dissabte, 31 març de 2012

Una cosa rara

De sobte, la majoria dels lectors provenen del barri més mariner de Barcelona. Una ximpleria més dels intèrprets informàtics que ens conformen.

La realitat, una vegada més, la trobareu a un altre lloc.


Un món de metros: el Caire

Nascut el 1987 per atendre 12 milions de persones.

50 estacions

62 quilòmetres de vies, el 30% subterrànies

Una nova línia en construcció

El primer metro que es construí a l'Àfrica presenta un mapa molt naturalista on el terreny s'ha pintat degudament desèrtic. Recordo els vagons separats per a les dones i el seu aspecte força endreçat en comparació amb el caos de la superfície.

divendres, 30 març de 2012

Pensió Cantor


Estigueu tranquils, avui no us martiritzaré les neurones més del necessari i no hi haurà més demostracions matemàtiques. Només afegiré que, a més de descobrir que C (l’infinit dels nombres reals) tenia una cardinalitat superior a ℵ0 (l’infinit numerable) i, per tant, no es podia establir una correspondència un-a-un entre ells, Georg Cantor demostrà que es podien construir infinits conjunts de cardinalitat infinita i creixent. Per posar un sol exemple, el nombre de línies, corbes i gargots que es poden dibuixar sobre una superfície de dues dimensions és superior al cardinal de C. Proveu de demostrar-ho, si us ve de gust.

Com ja vaig dir fa uns dies, l’esforç de Cantor per catalogar infinits li costà la befa de molts dels seus col·legues i el reconeixement de la vàlua dels seus treballs li arribà potser massa tard. Els tractes amb l’infinit voregen la filosofia o, fins i tot, la interpel·lació directa a la divinitat i són per això mateix una invitació a la follia. Afegiu-hi que al públic en general ens agrada imaginar els matemàtics com persones bastant sonades. Amb tota aquesta confabulació de circumstàncies no és gens estrany que el pobre Georg Cantor acabés amb el cap com un timbal. Podreu atribuir els seus desequilibris a un trastorn bipolar, a l’enfrontament continu amb l’estament acadèmic, o a la mort sobtada del seu fill petit; però l’únic cert és que Cantor abandonà les matemàtiques els darrers anys de la seva vida i es dedicà a la dubtosa empresa de demostrar que el filòsof Francis Bacon havia escrit totes les obres de Shakespeare.
 
El nostre matemàtic morí el Dia de Reis de l’any 1918, quan la Gran Guerra encara no havia acabat del tot. A l’altre costat de l’Atlàntic l’argentí Jorge Luis Borges lluïa els seus flamants divuit anys i, com que era un noi molt llegit, segurament s’empescà alguna cosa d’aquell àlef cantorià. Per cert, l’elecció de la lletra àlef per part de Cantor no ha quedat mai del tot explicada. La seva suposada ascendència jueva no està ben documentada. Sí que és veritat que dins de la tradició hebraica aquesta lletra s’ha relacionat amb la unicitat divina i amb el principi de totes les coses, i a partir d’aquests vímets és fàcil fer volar coloms.
 
En tot cas, Borges a “El Aleph”, un dels seus relats més famosos, ens parla com Cantor, de l’infinit: 
—Sí, el lugar donde están, sin confundirse, todos los lugares del orbe.
Es tracta d’un infinit una mica domèstic, situat a un racó del soterrani de la casa on viu Carlos Argentino, a Buenos Aires. De seguida queda clar que aquest infinit no és numerable, perquè deu n’hi do el que conté: 
...vi en un escaparate de Mirzapur una baraja española, vi las sombras oblicuas de unos helechos en el suelo de un invernáculo, vi tigres, émbolos, bisontes, marejadas y ejércitos, vi todas las hormigas que hay en la tierra, vi un astrolabio persa, vi en un cajón del escritorio (y la letra me hizo temblar) cartas obscenas, increíbles, precisas, que Beatriz había dirigido a Carlos Argentino, vi un adorado monumento en la Chacarita, vi la reliquia atroz de lo que deliciosamente había sido Beatriz Viterbo, vi la circulación de mi oscura sangre, vi el engranaje del amor y la modificación de la muerte, vi el Aleph, desde todos los puntos, vi en el Aleph la tierra, y en la tierra otra vez el Aleph, vi mi cara y mis vísceras, vi tu cara, y sentí vértigo y lloré, porque mis ojos habían visto ese objeto secreto y conjetural, cuyo nombre usurpan los hombres, pero que ningún hombre ha mirado: el inconcebible universo.
Ja em perdonarà Matilde Urbach que hagi mencionat la seva arxi-enemiga Viterbo, però crec que el fragment s’ho val.

Un altre narrador familiaritzat amb l’infinit, encara que sigui molt de la broma, com fou David Foster Walllace, dedicà a Georg Cantor i l’infinit el seu assaig “Everything and more” el 2003. Ja que no existeixen traduccions a cap de les llengües de l’Estat, es podria traduir com “Tot i més”, encara que soni a títol de programa de TV3. Potser no cal lamentar gaire aquesta absència, perquè el llibre va rebre garrotades per totes bandes: els matemàtics el trobaren poc rigorós i ple d’errades, mentre que els admiradors de Wallace s'enfrontaren a un text francament abstrús. Si hagués conegut aquest fet abans de posar-me a escriure sobre l’infinit, potser n’hauria desistit i us hauria estalviat algun mal de cap.

dimecres, 28 març de 2012

De nou al Hilbert

Fins ara ens hem estat movent entre infinits d’estar per casa, tots amb un cardinal de ℵ0. El proper pas de Georg Cantor fou preguntar-se si hi havia grups infinits que tinguessin una cardinalitat diferent, o sigui que no fossin numerables. I els va trobar en els nombres irracionals compresos entre 0 i 1, és a dir, nombres que no es poden expressar mitjançant una fracció i que tenen un desenvolupament decimal infinit; per exemple 0,328636735...

Tornem a l’Hotel Hilbert, aquest cop les seves infinites habitacions estan desocupades. Arriben a la seva porta un munt de turistes, venen a peu perquè no hi ha autocar que els pugui enquibir, i tots disposen d’un passaport que els identifica de forma única amb números com ara 0,613273… o 0,444592… (per descomptat, són documents infinitament amples). La sagaç recepcionista hauria de ser capaç d’acomodar-los, com havia fet altres vegades amb grups igualment infinits, però aquest cop la tasca li sembla impossible (i és que, de fet, ho és).

Suposem que, tot desistint d’ordenar-los, hagués aconseguit col·locar-los a tots a una cambra o altra, per exemple així:
  • Habitació 1: 0,274568…
  • Habitació 2: 0,9315443…
  • Habitació 3: 0,898940…
  • Habitació 4: 0,314159…
  • Habitació 5: 0,100302…
Tingueu present que els punts suspensius amaguen una prolongació infinita de xifres. Espero que em disculpareu si no les escric totes.

Semblaria que la nostra estimada recepcionista ha pogut dominar la fera; però ara demostraré que, per molt que s’hi entesti, sempre li quedarà algun turista fora. Prenguem les matrícules dels estadants:
  • 0,274568…
  • 0,9315443…
  • 0,898940…
  • 0,314159…
  • 0,100302…
I construïm un número on el primer decimal és igual al del primer decimal de l’habitació 1, el segon decimal igual al del segon decimal de l’habitació 2 i, en general, l’enèsim decimal igual al de l’habitació n. Seguint l’exemple, sortiria quelcom així: 0,23810… Sumem-li un 1 a cada xifra, de manera que en resulti 0,34921… Així haurem obtingut un número que no correspon a cap dels hostes de l’hotel, ja que és diferent del de la primera habitació per culpa de la primera xifra decimal, diferent del de la segona habitació per la segona xifra decimal… i etcètera. Per molt que ens esforcem a fer-hi cabre tothom, l’hotel no dóna per a més i sempre hi ha qui quedarà fora.

