Busch/Sempé, l’eix franco-alemany

Per no sucumbir al badall de Hannover vam acudir al reclam d’una exposició sobre Sempé que es cel·lebrava al Museu Wilhelm Busch, un palau del segle XVIII situat a un parc als afores de la ciutat. Malgrat que l’esquer era l’obra del bordelès que aquest agost va fer 80 anys, els dibuixos de Wilhelm Busch (1832 - 1908) també mereixen el desviament, més justificat encara en tractar-se d’un producte genuïnament alemany.

Busch, originari de la Baixa Saxònia (capital Hannover), havia estudiat enginyeria mecànica, però més endavant s’inclinà per l’aprenentatge de l’art amb estades a Düsseldorf, Anvers i Munic. Si bé com a pintor no va vendre ni un quadre, les seves caricatures sovint acompanyades de rodolins o poemes que ell mateix escrivia gaudiren d’un èxit fulminant i durador. Alguns dels seus versos han esdevingut adagis ben vius a la cultura oral del país, mentre que els seus llibres —malgrat uns continguts sovint violents i poc correctes— són lectura quasi obligada per a la quitxalla.

Apart de la gràcia i el moviment que tenen les seves vinyetes, la novetat de l’obra de Busch rau en la seva idea d’explicar una història a partir d’una successió de dibuixos subratllats amb un breu text, per això ha estat considerat molt raonablement com un dels avis del còmic. La seva obra més famosa i la que més ha transcendit enllà de les fronteres alemanyes és “Max und Moritz” (1865), una col·lecció de vuit historietes narrades en rodolins i protagonitzades pel duet titular. Cada historieta escenifica una bretolada diferent d’aquests infants terribles, bretolades que inclouen el sabotatge d’un pont, el maltracte animal, la violència física i altres barbaritats similars. El llibre culmina salvatgement amb els nois mòlts, fets literal farina al molí, i devorats pels ànecs de la granja. Molt recomanable.

“Max und Moritz”, exemplifiquen l’arquetípic i terrible duo trapella tan fèrtil a la tradició del còmic. Fills seus són els Katzenjammer Kids creats a Estats Units el 1897 per l’immigrant alemany Rudolph Dirks; els Quick et Flupke (1930) d’Hergé podrien ser els seus néts; i els Zipi i Zape (1948) de Josep Escobar besnéts legítims.

Apart dels originals de Busch, el museu presenta algunes caricatures modernes alemanyes de caire més aviat polític i d’un interès bastant local. I Sempé? Bé, gràcies. Sense ser una exposició antològica, estaven ben representades les seves facetes tant d’il·lustrador (amb portades per a New Yorker) com d’humorista. Sempé és el narrador de l’individu, sigui perdut dins de la multitud o dins de la monumentalitat arquitectònica. També és un tendre recopilador dels petits plaers de la vida i, en aquest aspecte, el revers ideal de Busch.