dilluns, 13 de gener de 2014

La gran família disfuncional americana



Dec ser una de les escasses persones que no vaig assistir a les representacions d’“Agost” de Tracy Letts, un dels grans èxits de la història del TNC i un dels darrers triomfs en la insigne carrera d’Anna Lizarán, per tant em veuré incapaç d’establir comparacions reveladores en relació amb la inevitable versió fílmica que s’acaba d’estrenar. ”August: Osage County”, l’obra teatral del mateix títol mereixedora d’un Pulitzer l’any 2008 era un caramel tragicòmic que permetia el lluïment d’un nodrit elenc escènic amb una diva al seu capdavant i ja trigava a ser adaptat al cinema. La versió que ens ha arribat la firma el mateix Letts, o sigui que no podrem culpar exclusivament la maquinària de Hollywood de les mancances del film. El director John Wells, home bregat a la televisió i amb escassa experiència cinematogràfica, sembla haver estat escollit per la seva poc remarcable personalitat: segons pròpia confessió la seva única intenció fou no espatllar res.

Cal imaginar que davant d’un producte tan carregat d’estrelles i d’interessos creuats com aquest el que menys es podia esperar era una mica de creativitat. Així és com ni la fotografia saturada en grocs, ni els paisatges d’un Oklahoma d’espot publicitari, ni la insignificant banda sonora de Gustavo Santaolalla s’esforcen per anar més enllà de la correcció. L’adaptació, com se sol fer en aquests casos, evita la claustrofòbia original amb algunes sortides a l’exterior que en general no afavoreixen el manteniment del clima opressiu que devia respirar l’obra. Però la diferència més nociva, apart d’un epíleg acomodatici escrit per a benefici de Julia Roberts, és la dràstica reducció de la seva durada que, de gairebé quatre hores, ha passat a dues hores pelades, de manera que els múltiples excessos d’aquest fulletó familiar, en no disposar de prou espai per esponjar-se, s’acumulen absurdament fins a fer esclatar la versemblança dramàtica.

La principal excusa per anar a veure “August: Osage County” són els seus actors i molt especialment Meryl Streep, que fa el paper de la matriarca Violet Weston amb un bon grapat de crosses actorals (la calvície (i la perruca) fruit d’una químio, la permanent sobredosi de pastilles addictives i la sempiterna cigarreta als llavis), a les quals cal afegir un caràcter de medusa amb l’accelerador a fons. La Streep potser no és l’actriu més realista del planeta, però les seves caricatures fascinen i en casos com el present és impossible apartar la mirada cada vegada que el seu personatge desfila triomfalment a la pantalla.

La pobra Julia Roberts, que mai no m’ha semblat gaire brillant en papers dramàtics, aquí figura que és l’antagonista i la subseqüent nominada a tots els premis a la millor actriu secundària de la temporada; però diria que ni l’escriptura del rol ni les prestacions de la “núvia d’Amèrica” ho justifiquen; encara que opti per una sobrietat que la distancia de la Streep.

De la resta de l’ampli elenc, em sobta que en una història ambientada a una Amèrica tan profunda com és la d’Oklahoma, s’immisceixin dos actors britànics com Ewan McGregor i Benedict Cumberbatch. Es diria que no hi ha prou actors americans per fer correctament d’americans; o que tothom vol tenir un Cumberbatch (l’home de moda) als seus films; o que Cumberbatch i la seva desaforada ambició vol figurar a tot arreu. En tot cas, ni ell ni en McGregor estan bé. Juliette Lewis, ombra recautxutada del que fou, tampoc m’ha agradat gens.

Perquè no es digui que només m’agraden les velles mòmies, salvaré la pigada i tímida Julianne Nicholson (mentre que Abigail Breslin i Dermot Mulroney envelleixen malament a ritmes vitals diferents); però les millors actuacions pertanyen a tots els actors veterans: Chris Cooper, Margo Martindale i sobretot Sam Shepard (qui, de tant bo, és fàcil d’oblidar). Res com aquest “August: Osage County” subratlla tan bé la diferència entre teatre i cinema: la pel·lícula d’aquest tal John Wells fa fracassar el que havia estat un èxit indiscutible en un vocabulari similar.


7 comentaris:

  1. Jo tampoc vaig veure "Agost", Allau.... i veig que en un teòric duel, sortiria guanyant l'obra de teatre, per l'entusiasme que va generar i el poc que t'ha generat a tu... vaja, tu ho tens clar.
    Crec que estaries d'acord amb el crític de l'"Imágenes" quan diu que la Streep és com una supernova que absorbeix el talent dels seus companys...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi estic d'acord, té un talent que no és d'aquest món (i no ho dic pas com un elogi).

      Elimina
  2. Quin actor (i personalitat) tan extraordinari és el Sam Shepard. De la resta, ja ho insinues: com li passava al gran Robert Bresson, el teatre filmat és una de les expressions artístiques que em resulten més incomprensibles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alexandre, gairebé és un axioma que el que funciona bé al teatre no pot funcionar de cap manera al cinema si no és a través de la traïció.

      Elimina
  3. Però hi ha pelis molt teatrals molt reeixides (o que a mi m'agraden molt), com "Un Déu salvatge", una peli francesa que aquí no es va estrenar "Cuisine et dépendances" (comèdia Bacri/Jaoui), o les clàssiques "Qui tem Virginia Wolf", "La gata sobre el tejado de zinc"... No sé tampoc el grau de traïció, està clar que no pot ser gaire estàtica i que ha d'aprofitar els recursos propis del cinema, com per exemple el primer pla, que dóna molta potència. En fi, el tema m'agrada i, en general, el tema del trasllat d'obres d'un gènere/llenguatge a l'altre.

    Perdona el rotllo, però com diria John Malkovich a "Les amistats perilloses", "no ho he pogut evitar" :D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser funcionen, Gemma, perquè manipulen el mínim el material original i no intenten disimular que és una obra de teatre.

      Elimina