Aquest infinit superior a ℵ0, representat pels nombres irracionals de l’interval (0,1), Cantor l’anomenà C (el continu). En demostrar que la cardinalitat de C era superior a ℵ0, el que se’ns està dient és que, si bé el conjunt de totes les fraccions és enorme i tan dens com vulguem, els nombres irracionals en el petit interval (0,1) és un conjunt descomunalment més gran, al costat del qual els nombres racionals (les fraccions) són moneda menuda.

Per acabar amb els jocs de prestidigitació, mostraré que hi ha tants números a tota la recta numèrica com a l’interval (0,1). Dibuixem una circumferència de diàmetre 1 sobre l’interval (0,1). Des qualsevol punt (número) a de la recta tracem una línia que l’uneixi amb el centre de la circumferència i des del punt on aquesta línia talla la circumferència tracem una línia perpendicular a la recta numèrica. El punt a’ es troba dins de l’interval (0,1). Per tant, mitjançant aquesta construcció, qualsevol punt de la recta numèrica es pot associar a un punt diferent de l’interval.

No sé si algú que hagi arribat indemne fins aquí estarà tan impressionat com jo davant del fet que la totalitat dels nombres reals (enters, negatius, racionals i irracionals) es pugui empaquetar en un interval tan reduït. A mi em fa rodar el cap!

dimarts, 27 març de 2012

Hotel Hilbert


L’Hotel Hilbert el buscareu endebades a Booking.com, perquè no existeix a la realitat. Fou la invenció de David Hilbert, un altre matemàtic alemany, tan excel·lent com Cantor i també sensible als encants de la infinitud. Imagineu aquest hotel amb les seves infinites habitacions individuals degudament numerades: 1, 2, 3, 4, 5…; un cas palès de cardinalitat ℵ0. Imagineu també que totes les cambres estan ocupades (potser l’hotel es troba a Barcelona durant el congrés de telefonia mòbil). Posem llavors que una nit d’hivern un viatger truca a les portes de l’hotel. La recepcionista, a qui recursos no li manquen, malgrat gaudir de plena ocupació s’empesca la manera de col·locar el nouvingut. Només cal que cada viatger passi a l’habitació següent i que l’últim en arribar es quedi amb la cambra número 1. Dit amb altres paraules, aquí s’enuncia que ℵ0 +1= ℵ0, una primera passa temptativa a l’aritmètica de l’infinit. Per descomptat, l’hàbil maniobra que hem fet per a un viatger solitari la podríem fer per a dos i per a 225.405.

Posem-ho més interessant. Ara arriba a l’hotel un autocar carregat de turistes, infinits turistes (deuen de ser japonesos, o millor xinesos). La recepcionista no s'amoïna gens ni mica: trasllada els hostes a les habitacions que duen el doble del nombre de les que actualment ocupen (el de la 1 passa a la 2, el de la 2 a la 4, el de la 3 a la 6…) Li queden lliures totes les habitacions senars i allí hi va allotjant els membres del grup per ordre estricte de baixada de l’autocar. En altres paraules, ℵ0 + ℵ0 = ℵ0.

Perversament, la nit següent arriben infinits autocars, tots ells amb infinits passatgers. Tots volen dormir a l’hotel i, encara que la solució sembli impossible, la recepcionista l’acaba trobant. Primer desplaça els estadants a l’habitació que exhibeix el número doble de la que ocupen, com havíem fet al paràgraf anterior, i, ja amb les habitacions senars desocupades, va col·locant els turistes segons l’ordre següent:

D’aquesta forma tan senzilla hem vist que infinits autocars cadascun amb infinits turistes és un conjunt numerable, o sigui que un infinit numerable multiplicat per un altre infinit numerable, dóna un altre infinit numerable: ℵ0 x ℵ0 = ℵ0. Gens innocentment he designat els turistes x/y, on x és el número d’autobús i y el seu seient; adonem-nos ara que amb aquesta notació hem representat totes les fraccions possibles, el que també s’anomenen els nombres racionals positius. Amb les fraccions hem entrat en un infinit aparentment més gran (els nombres racionals es distribueixen de forma tan densa, que entre qualsevol parell d’ells sempre se’n pot trobar un altre) i no obstant els hem pogut equiparar amb els naturals tot seguint el camí de les fletxes grogues. Per tant, els racionals també és poden comptar.

Observo, de retruc, una altra anomalia de l’infinit: hi ha tants nombres racionals entre 0 i 1, com de l’1 en endavant. Els nombres racionals entre 0 i 1 es caracteritzen per tenir el numerador més petit que el denominador (1/3, 12/17, 21/503). És suficient invertir-los per obtenir números més grans que l’1 (3/1, 17/12, 503/21). O sigui que per cada fracció positiva menor que 1, n’hi ha una major d‘1 que li correspon, tot i que contemplant els números arrenglerats sobre una recta imaginària, l’interval entre 0 i 1 és una minúcia al costat de la infinitud que s’estén a la seva dreta. Rareses de l’infinit!

Demà tornarem a l’Hotel Hilbert a la recerca d’algun infinit que no sigui tan menut com els que hem vist fins ara.

dilluns, 26 març de 2012

Vers l’infinit i més enllà

Com que la Gemma i la Sara em provoquen parlant de les seves xocants i fructíferes visions de l’infinit, em veig obligat a posar-hi ordre. Ordre matemàtic, s’entén.

És curiós que un concepte tan complex com el de l’infinit ens atregui des d’edats molt breus. El nen (i la Sara!) que aprèn a comptar l’un-dos-tres i descobreix que els números, si vol, no se’ls acabarà mai, queda tan fascinat per la troballa que a partir d’aquest moment ho aplica a tot i, quan s’enamora, estima “fins a l’infinit”. La infantesa és el temps dels superlatius i està bé que sigui així; després arriba la vida adulta i amb ella l’infinit ja comença a fer més respecte.

Els matemàtics grecs, per exemple, sempre tractaren l’infinit amb precaució i pinces. Euclides, enlloc d’afirmar que existeixen infinits nombres primers, va preferir enunciar que per a qualsevol nombre existeix un nombre primer més gran que ell. La intuïció que darrera d’aquell concepte aclaparador s’hi amagaven monstres va fer perdurar un distanciament respectuós dels matemàtics posteriors. L’habitualment perspicaç Galileo Galilei a “Discorsi e Dimostrazioni Matematiche, intorno a due nuove scienze” (1638) va observar una aparent contradicció entre el que dicta el sentit comú i el que mostra la raó. Aparentment els nombres que són quadrat d’un altre (1, 4, 9, 16, 25, 36…) són molt menys freqüents que la resta (2, 3, 5, 6, 7, 8, 10, 11…) Però, malgrat tot, podem aparellar cada nombre amb el seu quadrat, o sigui que es podria dir que hi ha “tants” nombres enters com quadrats de nombres enters. El prudent Galileo va concloure que l’infinit es comporta de forma ben estranya i va passar a la següent qüestió de la seva farcida agenda.

L’anglès John Wallis, en canvi, se sentia preparat per domar l’infinit i fins i tot per concedir-li un símbol. Aquest vuit ajagut i allargat (∞) convida a pensar en la serp que es mossega la cua, i segons tots els llibres d’història el responsable de la convenció fou en Wallis. Havia descobert que la suma infinita d’una sèrie podia donar resultats finits. Per exemple, la suma amb signes alternats dels recíprocs dels nombres imparells (1/1 - 1/3 + 1/5 - 1/7 + 1/9 - 1/11…) produeix finalment Π/4. O sigui que l’infinit podia ser negociable i fins i tot comprensible. Isaac Newton va treure gran profit de les excursions per l’infinit de Wallis, però va preferir circumscriure-ho tot al corralet dels infinitesimals.

