Fugida pel 42 (cantonada Broadway)

Un dels regals més inesperats del meu aniversari nadalenc ha estat una col·lecció de nou pel·lícules dels anys 30 (del segle XX) en les quals el molt imaginatiu artista Busby Berkeley va intervenir de forma crucial, fos com a director o (més brillantment) com a coreògraf. El punt àlgid de la seva carrera correspon al moment en el qual els Estats Units patien la més profunda de les seves depressions i prohibicions (alcohòliques), o sigui que potser té una mica de sentit aquella teoria segons la qual l’art floreix encara amb més força en temps adversos i restrictius.

La pel·lícula que l’ha catapultat a les enciclopèdies, encara que no sigui el seu millor treball, és “42nd Street” de l’any 1933 (dirigida pel complidor professional Lloyd Bacon), considerada per a molts com un dels millors musicals de tots els temps. Pertany al gènere menor dels “backstage musicals”, o sigui la mena de films que es dediquen a fer la crònica íntima de la creació d’un espectacle teatral i melòdic. A més de moltes obres del mateix Berkeley, en aquesta mateixa categoria hi podreu trobar cims com “All that Jazz” de Fosse, estirabots com “The Producers” de Mel Brooks i descarades derivacions com “The Boyfriend” de Ken Russell. El caràcter de clàssic que conserva “42nd Street” s’ha vist accentuat per l’existència d’un musical basat en la pel·lícula que des de la seva estrena l’any 1980 ha esdevingut una presència perenne a Broadway, un vibrant espectacle que supera l’original en el terreny purament musical, com vaig poder confirmar l’any 2006 a la meva segona i última visita a Manhattan.

Però enlloc d’aquesta experiència més aviat previsible prefereixo recordar la recuperació que es va fer d’aquest film en la meva infantesa o primera joventut al desaparegut cinema Publi del passeig de Gràcia (en una època en la qual també es reivindicaren comercialment altres clàssics del blanc i negre com “El cameràman” de Keaton o “To be or not to be” de Lubitsch). No podré precisar l’any, així que permetré que la vaguetat es mogui entre el 68 i el 72, lapse en el qual vaig topar-me epifànicament amb la pel·lícula i, amb la precocitat que em caracteritzava, vaig gaudir-la amb totes les complicitats que “a posteriori” proposava. Perquè aquest “Carrer 42” va establir algunes fructíferes figures d’estil que amb el pas del temps han esdevingut clixés. El més conegut de tots és el de la primera vedette que es trenca una cama minuts abans de l’estrena, accident que permet el debut de la inexperta novençana, la qual serà d’immediat catapultada a la celebritat. Però el de la corista que fa carrera per la via horitzontal o el del creador abnegat a qui tothom li nega el pa i la sal per la natura frívola dels seus treballs també han gaudit d’il·lustre descendència.

Revisada ara, “42nd Street” té un aroma una mica ranci. Dels seus actors, Bebe Daniels, Una Merkel i Warner Baxter —competents com eren— fa temps que van camí de l’oblit; Guy Kibbee també, encara que les seves faccions d’etern secundari el salvin una mica. Ruby Keeler o Dick Powell es mantenen com a notes a peu de pàgina en la història del musical americà i només Ginger Rogers mereix consideració, exclusivament pels seus papers futurs. En la revisió també sorprèn que la majoria de la pel·lícula sigui tan poc musical, tan assentada en anades i vingudes melodramàtiques, i que durant la primera hora a penes hi hagi les paraules i notes d’alguns assajos.

Cal esperar la darrera mitja hora perquè les cançons de Harry Warren i Al Dubin esclatin de forma merescuda enmig de la seva pròpia exuberància. La primera, “Shuffle Off to Buffalo”, malgrat la seva dinàmica escenografia, conté una barreja d’acudits picants caducs amb alguns estereotips racials del tot inadmissibles. La tercera, l’anomenada “42nd Street”, és una sarsuela amb molts figurants naturalistes i un disseny de producció considerable. Però el número de llavor més fèrtil es diu “Young and Healthy”, el protagonitzen Dick Powell i la “soubrette” Toby Wing, i marca l’inici d’un principi d’arquitectura i moralitat entre Busby Berkeley i les seves geometries. No us el perdéssiu!