dimarts, 14 de gener de 2014

Picardies del XIX


Independentment de la discutida adscripció de “La Regenta” al corrent realista o a l’encara més agosarat naturalisme, de seguida es fa evident que Leopoldo Alas, tot emmirallant-se en la literatura francesa contemporània, està explorant els límits del que és permissible a la novel·la espanyola del seu temps. L’audàcia temàtica no es conforma a abordar la crítica de tots els estaments de la societat benpensant, començant pel tabú dels defectes del clergat, sinó que presenta també una realitat de relacions eròtiques com no es troba a cap altra novel·la literària del XIX espanyol, amb el plus a més que són sovint les dones les que prenen la iniciativa amorosa (com són els casos d’Obdulia o Visitación).

Per descomptat les descripcions esquiven l'explicitat i juguen amb la sempre tan fèrtil suggestió: en èpoques tan púdiques no es pot menystenir la càrrega sexual implícita en la contemplació d’un turmell, per citar una part bastant innòcua de tota anatomia. Però Clarín va més lluny i fins i tot en escenes que no són directament eròtiques actua com un jove vell verd i es recrea, per exemple, en l’observació trapella del desordre vestimentari de Petra, la minyona:
Don Víctor observó que la muchacha no había reparado el desorden de su traje, que no era traje, pues se componía de la camisa, un pañuelo de lana, corto, echado sobre los hombros y una falda que, mal atada al cuerpo, dejaba adivinar los encantos de la doncella, dado que fueran encantos, que don Víctor no entraba en tales averiguaciones, por más que sin querer aventuró, para sus adentros, la hipótesis de que las carnes debían de ser muy blancas, toda vez que la chica era rubia azafranada.…

(…) Petra, temblando de frío, con los brazos cruzados, unos blanquísimos brazos bien torneados, se retiró discretamente, pero se quedó en la sala contigua esperando órdenes.
I de similar manera una crisi nocturna d’Ana Ozores esdevé una nova oportunitat per exercir de “voyeurs” tant el lector com l’autor, perquè la mirada d’Alas no em sembla gens innocent i comparteix còmplice l’efecte que busca:
Al llegar a este punto de sus recuerdos la Regenta sintió que se sofocaba, sus mejillas ardían. Encendió luz, apartó de sí la colcha pesada y sus formas de Venus, algo flamenca, se revelaron exageradas bajo la manta de finísima lana de colores ceñida al cuerpo. La colcha quedó arrugada a los pies.

(…) La respiración de la Regenta era fuerte, frecuente; su nariz palpitaba ensanchándose, sus ojos tenían fulgores de fiebre y estaban clavados en la pared, mirando la sombra sinuosa de su cuerpo ceñido por la manta de colores.
Semblarà que m’enfronto a aquests paràgrafs amb pell molt fina, disposat a trobar detalls picants on no hi ha més que vida domèstica en estat pur; però quan llegeixes “La Regenta” per primera vegada als quinze anys, el teu rellotge biològic es posa a l’hora en punt per detectar fins la menor de les suggestions eròtiques d’un text tan intel·ligent com morbós on l’orgasme es disfressa de paroxisme i la trempera és mera confusió dels sentits. Fins i tot ara, quaranta anys més tard, una relectura de maduresa evoca encara la interdicció del desig en la seva doble versió provinciana i adolescent.

4 comentaris:

  1. Ha, ha... li passo a la meva filla que està fent un treball sobre la Regenta!

    ResponElimina
  2. Galde, què se n'ha fet de les teves cèlebres bacones?

    ResponElimina
  3. No exageres, Allau. La respiració de la Regenta és d'una humitat gairebé explícita, que a l'adolescència es converteix en un quadre realista.

    ResponElimina
  4. Quins temps més interessants, Enric, aquells de les primeres lectures...

    ResponElimina