Caldria esperar que arribés el segle XIX i aparegués Georg Cantor perquè algú gosés enfrontar-se a l’infinit i trencar-li el coll. Cantor fou un matemàtic alemany que havia nascut a Sant Petersburg l’any 1845 (sí, els matemàtics alemanys són com els de Bilbao, que neixen on volen). Quan tenia onze anys, la seva família es traslladà a Alemanya, primer a Wiesbaden, després a Frankfort. Dotat violinista i encara més brillant matemàtic, va fer els seus estudis a l’Institut Politècnic Federal de Zurich i més endavant a la Universitat de Berlín.

Cantor s’interessà per un camp, el de la Teoria de Conjunts, que havia estat conegut des del temps d’Aristòtil i que sempre s’havia considerat matèria trivial de poca rellevància matemàtica. La seva formalització d’aquesta teoria, passada una primera onada d’escepticisme per part dels seus col·legues, acabaria constituint una de les eines fonamentals per unificar els camps clàssics de l’àlgebra, l’anàlisi i la topologia. A un nivell purament personal, recordo la prevenció amb la que contemplàvem als anys seixanta tot allò dels conjunts i subconjunts, les unions i les interseccions. Ho anomenàvem “matemàtica moderna” malgrat els seus venerables inicis un llunyà 1874.

El desenvolupament de la Teoria de Conjunts conduiria Cantor a territoris mai abans explorats i tot va començar per la idea aparentment innòcua de la cardinalitat. A partir d’agrupacions arbitràries de nombres, als quals havia anomenat “conjunts”, definia la seva cardinalitat com el nombre dels seus elements. Els conjunts {14, 2, 4} i {200, 201, 5} tenen cardinal 3 i, com que tenen el mateix cardinal, es pot establir entre ells una correspondència biunívoca del seus elements respectius (per exemple, 14 ↔ 200, 2 ↔ 201, 4 ↔ 5). Fins aquí tot pot sonar bastant banal, però la cosa es comença a posar interessant quan considerem els conjunts infinits.

Cantor prengué el conjunt infinit dels nombres naturals {1, 2, 3, 4, 5, 6, 7…} i anomenà la seva cardinalitat ℵ0 (llegiu “àlef nul” o “àlef zero”). Per tant, tot conjunt que pogués establir una correspondència biunívoca amb el dels nombres naturals també tindria un cardinal ℵ0. Prenguem, per exemple, el conjunt dels nombres parells {2, 4, 6, 8…}. Intuïtivament hom diria que n’hi ha la meitat que de nombres naturals i no obstant els podem aparellar un a un sense deixar-nos-en cap (1 ↔ 2, 2 ↔ 4, 3 ↔ 6, 4 ↔ 8, 5 ↔ 10). Igual passa amb els nombres enters, que són els naturals, més els seus negatius, més el zero. D’entrada diríem que hi ha el doble (més u) d’enters que de naturals, però tot i això es deixen aparellar impecablement (1 ↔ 0, 2 ↔ 1, 3 ↔ -1, 4 ↔ 2, 5 ↔ -2, 6 ↔ 3…). Molts altres conjunts infinits, tots aquells on és possible comptar els seus elements un a un, comparteixen la cardinalitat ℵ0. Penseu en els nombres primers, en els nombres factorials, en les potències de 2, en els nombres quadrats (que havien produït la perplexitat de Galileo) o en la successió de capicues. Si podem establir quin és el primer i a partir d’allí anar enunciant els següents, podem assegurar que la seva cardinalitat és ℵ0, per això també se l’anomena infinit “numerable” o “comptable”. 

Les sorpreses, però, encara no han acabat. Per descobrir-les haurem de fer una mica de turisme i hostatjar-nos a l’Hotel Hilbert.

diumenge, 25 març de 2012

Pensionistes exportats

Vist el tràiler de “The best exotic Marigold Hotel”, queda clar que no serà una obra mestra, però que contindrà prou elements positius per passar un parell d’hores d’agradable distracció. Tot i que el tràiler no enganya, conté pràcticament els millors gags i oculta que la pel·lícula, a més de comèdia, també té part de drama.
 
El punt de partida té una certa originalitat: set jubilats britànics es veuen impel·lits per diversos motius a viatjar a l’Índia, atrets per l’enganyosa publicitat de l’hotel del títol. En arribar a Jaipur descobriran que, enlloc del luxe asiàtic promès, han d'hostatjar-se a un establiment palatí, però decrèpit. L’enfrontament o adaptació als nous reptes culturals ocuparà els seus dies, mentre decideixen si aquest serà o no el seu destí final.

Encara que la pel·lícula té la vocació bàsica de complaure el seu públic, no costa entreveure-hi un comentari sobre l’incòmode paper que té l’anomenada Tercera Edat a la nostra societat occidental. Personatges com el del matrimoni arruïnat que cerca treure el màxim profit dels seus estalvis amb els preus del Tercer Món, el de la vídua que, farta de fer de mainadera dels néts, busca un nou marit, o el de l’anciana que fa turisme sanitari per saltar-se les llistes d’espera de la sanitat britànica reflecteixen problemes reals, encara que de forma superficial.

John Madden, de qui l’any vam veure l’interessant thriller “The Debt”, orquestra els diferents fils de la història de forma molt fragmentada i potser el film s’hauria beneficiat de l’eliminació d’alguna subtrama, perquè aquestes dues hores farcides d’esdeveniments respiressin una mica i no tinguessin un desenllaç feliç tan precipitat. La localització a Jaipur no abusa dels atractius turístics; però presenta un visió dels seus carrers sempre colorista, bigarrada i gens amenaçant.

Com a tota pel·lícula coral, la qualitat i interès de les trames implicades és molt variable; però aquí es compta amb un comodí guanyador en posar davant del repartiment alguns dels millors comediants veterans de l’escena britànica (i qui diu britànica, diu mundial). Certament, el que menys m’ha interessat són els tràngols del tanoca Dev Patel (el protagonista de “Slumdog milionaire”) per salvar l’hotel i convèncer la seva mare de les virtuts de la seva xicota. Els set protagonistes britànics estan impecables, però Celia Imrie, la vídua fogosa a la recerca de parella, i Ronald Pickup, el vell verd, tenen poca tela a tallar, si no és la d’afegir alguna nota còmica de vells indignes.

La trajectòria de la trama que afecta Maggie Smith, una dona racista i plena de prejudicis, es veu venir d’una hora lluny com acabarà (al cap i a la fi aquesta és una pel·lícula amable); però contemplar la Smith és sempre una festa, especialment quan en ple xoc cultural es posa a murmurar “l’infern!, l’infern!”, talment com Kurz a “Apocalypse now!”. Més substància tenen Penelope Wilton i Bill Nighy com un matrimoni en llarga descomposició, només salvat per l’absoluta bona disposició del marit. És una agradable sorpresa descobrir Nighy, qui habitualment fa papers una mica cràpules, brodar aquí el retrat d’un home pacient, considerat i empàtic. La Wilton, malgrat carregar el rol més antipàtic de la funció, mostra bé el patetisme amagat sota la seva pell d’harpia.

He deixat pel final els dos actors que disposen dels relats més emocionants, tots dos excel·lents i capaços de fer pujar el nivell d’aquesta pel·lícula lleugera. Tom Wilkinson és el jutge jubilat prematurament que, quaranta anys després, torna a l’Índia per retrobar el seu amor de joventut o potser l’amor de la seva vida. Wilkinson és d’aquells actors que amb molt poc expressen molt i confesso que aquest cop m’ha provocat m’ha provocat una furtiva llagrimeta. I què dir de Judi Dench? Aquí és una vídua recent que ha viscut sempre protegida per un marit que finalment s’ha revelat poc fiable. El seu viatge cap a una recobrada independència pot ser convencional sobre el paper, però interpretat per la felina Dench, esdevé el cor emocional de la pel·lícula.
   
