divendres, 10 de gener de 2014

Dansa interrompuda (2)


Com començava a comentar ahir, “Una danza para la música del tiempo: Primavera” d’Anthony Powell s’inicia amb la novel·la “Un problema de formación”, en la qual el narrador Nick Jenkins recorda els seus anys escolars en un ja llunyà 1921. Jenkins (a qui no costa gaire identificar amb Powell), a diferència del narrador Marcel dins del cicle proustià, revela molt poc de la seva vida interior i es limita a actuar com a testimoni de les anades i vingudes, el encontres i les col·lisions dels seus contemporanis en aquesta dansa browniana invocada des del títol.

Aquest primer llibre, ambientat en part en una escola privada del camp anglès, serveix sobretot per presentar els quatre personatges principals de l’obra començant pel narrador a qui s’atribuirà el rol estereotípic de “l’artista”. Els seus condeixebles Charles Stringham i Peter Templer assumiran respectivament els papers del “romàntic” i el “cínic”, mentre que el risible Kenneth Widmerpool s’anirà revelant en pàgines posteriors com un home a qui la força de voluntat posarà a l’alçada de les seves immenses ambicions.

El primer capítol tracta de trapelleries d’estudiants en un marc acadèmic que hem arribat a identificar amb la novel·la britànica, de tan tòpic com és. Hi ha després un dinar a casa de Stringham, on el sistema de classes i el sexe funcionen com meres notes a peu de pàgina. Un estiu que Nick passa a França per aprendre l’idioma el fa coincidir amb Widmerpool, en la primera d’una llarga sèrie de casualitats inversemblants que aviat esdevindrà simpàtic signe d’identitat de l’obra. El capítol final s’esdevé a la universitat i preserva un lleuger aroma Brideshead. 

A la conclusió de “Un problema de formación” el lector s’adona que, més que amb una novel·la, s’ha estat entretenint amb un seguit de situacions que posen de relleu les diverses maneres d’actuar d’alguns dels protagonistes. Amb coneixement retrospectiu, serveix també per presentar altres personatges menors però ominosament recurrents com el proscrit oncle Giles. Els llibres següents, sense assolir la categoria de veres novel·les, es centren en dos o tres seqüències de protagonisme col·lectiu, on convergeix la major part dels personatges coneguts.


“Un mercado de compradores”, per exemple, comença en el sopar previ a un ball de societat. A la fi d’aquest ball, el narrador i algun personatge més troben al carrer altres coneguts i acaben plegats a una festa d’ambient més bohemi. Aquesta seqüència ocupa pràcticament la meitat de la novel·la i involucra a gairebé totes les figures principals del cicle. Queda encara l’estada del narrador a una casa de camp i la seva visita a la senyorívola mansió de Sir Magnus Donners, un funeral i una aventura eròtica. Els quatre protagonistes, un cop conclosos els estudis, van situant-se laboralment i sentimentalment.


“El mundo de la aceptación”, potser perquè ja comencem a estar familiaritzats amb els seus actors, perd l’aire de “tableaux vivants” dels títols anteriors i copia força bé les maneres d’una novel·la. Entre dinars, sopars, reunions d’antics alumnes i cites al Ritz, hi ha una lluita d’interessos sobre qui exercirà de secretari del caduc intel·lectual St John Clarke (una maligna caricatura del novel·lista eduardià John Galsworthy). Nick Jenkins inicia un afer amb la germana (casada) del seu condeixeble Peter Templer. L’any és 1931 o 1932.

La Primavera de Powell acaba doncs sense que el lector mediterrani s’hi senti gaire implicat: predomina l’intercanvi de confidències i rumors, més que l’observació perspicaç de la natura humana; un triomf del safareig, de les convencions, del “status quo” britànic, on manen les formes i el sexe és una força que mai no gosa dir el seu nom. 

A partir d’aquí, serà capaç Allau de prosseguir l’exploració de l’obra de Powell, o es cansarà de nou per tercera vegada consecutiva (i en dos segles diferents)?

3 comentaris: