diumenge, 19 de gener de 2014

Manipulació, societat anònima


Si fa no fa, una setmana enrere es van lliurar els Globus Awards d’enguany. Entre les convidades hi havia Lena Dunham —l’escriptora, productora i actriu principal de la sèrie “Girls”—, us en havia parlat tot citant el seu esforç per encarnar un tipus de dona jove més real que les que poblen habitualment la ficció televisiva. Dunham, conseqüent amb ella mateixa, vestia per l’ocasió un model groc malastruc que la condemnava a l'extraradi del que hom consideraria “cool”.

Compareu-la ara amb la foto de portada del Vogue del proper mes de febrer. És la mateixa dona? Quina de les dues és la veritable? La resposta és senzilla i il·lustra perfectament com conspira tot per abocar-nos a una frustració permanent.


20 comentaris:

  1. Pe4 alguna cosa s'ha inventat la cirugia estètica, el photoshop, les memòries literàries...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si és lícit utilitzar-los contra la teva voluntat.

      Elimina
  2. No home, això és realitat augmentada, ho dic pels ulls..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, això de la realitat augmentada també m'ho hauran d'explicar; encara que més aviat diria mentida augmentada.

      Elimina
  3. Ah, tot és aparença, la natura també ens enganya, com diu el famós sonet dels Argensola:Yo os quiero confesar, don Juan, primero,
    que aquel blanco y color de doña Elvira
    no tiene de ella más, si bien se mira,
    que el haberle costado su dinero.

    Pero tras eso confesaros quiero
    que es tanta la beldad de su mentira,
    que en vano a competir con ella aspira
    belleza igual de rostro verdadero.

    Mas ¿qué mucho que yo perdido ande
    por un engaño tal, pues que sabemos
    que nos engaña así Naturaleza?

    Porque ese cielo azul que todos vemos,
    ni es cielo ni es azul. ¡Lástima grande
    que no sea verdad tanta belleza!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però la Natura, Júlia, ho fa sense malícia.

      Elimina
    2. Això no ho tinc gens clar, que la Pardo Bazán també va escriure allò de 'Naturaleza, te llaman madre, deberían llamarte madrastra'...

      Elimina
    3. La nostra mania d'antropomorfitzar-ho tot.

      Elimina
  4. m'encanta la del vestit groc, es tal com raja.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per això, Francesc, m'agrada també a mi.

      Elimina
  5. El groc és el malestruc de la sort en l'escènica de l'art, en aquest cas els que pitjor sort han tribat han estat les seves protuberàncies pectorals en no trobar espai suficient dins la tela groga. Quanta opresió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em consta que la noia té molta molla i el vestit sembla fet per a la seva germana petita.

      Elimina
  6. Home, el vestit és horrible. Suposo que ja era això el que volia. En tot cas, necessitaria saber si hi ha intenció o mal gust abans d'opinar. Però penso com la Júlia: tot és aparença. Una imatge i l'altra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espero, Enric, que almenys el vestit l'escollís ella. La imatge de la portada estic segur que no.

      Elimina
  7. És fàcil fer el bandarra en un acte d'aquests. El que no faria mai és anar amb un vestit que m'engavanyés de mala manera, amb tanta roba pel de baix!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé, em costa fer-me a la idea del que implica anar a un d'aquests saraus. A caseta s'està millor.

      Elimina
  8. Imagino que anava de groc per fer joc amb el Globus d'Or que potser esperava que li donessin.
    Clar, una foto de la vida real és més difícil de manipular que una fet a estudi amb totes les tècniques possibles de retoc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, les fotos preses de la vida real, si es vol, també són totalment retocables.

      Elimina