De vegades res no ve més de gust que un plat conegut i reconfortant, preparat amb competència, amb bones interpretacions i algun moment d’emoció genuïna. “The best exotic Marigold Hotel” ho aconsegueix perfectament, deixa bon gust a la boca i, si s’oblida aviat, és perquè no n’hi ha més. 

dissabte, 24 març de 2012

Un món de metros: Bangkok


Va ser inaugurat el 1999 per a una població de 9 milions de tailandesos.

20 estacions, 19 quilòmetres de vies, el 40% sota terra.

El mapa, enganyosament simple, es connecta amb altres línies de ferrocarrils elevats i de tramvies lleugers, formant una mena de circuit electrònic urbà.

divendres, 23 març de 2012

Precipucis

El jueu David, mutilat, però poc.

Avui tractarem d’un punt sensible, o sigui que els cors febles faran bé de no continuar llegint i passar directament a l’apunt de demà. El prepuci és, segons el diccionari, un tros de pell que oculta el gland del penis. Amb aquesta breu definició acabaríem amb l’assumpte, si no fos perquè al darrera s’hi amaguen altres coses, en cap cas innocents.

No deu de ser casual que, tant jueus com musulmans, practiquin el ritual de la circumcisió i llevin un tros de carn, aparentment prescindible, als seus infants. El costum, d’entrada, no sembla natural i, si ho penses fredament, és més aviat bèstia; però tampoc condueix la víctima a un carreró sense sortida (altres ablacions tenen efectes molt més nefastos). Déu demana un compromís, necessàriament dolorós, i a canvi ofereix el benefici de pertànyer al seu club, amb promeses de tenir-ho tot pagat a l’altra vida. Tribus de tot el planeta relacionen l’ingrés en el grup o l’entrada a la vida adulta amb alguna cerimònia de mutilació. Sospito que el bateig catòlic, una literal dutxa d’aigua freda, és reminiscent d’arcaics rituals molt més brutals. No aniré més enllà, perquè aquests discursos religiosos em produeixen cada dia més al·lèrgia.

No sempre la circumcisió ve lligada a una pràctica religiosa; també pot ser motivada per un problema de fimosi (del grec φῑμός, “morrió”), que es produeix quan el prepuci no pot retraure’s per deixar el gland al descobert. En aquests casos pot ser aconsellable passar pel quiròfan, prescindint de les faramalles rituals dels shamans de la tribu, tot i que aquesta solució mèdica cada dia és més discutida. Sembla que és rar entre els infants menors de cinc anys trobar alguna dificultat pel descapollament, i malgrat tot fins fa poc era comuna la circumcisió preventiva, especialment als Estats Units, on se li atribuïen beneficis higiènics. Diverses generacions d’americans dels anys 50 i 60 patiren aquest prejudici en carn pròpia.

No sé si amb motiu o sense, jo en vaig ser víctima a la tendra edat de set anys. La meva única visita a la sala d’operacions (i toco fusta i ferro perquè no es repeteixi) em va convertir en una petita celebritat local. Recordo les amigues de la meva mare contemplant encuriosides el xampinyó tumefacte que m’havia crescut entre les cames. Sospito que eren anys de tirar pel dret i ja és tard per demanar responsabilitats.

Els detractors de la circumcisió al·leguen que el gland permanentment al descobert perd sensibilitat, tot i que és difícil mesurar qüestions tan personals com és el plaer obtingut. Mira’t d’una forma més positiva, aquesta suposada insensibilitat podria ser una ajuda pels que pateixen d’ejaculació precoç. Els defensors, en canvi, publiquen de tant en tant estudis on afirmen que els circumcidats som menys propensos a les malalties venèries (o sigui que jo en dec ser l’excepció). Una vegada vaig conèixer un paio que es dolia perquè no l’havien circumcidat de petit: pensava que l’operació afavoria el desenvolupament d’un penis poderós.

Xifres poc rigoroses informen que un 25% dels mascles del planeta estem escapçats. No sé com anirà ara el mercat de valors, però fa uns anys recordo que a l’àmbit de la pornografia gai (especialment la ianqui) s’apreciaven molt més els actors sencers (“uncut”) que els altres, tot i que, si el comediant fa bé la seva feina i està motivat, el prepuci aviat desapareix d’escena.

Això ens duria finalment a qüestions estètiques. Què és més bell un penis en repòs circumcís o recobert de pell fins a la punta? Com que aquest és un bloc seriós, evitaré publicar sengles fotografies perquè els lectors les votin; però si algú vol expressar la seva opinió (apassionada, si fos possible), li estaria molt agraït.

dijous, 22 març de 2012

Guerra freda (1956) (2 de 2)



Amb tota la potència del seu Studio per recolzar-lo, Hergé va proposar-se fer de “L’afer Tornassol” una obra perfectament documentada i per primera vegada va allunyar-se de casa per prendre notes sobre el terreny. Els escenaris de Ginebra i els seus voltants, on succeeix el gruix de l’aventura, van ser reproduïts amb tanta precisió que s’hi ha bastit al seu entorn un pelegrinatge de fans que volen veure de primera mà l’Hotel Cornavin, la casa del professor Topolino, l’ambaixada bordúria i el tram de la carretera a Nyon on el taxi va caure al llac Leman. I malgrat aquest hiperrealisme, la imaginària Szohôd no és menys versemblant com a representació d’una ciutat de més enllà del Teló d’Acer, amb la seva arquitectura oficialista i grandiloqüent.

Bordúria proporciona també el gran antagonista de la història, el coronel Sponz, a qui retrobarem en aventures posteriors. El seu cap rapat i el seu monocle evoquen el director Erich von Stroheim i, per tant, fa pensar més en un oficial prussià que en un membre de l’exèrcit comunista. Una altra primera aparició que tindrà continuïtat és la d’Irma, la donzella de Bianca Castafiore. Per primera vegada la diva milanesa té un paper amb una certa substància i revela, apart del seu caràcter sempre excessiu, la seva lleialtat als amics i el seu enginy per resoldre un contratemps (brillant com justifica davant de Sponz la presència de la gorra de Haddock, atribuint-la al tenor que fa de Pinkerton a “Madame Butterfly”).


A Hergé li agradava molt la conducció, especialment si es tractava de fer-ho al volant de descapotables una mica fatxendes. A “L’afer Tornassol” s’esbravà amb una copiosa col·lecció d’automòbils acuradament dibuixats que, fins i tot per a algú tan poc amic dels animals de motor, sembla admirable. Des de l’entranyable 2 CV dels Dupondt fins els Simca, Volkswagen, Chrysler i Citroën diversos, cap altra aventura presenta tants vehicles de quatre rodes amb tanta fluïdesa i tant de sentit. Però l’estrella indiscutible és el Lancia del senyor Arturo Benedetto Giovanni Giuseppe Pietro Archangelo Alfredo Cartoffoli de Milà (compatriota, per tant, de Bianca). Les cinc pàgines de l’àlbum on hi apareix són un “highlight” indiscutible i la imatge de gran format on passa rabent enmig d’una escena de mercat és per a mi un dels grans moments de l’obra d’Hergé.


Suposo que, a aquestes alçades, ja s’ha entès que “L’afer Tornassol” m’entusiasma i que li trobo tota mena de virtuts, tant de dibuix com de guió. Hergé havia adquirit una panòplia de recursos gràfics que li permetia combinar el pla general amb el primer pla d’una forma totalment cinematogràfica. El seu domini del gag també havia assolit altituds estratosfèriques i es podia permetre allargar la magistral broma de l’esparadrap durant cinc pàgines sense que l’avanç de la trama se’n ressentís.


El pas de la revista a l’àlbum, atès que havia estat tan premeditat de bon antuvi, patí pocs canvis, apart d’algunes alteracions cromàtiques. Per alguna raó no explicada, allà cap a la pàgina 40, el capítol setmanal de “L’afer Tornassol” ocupà la doble pàgina de la publicació. El canvi de format obligà a algunes adaptacions de compaginació, cap d’elles digna de comentari.

