Dansa interrompuda (1)

Malgrat la quantitat enorme de llibres que llegeixo, és relativament rar que abandoni algun abans d’arribar al final: molt insuportable ha de ser l’experiència de la seva lectura (vegeu “House of Leaves”) perquè amb una mica de paciència no el pugui concloure. Més estrany és encara quan deixo a mitges llibres absolutament llegibles, considerats a més modèlics en el seu gènere, sense ser capaç de donar una explicació per la claudicació prematura. És com si una maledicció màgica em barrés l’avanç, perquè a l’àmbit dels comportaments racionals no hi trobareu el motiu. M’ha passat per exemple amb “Un mundo para Julius” del peruà Alfredo Bryce Echenique, novel·la suposadament divertida i favorita de molts que en tres intents espaiats en el temps no m’ha permès anar més enllà de la primera vintena de pàgines. Igual em va passar amb “La guerra del fin del mundo” de Mario Vargas Llosa i es podria pensar que el problema rau en el propi país andí, si no fos perquè d’en Vargas m’he acabat tots els seus altres llibres.

Un cas més curiós és el que em va passar amb Anthony Powell i la seva ambiciosa “A Dance to the Music of Time”. Aquest cicle de dotze novel·les que abasta en el seu marc temporal les dècades centrals del segle XX, sol expendre’s editorialment en quatre volums de tres novel·les cadascun, volums que s’identifiquen pel nom de les estacions de l’any. Fa temps vaig llegir en anglès el primer d’ells, el que correspon a la Primavera (“A Dance to the Music of Time: Spring”). Em va agradar, però sense entusiasmar-me; tot i això segurament hauria prosseguit (després d’una pausa prudencial) la lectura de la resta d’estacions si no fos perquè vaig descobrir en el meu registre de lectures (sí, sóc d’aquesta mena de lectors que manté un registre) que ja havia llegit en castellà “Una danza para la música del tiempo: Primavera” una dècada abans sense que, segons tots els indicis, em deixés cap petja. Vaig interpretar aquella amnèsia literària com a símptoma de la irrellevància dels llibres i vaig decidir que tal dia faria un any: bye Anthony, doncs.

Però dec ser jo un alpinista de les lletres, perquè res no em fascina tant com una amena travessa per un fotimer de pàgines ben farcides d’incidents i personatges, veritables vuit mils de paper que et desafien per la seva mera existència: doneu-me totxos, en definitiva. Doneu-me el “Quijote” i “El casalot”, “El comte de Montecristo” i “La broma infinita”, “Ulisses”, “Un bon partit” o “Fortunata y Jacinta”; fins i tot doneu-me la recerca completa de Proust (malgrat els seus moments de “polvorón” d’Estepa als capítols cinc i sis). Amb aquests antecedents i una superior dosi de temps lliure a les meves mans, intento per tercera vegada escalar l’obra magna de Powell des del principi i rematar-la en un lapse de temps raonable.

Anthony Powell (21 de desembre de 1905 - 28 de març de 2000) fou un d’aquells personatges tan sumament britànics, que en un món més equànime fregarien la caricatura. Casat amb una lady autèntica i beneficiari d’un títol concedit per la reina, home sense ocupació clarament coneguda, la dotzena de novel·les que publicà des de 1951 a 1975 sota el títol de “A Dance to the Music of Time” li asseguren de moment la posteritat al seu país natal. A Espanya l’editorial Anagrama inicià l’any 2000 la seva publicació en traducció prou correcta de Javier Calzada (feliçment conclosa tres volums estacionals més tard, cal dir).

“Una danza para la música del tiempo”, que sota aquest nom és com penso gaudir de la versió definitiva fins a trobar-li remat, és una obra tan inacabable com “À la recherche du temps perdu” de Marcel Proust, amb la qual sovint ha estat comparada, tant pel seu excessiu nombre de pàgines com per la seva visió evocativa adreçada al passat. I també, cal dir, per la seva sintaxi feixuga i de molt llarga volada. El títol de Powell apel·la al quadre homònim de Poussin, tan insòlit com una sardana centrífuga, que podeu veure a dalt. De forma similar a l’epifania de la magdalena de Proust, aquí hi ha una estampa hivernal que des de la segona pàgina del primer volum invoca Poussin, i amb ell (a coll-i-be) tot el passat del narrador:

Por alguna razón, el espectáculo de la nieve cayendo sobre el fuego siempre me hace evocar el mundo antiguo —legionarios envueltos en pieles de oveja calentándose junto a una fogata: improvisados altares en los montes donde las ofrendas resplandecen entre columnas en la intemperie invernal; centauros con antorchas en las manos, galopando por la orilla de un mar helado—, formas dispersas, inconexas, de un pasado fabuloso e infinitamente alejado de la vida real, y que sin embargo traen consigo recuerdos de cosas reales e imaginadas. Estas proyecciones clásicas, y algo en las actitudes físicas de los propios hombres al alejarse del fuego, me sugirieron de pronto aquella escena pintada por Poussin en la que las Estaciones, dándose la mano y mirando hacia fuera, danzan al ritmo de las notas de la lira que toca el viejo alado y desnudo de la barba gris. Y esta imagen del Tiempo me hizo pensar en la mortalidad, en unos seres humanos con las manos unidas mirando hacia fuera como las Estaciones y moviéndose a un intrincado ritmo: despacio, a veces, y metódicamente; torpes y tímidos otras, pero con evoluciones de perceptible traza; o bien lanzándose a giros y giros de incomprensible significación, con parejas que desaparecen y reaparecen como única constante del espectáculo: incapaces de controlar la melodía…, incapaces tal vez de dominar los pasos de la danza. Todas estas asociaciones clásicas me hicieron pensar también en mis tiempos escolares, donde tantas fuerzas hasta entonces desconocidas habían acabado por manifestarse, en su momento, con una claridad meridiana.

I, a partir d’aquí, es despleguen les remembrances de Nick Jenkins des dels seus temps adolescents a una escola privada l’any 1921, que trobareu a “Un problema de formación”, i que —en el volum corresponent a la primavera— prossegueixen a “Un mercado de compradores” i “El mundo de la aceptación”.