de ser).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sigui com sigui, Enric, tant si estan habitades com si no, són una font continua de problemes.

      Elimina