Com que en aquesta sèrie confesso també les meves perplexitats infantils irresoltes, faré ara dues preguntes sense resposta encara. Realment és tan perillós parlar per telèfon durant una tempesta? Un llamp pot conduir-nos, com li passa al capità, a quedar-nos penjats de la làmpada de cristall del saló? Segona pregunta. Una bombeta (elèctrica) llençada contra l’asfalt, fa un espetec de llum? A Szohôd sí, però permeteu-me que ho dubti.

Des del set anys vinc dient que, de totes les aventures de Tintín, aquesta és la meva preferida. L’he rellegida per l’ocasió, com he fet amb tots els títols que he anant comentant al bloc, i em continua semblant gairebé perfecta (tan sols l’exposició d’intencions del coronel Sponz al camerino de la Castafiore delata una puntual feblesa en el guió). L’he recomanada fervorosament a tothom que volia introduir-se a l’obra d’Hergé i només ara em començo a preguntar si no caldria deixar “L’afer Tornassol” per l’apoteosi final del lector agraït, just abans d’abordar els dos títols inclassificables del canon que aviat comentaré.

En tot cas, és un indubtable Tintín pota negra.

dimecres, 21 març de 2012

Guerra freda (1956) (1 de 2)

Primer lliurament de l'aventura (1954). La vista del castell no apareixerà a l'àlbum definitiu.

No tinc clar si “L’afer Tornassol” fou creat en les mateixes condicions d'estrès personal que els títols immediatament precedents, però respira tant d’enginy, tanta fluïdesa i tanta felicitat narrativa, que ho dubto molt. Hi ha en aquest àlbum una voluntat de realisme que s’aparella paradoxalment amb una inventiva descomunal i apunta al súmmum de la fórmula Tintín tal com Hergé l’havia concebut. El seu inici, que premonitòriament prefigura el de “Les joies de la Castafiore”, ens presenta un capità decidit a abandonar la seva vida aventurera per gaudir de la placidesa del seu refugi de Moulinsart. Aquests bons propòsits es veuen contrariats d’immediat per causes naturals (una tempesta), per causes inexplicables (el trencament espontani del vidre) i per altres causes més humanes.

A partir d’aquest títol apareixerà sovint la figura d’un Moulinsart assetjat per imprevisibles forces exteriors, on és impossible trobar la calma. No cal forçar gaire les motivacions psicològiques per llegir-hi un sentiment de l’autor, al cim de la seva popularitat, incapaç d’assumir les servituds que la fama comporta i desitjós d’eludir els seus compromisos per dedicar-se a allò que més li plau. No és casual que l’àlbum s’obri amb la trucada equivocada d’algú que demana per la carnisseria Sanzot: un fet irritant, però perfectament quotidià, que a través de la seva repetició, àlbum darrere àlbum, acabarà esdevenint un dels gags més inoblidables de la sèrie.

La presència nocturna d’intrusos al parc del castell es pot prendre com una amenaça externa que entra dins de la lògica de la trama. Sembla, en canvi, molt més significativa la gernació de badocs, que fa pinya davant de les reixes de la mansió, encuriosida pels estranys fenòmens que s’hi produeixen. Aquestes multituds invasives retornaran a “Stoc de Coc” i “Les joies de la Castafiore” per demostrar que no hi ha intimitat possible a una època on triomfen els grans mitjans de comunicació de masses.

Entre els badocs Hergé es retrata, paper i llapis a la mà, davant de la tenda de campanya.

I, és clar, en aquesta línia d’assetjament paranoic cal assenyalar l’aparició de Serafí Llantió, el temible agent de l’Asseguradora Mondass i última gran incorporació a l’elenc recorrent de les aventures de Tintín. Es tracta d’un personatge extremadament vulgar, més propi d’un sainet que d’una saga aventurera; però des del moment que truca a la porta una ominosa nit de tempesta, serà difícil evadir-se de la seva presència. Home que només s’escolta a si mateix, que es creu tan graciós com infal·lible, no accepta mai un no i abans que et puguis adonar ja està assegut al teu sofà bevent-se el teu whisky. Aquest corcó, que amb facilitat treu de polleguera el capità, serà un paràsit difícil d’eradicar. Al bell mig de l’aventura, quan els nostres herois fan una crida de socors per ràdio, no pas altre que Llantió (en qualitat de radioaficionat bromista) entorpirà la resolució dels esdeveniments i el final del llibre trobarà la nombrosa família Llantió literalment instal·lada a Moulinsart.

Primera aparició pública de Serafí Llantió, per servir-los.

L’àlbum s’inscriu en el context de la Guerra Freda amb la inclusió d’una arma potencialment letal, tot i que no atòmica sinó basada en els ultrasons (sobre els quals els nazis ja havien investigat), i dues potències enfrontades que es disputen la invenció de Tornassol. Sembla una mica incongruent que Sildàvia, un país fins ara amigable i al qual el professor havia proporcionat un lloc a la Història gràcies al viatge lunar, intenti ara segrestar-lo. En canvi, de Bordúria havíem après a no esperar-ne res de bo, i la primera visita que hi fan Tintín i el capità, tot i ser breu no decep.

Si a “El ceptre d’Ottokar” dels anys 30 s'intuïa que el país es trobava sota un règim feixista, els anys 50 revelen una Bordúria amb estètica del Pacte de Varsòvia i un dictador al seu capdavant promotor d’un exacerbat culte a la personalitat. El mariscal Plekszy-Gladz és tota una troballa còmica. Potser més inspirat en el mariscal Tito que en Stalin (que, quan es va iniciar l’elaboració de l’aventura, feia poc que havia mort), mai no el veurem en persona, però la seva efígie i els seus espectaculars bigotis són pertot arreu: a uniformes i banderes, a calendaris de paret i poms de porta i, per descomptat, als nombrosos circumflexos que ornen la llengua bordúria.

Primers contactes a Szohôd: compteu els bigotis. 

Continua...

dimarts, 20 març de 2012

Hi estem treballant


M'he adonat que, si esperes un dia abans de publicar-los, els apunts milloren. També molts guisats troben el seu punt de perfecció l'endemà de la seva preparació (reivindicació de les sobres). En definitiva, més que un lapsus, això és una via vers l'excel·lència. O les ganes que jo li tinc.

Alguns observadors suposadanent aguts només hi han sabut veure un home amb una ombrel·la que no acaba d'obrir-se.

dilluns, 19 març de 2012

PIGS


No sóc un gran lector de novel·la policíaca, però de tant en tant alguna cau, encara que sigui com a desengreixant. No coneixia el comissari Kostas Jaritos del grec Petros Márkaris; però entenc que compta amb un bon nombre de seguidors al nostre país: d’octubre a desembre de 2011 aquesta “Con el agua al cuello” (Tusquets) que he llegit ja comptabilitzava cinc edicions. Jaritos forma part d’aquesta tradició de novel·la negra mediterrània, a la qual també pertanyen el Carballo de Vázquez Montalbán, el Brunetti de Donna Leon o el Montalbano de Camilleri, protagonistes d’aventures relaxadament travades, on no importa tant la resolució del misteri com la descripció d’una determinada societat a un nivell que els apropa de vegades a la crònica periodística.

De la Grècia contemporània poques notícies ens arriben, si no és des de les pàgines d’economia dels diaris, i només per això ja interessa llegir un llibre que ens l’apropa des de la realitat de la ficció, una realitat que no dista gaire de la que ens expliquen els noticiaris. A l’Atenes de “Con el agua al cuello” hi ha manifestacions d’indignats dia sí dia també, la gent s'arruïna i passa gana, i a comissaria tothom discuteix sobre quines pagues perdran. En aquest ambient de crisi econòmica galopant, l’aparició d’un assassí en sèrie que es dedica a eliminar banquers, cobradors de deutes i directors d’agències de qualificació no produeix, per dir-ho finament, una gran alarma social (i fins i tot el lector s’ho mira amb una certa complaença sàdica). Però bé, la policia té l’obligació d’investigar els crims i a més, com algunes de les víctimes són ciutadans comunitaris, han de demostrar davant dels seus col·legues europeus que no se les han amb un estament del Tercer Món.

La idea que hi ha darrera de la trama no és dolenta, però el desenvolupament de la investigació m’ha semblat d’una simplicitat risible. Per exemple, l’aparició d’uns pamflets convidant a no pagar els deutes als bancs de seguida s’atribueix (encertadament) a l’assassí, com si Atenes, enlloc de ser una gran ciutat, fos un poble de quatre gats, on només hi tingués cabuda un activista antisistema. Un policia compra a un mercat tres retalls de roba ètnica i aconsegueix encertar que una d’elles era la que vestia el sospitós. I de xambes com aquesta n’hi ha un munt i acaben conferint a l’aventura un aire una mica “amateur”.

Com que es tracta d’una sèrie que ja va pel seu sisè títol, m’imagino que molts dels personatges deuen ser coneguts del lector fidel. Presos en fred, no m’han semblat especialment entranyables. La novel·la, que està narrada en primera persona pel propi Jaritos, incideix en la vida familiar del comissari i s’inicia, per exemple, amb el casament de la seva filla. Aquests tocs costumistes sempre són d’agrair, perquè diuen molt sobre el dia a dia del país; en canvi, els enfrontaments amb els superiors, els ministres o el cap de la lluita antiterrorista, semblen més una tàctica dilatòria que una necessitat real del text.

La veu de Kostas Jaritos com a narrador no crec que tingui gran personalitat. Insinua això sí l’herència de la història recent, tant per la seva amistat amb un vell lluitador comunista a qui havia engarjolat durant la dictadura militar, com per la seva postura a la defensiva davant les acusacions de torturadors que planen contínuament sobre la policia grega. El tret més curiós del personatge és la seva consulta esporàdica de termes que tenen a veure amb la investigació al diccionari “Dimitrakos”, tot i que la traducció desvirtua inevitablement les seves reflexions filològiques.

D’agradable lectura per passar l’estona en companyia dels nostres cosins grecs i poca cosa més. De moment no reincidiré amb Petros Márkaris.

[No té res a veure, però deixeu-me enviar un petó molt gran a tots els Joseps i a un molt en especial.]

diumenge, 18 març de 2012

Bis


És diumenge i toca mandra així que aniré al gra: l’excel·lent Andrew Bird ha tret disc, “Break it yourself”, i continua a un nivell immillorable. Com a mostra aquest “Eyeoneye”.



Eyeoneye from Andrew Bird on Vimeo.

I, de propina, una cançó que ja vaig programar fa anys, però que sempre em posa de bon humor. Espero que a vosaltres també. Bon diumenge!


Andrew Bird - Fitz & The Dizzyspells from Andrew Bird on Vimeo.

dissabte, 17 març de 2012

Un món de metros: Baltimore

Iniciat l'any 1983 per servir a una població de 2,5 milions.

Compta amb 14 estacions i 24 quilòmetres de vies, 100% sota terra.

De fet, és un metro tan modest que no li he sabut trobar mapa propi. Al mapa de dalt és la línia verda que ve de la part superior esquerra. Amb raó no vam veure mai els personatges de "The Wire" prenent el metro.

El mapa de la xarxa de trens lleugers té més interès, encara que només sigui per la seva monstruositat.


divendres, 16 març de 2012

Quali-TV (2 de 2)

També en aquest costat de l’Atlàntic les sèries de prestigi han tingut els seus cultivadors, amb els britànics al capdavant. Com, si no, prendre’s aquest “Downton Abbey” que triomfa actualment a les nostres no tan petites pantalles? El guió el firma Julian Fellowes, qui ja havia trepitjat territoris similars a la deliciosa “Gosford Park” de Robert Altman.

L’acció s’inicia a principis del segle XX, quan l’enfonsament del Titanic envia al fons del mar l’hereu de la senyorívola mansió del títol. El següent a la línia successòria és un metge plebeu, poc interessat a mantenir l’imposant casalot, de manera que l’enfrontament amb els seus aristocràtics ocupants serà inevitable. Afegiu-hi tres filles en edat de merèixer, una esposa americana i els vents de la Història, que ja anuncien la Gran Guerra. I després hi ha l’exèrcit de criats: el majordom i la majordona, l’assistent de cambra del senyor, la donzella de la senyora, la cuinera en cap… Cadascú amb les seves històries particulars que s’entrecreuen amb les dels seus amos per demostrar que, a l’hora de la veritat, rics i pobres també ploren.

En el fons res de gaire original: el recurs el coneixem des dels temps llunyans de “Arriba, abajo”; però no es pot negar que ens agrada tafanejar en aquest món rigorosament formal i obscenament luxós, encara que sigui per gaudir-lo de forma vicària, sabedors que ja no en queda res i que el que contemplem és pura ruïna extingida. No cal dir que tot l’aspecte visual és superb i que els palaus rurals anglesos continuen exhibint una insuperable fotogènia. També serà sobrer confirmar que els actors britànics són els millors del món quan es tracta de fer de britànics i tot l’elenc està simplement brillant. Com a cirereta del pastís, la impagable Maggie Smith broda el paper d’aristòcrata repatània i, encara que només sigui per ella, ja val la pena fer una ullada a la sèrie.

Com a única concessió als signes dels temps, es diria que l’acció es desenvolupa de forma més accelerada que en ficcions d’ambient similar i la pluja d’esdeveniments fa oblidar una mica el seu caràcter essencial de colobrot amb robes d’època. “Downton Abbey” ha gaudit d’èxit pertot arreu i ja està aparaulada la tercera temporada. Aquí l’ha exhibida Antena3 i, entre el doblatge convencional i les pauses publicitàries de quinze minuts, crec que no és la millor manera de familiaritzar-se amb una sèrie tan pulcra.
Tornem a creuar l’Atlàntic per acostar-nos a Atlantic City (i perdó per la redundància), on s’esdevé “Boardwalk Empire”, el serial anunciat amb bombo i platerets, perquè al darrera hi ha Michael Scorsese. No ens enganyem, Scorsese només dirigí l’episodi pilot (i sense brillar especialment), però de moment el que queden són els titulars.

Ara som als anys 20, en plena Prohibició, i ens centrarem en Nucky Thompson, tresorer municipal, figura mig històrica implicada en negocis tèrbols de tot tipus: joc, prostitució, alcohol, corrupteles… Com a tota sèrie que pretén una certa qualitat, hi ha un correlat amb els esdeveniments de l’època, detall que ofereix a l’espectador la coartada d’instruir-se mentre es distreu. Però la cosa no va més enllà, almenys a mi la primera temporada no m’ha semblat dramàticament sòlida.

Una vegada més, l’ambientació “d’època” mereix un aplaudiment, encara que el costós decorat del reconstruït malecó d’Atlantic City el reaprofiten en excés. Darrera de tot aquest esteticisme eficaç i el d’uns brillants títols de crèdit, on el so de la guitarra elèctrica s’adequa al tema amb la mateixa pertinència que un Crist amb cartutxeres, s’amaga una història de corrupció i feblesa a la costa Atlàntica, no gaire llunyana a la de Tony Soprano. La diferència rau en l’actor protagonista. Steve Buscemi és un gran professional, especialitzat en personatges anòmals però intrigants (i que, de torna, també apareixia a “The Sopranos”). La veritat és que és impossible empatitzar amb ell.

Gandolfini, on ens has deixat?

dijous, 15 març de 2012

Quali-TV (1 de 2)

Joan Crawford i Ann Blyth, en blanc i negre, com ha de ser.

Tothom ho diu i ja no és profecia que estem vivint una era daurada de la ficció televisiva. Un àmbit que pocs anys enrere era el cementiri dels elefants de les estrelles en declivi, dels actors de segona i dels realitzadors menys imaginatius, ha esdevingut en poc temps motiu de desig de tot aquell que vol imposar un gir interessant a la seva carrera (i de passada, fer alguns calerons). No sé si el fet que els ulls de Hollywood s’hagin posat sobre les sèries televisives es pot considerar una benedicció; ja que, de moment, les obres més reeixides continuen sent aquelles que van néixer amb esperit trencador, dins del mitjà, i sense inclusió de grans noms que les recolzessin (¿repetirem una vegada més els títols de “The Sopranos”, “The Wire”, “Six feet under” o “Breaking bad”?)

La realitat és que, des de Steven Spielberg a James Cameron, des de Glenn Close a Dustin Hoffman, amb més o menys fortuna tothom ha plantat la grapa al negoci de les sèries. Potser narrativament no han aportat gran cosa al gènere, però cal reconèixer que els diners esmerçats es fan notar. Mai no havíem vist uns acabats tan exquisits en un producte destinat a l’entreteniment massiu. Correm el perill, doncs, que l’embolcall enlluernador faci oblidar la falta de substància? Pretenc presentar aquí uns exemples que podrien decantar el debat en un sentit o l’altre. Començaré per “Mildred Pierce”.

“Mildred Pierce” fou primer una novel·la de James M. Cain de l’any 1941 que Michael Curtiz convertí en film el 1945. Va ser un dels més grans èxits de la carrera de Joan Crawford (Oscar inclòs) i amb el temps ha esdevingut l’exemple ideal del que s’anomena “woman picture”: el retrat d’una dona de caràcter fort, disposada a superar amb una energia admirable els obstacles que el seu sexe pateix de sèrie. La trama és melodramàtica fins a dir prou i potser no feia cap falta ressuscitar-la en ple segle XXI.

Però, malgrat tot, Todd Haynes, que ja havia firmat un homenatge a Douglas Sirk amb el seu “Far from Heaven”, en feu una minisèrie de cinc capítols de més de cinc hores l’any passat. La trama continua sent la mateixa: la lluita de la senyora Pierce per estar sempre a l’alçada de les expectatives de la seva filla Veda (que més que una filla és un tumor cancerigen). L’argument potser no dóna per a tant i algunes de les parts s’allarguen innecessàriament; però aquest és un dels perills de la televisió de qualitat: que s’enamori d’ella mateixa.

Perquè la veritat és que tot en aquesta “Mildred Pierce” televisiva és impecable, des de l’ambientació a un Los Angeles als anys de la Depressió, que no sé on l’han anat a trobar (perquè d’això no en pot quedar), fins a la música del meu adorat Carter Burwell, o el vestuari d’Ann Roth. La fotografia d’Edward Lachman, sovint vista a través de vidres reflectants, esmerilats o granulosos és un prodigi de suggeriments.

I encara queda mencionar a Kate Winslet, l’actriu britànica i terrenal, que fa de Mildred de forma tan corpòria com convincent. Està acompanyada d’altres comediants, igualment solvents, com Guy Pearce (bon cul!), Evan Rachel Wood (bona bilis!), Brian F. O’Byrne (bona empatia!) o Melissa Leo (bona actriu!)

“Mildred Pierce” ens fa retrocedir als programes dobles dels cinemes de reestrena i a les novel·les de quiosc, però qui seria capaç de negar que això era el que havíem esperat tota la nostra vida?

dimecres, 14 març de 2012

Exterior nit (1954)

On es descobreix que l'enginyer Wolff també va intervenir al rescat del capità. Així s'escriu la història!

No negareu que el punt de partida de les aventures espacials de Tintín és bastant absurd: Tornassol, com a inventor del coet, s’atorga el privilegi de convidar els seus amics —un vell capità de la marina mercant, un galifardeu que diu ser periodista i el seu gos— perquè l’acompanyin a la primera expedició a la Lluna, talment com si es tractés d’una costellada a Les Planes o d’un acudit d’aquells de l’anglès, el francès i l’espanyol pujats a un avió. Bé, suspenguem la incredulitat i tirem endavant, que ara toca “Hem caminat damunt la Lluna”. I, si “Objectiu: la Lluna” em deixava més fred que calent, aquest títol el trobo força potent.

El canvi de colors de les barbes dels Dupondt funciona a gran velocitat a la versió per lliuraments.

El guió, per començar, és ple de girs sorprenents —l’aparició dels Dupondt com a polissons inusitats (i la seva recaiguda en les estranyes alteracions capil·lars, hereves del país de l’or negre), la irrupció de l’antic coronel Jorgen (ressuscitat des de “El ceptre d’Ottokar”), o la traïció de l’enginyer Wolff—, d’aquells que no t’esperaries en un viatge de la Terra a la Lluna d’òptica més verniana. Però hi ha altres moments igualment fecunds, com el passeig espacial del capità prop del meteorit Adonis, una seqüència especialment brillant, i on Haddock alliçona sense voler, i no per última vegada, sobre els perills de l’alcoholisme; o el descobriment de les grutes lunars amb el seu gel científicament tan contestat.




Episodi inèdit a l'àlbum, on Milú és a punt de ser llençat a l'espai exterior juntament amb la pelambrera dels Dupondt.


Els excessos d’exposició tècnica del títol anterior, aquí es moderen, i només hi ha sobredosi de text a les vinyetes claustrofòbiques on Wolff explica els motius de la seva traïció. De totes maneres, l’últim terç de l’àlbum, és una magistral escalada d’angoixós suspens: una cursa contra rellotge per evitar que s’exhaureixi l’oxigen abans de l’arribada a la Terra.

El lector infantil té l’oportunitat d’aprendre molts detalls interessants sobre la vida a l’espai gràcies a aquest àlbum: des del comportament del whisky en absència de gravetat, fins l’existència de circs i mars a la Lluna. Si el lector utilitza la versió castellana, descobrirà també el portentós verb “hollar”. En tot cas és una aventura d’aquelles que fascinen pels seus escenaris tan allunyats dels habituals de la sèrie i que exciten la imaginació d’una forma que ja t’acompanyarà per sempre.



Els Dupondt es tornen a perdre, ara a la Lluna. O una digressió perduda.

Potser una de les causes d’aquest record durador és la constant presència de la mort dins d’una sèrie que, sobretot als seus títols més tardans, evita sempre fer-la explícita. A la segona plana ja trobem Milú udolant a mort, mentre els seus companys de viatge jeuen inconscients. Durant el trajecte són freqüents els gags on Tornassol contempla amb distanciament científic la possibilitat que alguna cosa falli i tota la colla acabi feta miques. Hi ha, és clar, el tret accidental que acaba amb la vida de Jorgen; cas únic (crec) de traspàs davant la càmera de tot el canon Tintín (hi ha la imatge metafòrica dels malfactors conduïts a l’infern per uns simpàtics dimoniets a “L’orella escapçada”, però es tracta més d’humor que de tragèdia).

I després hi ha l’autoimmolació de Wolff. Aquestes coses, de nen, impressionen molt, perquè encara ningú no t’havia ensenyat que pots esdevenir un heroi tot cercant la mort. Menteixo, a classe de religió ja ens havien presentat la figura de Crist; però l’enginyer grassonet i curt de vista semblava jugar a una divisió completament diferent. Sembla ser que l’església catòlica va trobar inapropiada la seva nota de suïcidi i a la versió en àlbum s’invoca a un implícit miracle; però fins i tot un lector de set anys sap que un passeig espacial sense que ningú t’esperi a casa té poques possibilitats de supervivència.


El pas del serial a l’àlbum patí de múltiples alteracions (el canvi de color del mòdul lunar o les irisacions frenètiques del cabell dels Dupondt foren de les menors). Es perderen alguns episodis prescindibles, que apareixen a les il·lustracions de l’apunt; però, a canvi, s’ampliaren les vinyetes que contenien vistes generals del coet. Acostumo a queixar-me de les imatges que superen el quart de pàgina d’alçada (vegeu la meva opinió sobre “El cranc de les pinces d’or”); però en aquesta aventura tan monumental li escauen molt bé les representacions de l’icònic coet vermell i blanc sobre una àmplia negror que el fa respirar.

Acabo de descobrir que “Hem caminat damunt la Lluna” és una obra mestra adreçada a nens de set anys i a estetes de qualsevol edat.

dimarts, 13 març de 2012

Diumenge de Delacroix

No sé a què obeeix que, de les sempre interessants exposicions del Caixafòrum, en deixem córrer tantes, però n’hi ha algunes que ens semblen de visita ineludible. Cert que cada dia som més sedentaris i que fa una mica de mandra traslladar-se fins aquell territori estèril dels volts de la plaça Espanya; però ves a saber el perquè, per Delacroix hem fet l’esforç. I mira que no és un artista que ens digui gran cosa, però per això mateix volíem donar-li una altra oportunitat.

Hem hagut de fer cua a un dels passadissos de l’antiga fàbrica Casarramona, cosa que no ens havia passat cap altre diumenge. No sé si la culpa és de la popularitat de Delacroix (ho dubto) o de la democratització de la visita a grans exposicions amb pretensions antològiques. Al nostre voltant hem sentit comentaris que suggerien que per a alguns dels visitants (sobretot, els més joves) allò era més una càrrega imposada que una qüestió d’interès. Un pare argentí tranquil·litzava les seves filles advertint-les que la visita seria ràpida, que ja tornaria ell un altre dia tot sol per entretenir-se a consciència davant dels quadres. Uns adolescents han recriminat la seva mare, a qui han trobat a l’exterior prenent el sol: havien estat fent temps dins, pensant-se que així es solidaritzaven amb els suposats interessos artístics de la seva progenitora.

Bé, en quant a l’exposició en si, cal reconèixer que hi ha un munt d’obres, encara que s’hi pot comptar un bon grapat d’apunts, gravats, esbossos i obra menor. Les considerades obres mestres escassegen, però hom es pot fer una idea bastant exacta del que va representar Eugène Delacroix al camp de batalla artístic del segle XIX. I, per dir la veritat, ni m’interessa ni m'emociona gaire.

El romanticisme, amb aquelles actituds eixelebrades que conviden a la comprensió de la rauxa anòmala, no m’ha suscitat mai cap simpatia. El marbre neoclàssic és igualment irritant, i segurament calia trobar-hi un antídot, però Delacroix és d’aquells remeis pitjors que la malaltia. Almenys jo no sé trobar-li cap virtut essencial, ni tan sols les seves suposades habilitats cromàtiques (poseu-lo al costat de Turner, per favor!)


Si els seus quadres històrics ja fan basarda, pitjor és encara quan es recolza en les prestigioses crosses de la literatura i pinta estampetes de Dant, Hamlet, Ivanhoe o les filles de Milton. En quant a les seves pretensions d’aconseguir dinamisme a partir de la torsió impossible dels cossos entrelligats de bèsties i persones, només n’obté deformitats desagradables. Tant com admirava Rubens, podia haver-se fixat una mica més a l’esplèndida composició d’El rapte de les filles de Leucippus, per exemple.

És clar que entre tanta oferta hi ha coses que es poden salvar de la crema: els gravats pel Faust, alguns apunts a llapis fets a peu de carrer, una marina i els seus dos autoretrats. Per què deu ser que els autoretrats solen ser tots bons? Potser pel profund coneixement que es té del model?

Hem dinat a una bodegueta del carrer Blai. La cambrera, en veure que tenim el tríptic de l’exposició, ens pregunta què tal està. Havia pensat anar-hi en plegar. Li mostro les fotos perquè es faci una idea del que hi trobarà, mentre en Josep li ve a dir que tot són gustos. La cambrera encongeix les espatlles i diu que, com que és gratis, no hi perd res. Té tota la raó.

[Aquí, una altra opinió sobre l’exposició que, un cop rellegida, veig que coincideixo gairebé al cent per cent amb la Kalamar.]


dilluns, 12 març de 2012

El perfum corrupte del poder

George Clooney, apart de les seves virtuts més evidents, sovint és també interessant quan es posa darrera de la càmera, i encara millor si es situa a ambdós costats. Per això no ens podíem perdre aquests “The ides of March” que s’ha estrenat en dates molt pertinents. Basat en una obra teatral de Beau Willimon, el projecte va estar retingut durant un parell d’anys, perquè no era el moment per fer llenya del partit demòcrata just quan Barack Obama acabava de guanyar les eleccions. Arribat el 2011, les il·lusions inicials s’havien esvaït prou com per ressuscitar el rodatge de la pel·lícula.
 
Malgrat tot, el guió no apunta a un partit en concret, sinó que generalitza una situació endèmica: la del sacrifici dels ideals davant de la possibilitat d’accedir al poder. El centre de la història el personifica un brillant director de campanya (Ryan Gosling) que creu a ulls clucs en les virtuts del seu candidat (un carismàtic George Clooney). Ens trobem a les crucials eleccions primàries a l’estat d’Ohio, on possiblement es decidirà el candidat demòcrata a la presidència. El moment és tens i tot l’equip del governador Mike Morris (Clooney) s’afanya a presentar-lo sota la millor llum possible.
 
Cal dir que la primera part de la pel·lícula no és exactament excitant. Darrerament hem vist moltes eleccions primàries (les del PSOE, les del PP i ara la dels republicans d’USA), que no ens han interessat gens ni mica. Que els índexs de vot pugin o baixin ens deixen igualment indiferents. No és fins allà cap al minut trenta-vuit o quaranta, quan un gir inesperat (que té a veure amb una becària) trasbalsa el film. Perquè, com diu un dels cínics personatges, a un president del Estats Units se’l pot permetre que faci negocis a benefici propi, que envaeixi països impunement i que sigui la causa de la mort de milers de persones, però el que no se li perdonarà mai és que folli una becària.
 
A partir d’aquest punt, el film esdevé un tens thriller d’aliances canviants, on tothom sembla jugar amb més d’un as a la mànega. Per descomptat, el jove publicista perdrà pel camí part dels seus ideals i esdevindrà per tant una bèstia més ben adaptada a l’entorn on treballa. No és una història gaire original, però està ben escrita i entreté.
 
Clooney és un director correcte, que no es fica en gaires complicacions estètiques, però que tampoc resulta adotzenat i sap envoltar-se dels millors col·laboradors, començant per l’excel·lent músic Alexandre Desplat. El seu olfacte per buscar el repartiment adequat també és encomiable. El cada dia més interessant Ryan Gosling domina el film pràcticament a totes les seves escenes. Malgrat el seu aire de passerell, perfecte pel seu inicial candor idealista, pot tornar-se en uns segons una seriosa amenaça, com ja ens va demostrar a “Drive”. Clooney es reserva un paper més secundari que li escau molt bé: el de l’home d’aparença impecable que oculta un interior amb molta brutícia. Per una vegada, el seu indubtable carisma no impedeix que l’acabem detestant. O sigui que ho broda. L’Evan Rachel Wood és la trista becària i no  és que ho faci malament, però per contrast em va semblar una rossa intercanviable. És clar que té la pega de treballar al costat de les figures citades i d’una tríada d’excel·lents actors de caràcter: Marisa Tomei, Philip Seymour Hoffman i Paul Giamatti.
 
“The Ides of March”, cinema sòlid i entretingut, que no diu res de nou, però ho diu molt bé.