divendres, 3 de gener de 2014

Una qüestió de principis

La heroica ciudad dormía la siesta. El viento Sur, caliente y perezoso, empujaba las nubes blanquecinas que se rasgaban al correr hacia el Norte. En las calles no había más ruido que el rumor estridente de los remolinos de polvo, trapos, pajas y papeles que iban de arroyo en arroyo, de acera en acera, de esquina en esquina revolando y persiguiéndose, como mariposas que se buscan y huyen y que el aire envuelve en sus pliegues invisibles. Cual turbas de pilluelos, aquellas migajas de la basura, aquellas sobras de todo se juntaban en un montón, parábanse como dormidas un momento y brincaban de nuevo sobresaltadas, dispersándose, trepando unas por las paredes hasta los cristales temblorosos de los faroles, otras hasta los carteles de papel mal pegado a las esquinas, y había pluma que llegaba a un tercer piso, y arenilla que se incrustaba para días, o para años, en la vidriera de un escaparate, agarrada a un plomo. 
Vetusta, la muy noble y leal ciudad, corte en lejano siglo, hacía la digestión del cocido y de la olla podrida, y descansaba oyendo entre sueños el monótono y familiar zumbido de la campana de coro, que retumbaba allá en lo alto de la esbelta torre en la Santa Basílica.
Si el gener de fa una any vam dedicar el club de lectura de la biblioteca Joan Triadú a la russa Karènina, tot seguint el meu cicle d’adúlteres d’ahir, d’avui i de sempre, enguany ens ocuparem de l’Ana Ozores, més coneguda com la Regenta. La novel·la de Leopoldo Alas és una de les meves favorites absolutes i l’hauré llegida sencera tres cops pel cap baix; però com que feia massa temps que no la freqüentava n’he iniciat l’enèsima lectura per refrescar l’experiència, tot aprofitant la vida nova que ofereix el nou any.

El principi de “La Regenta” em sembla exemplar, triplement exemplar perquè: a) marca el to del llibre, sense enganyar, des de la primera frase; b) és narrativament molt eficaç i c) permet establir l’equació Vetusta = Oviedo sense cap mena de dubte. En efecte, la brevíssima frase inicial (La heroica ciudad dormía la siesta), explosiva pels termes antitètics amb els que juga, ja que no hi ha res menys heroic que fer la migdiada, anuncia el to irreverent i crític amb el que es contemplaran els més sòlids pilars de la societat, siguin aquests el clero, la noblesa, els polítics o l’alta burgesia. A l’inici del paràgraf següent una frase de similar calibre contraposa la molt noble i lleial ciutat amb l’escudella i la carn d’olla, tot i que la menció de l’”olla podrida” no és gens innocent.

El primer capítol (on a penes hi passa res) estableix l’escenari de l’acció en una mena de “travelling” zenital que contempla la ciutat a vista d’ocell i, encara que com a novel·la decimonònica la narració pren un punt de vista omniscient, el dissimula mitjançant l’estratagema de fer pujar el Magistral Fermín de Pas a la torre de la catedral perquè miri a través de la seva ullera de llarga vista. Així, l’escrutini del capellà via l’instrument òptic permet una presentació detallada del món físic on es desenvoluparà “La Regenta” i de propina ofereix una metàfora molt gràfica dels deliris de superioritat del personatge.
En aquesta primera aproximació a Vetusta es sembren els indicis que forcen la identificació de la imaginària ciutat provinciana amb la molt real Oviedo, començant per la descripció de la torre de la catedral:
...no era una de esas torres cuya aguja se quiebra de sutil, más flacas que esbeltas, amaneradas como señoritas cursis que aprietan demasiado el corsé; era maciza sin perder nada de su espiritual grandeza, y hasta sus segundos corredores, elegante balaustrada, subía como fuerte castillo, lanzándose desde allí en pirámide de ángulo gracioso, inimitable en sus medidas y proporciones. Como haz de músculos y nervios, la piedra, enroscándose en la piedra, trepaba a la altura, haciendo equilibrios de acróbata en el aire; y como prodigio de juegos malabares, en una punta de caliza se mantenía, cual imantada, una bola grande de bronce dorado, y encima otra más pequeña, y sobre esta una cruz de hierro que acababa en pararrayos.
[Què bo Clarín! Ara m’explico la meva tendència a excedir-me amb les comes.]

La menció de la campana Wamba, campana que estic segur que no existeix a cap altra capital espanyola, acaba de confirmar que per bé i per mal ens trobem a un transsumpte d’Oviedo, l’antiga capital del molt reial Regne d’Astúries. La de sang, suor i llàgrimes que li costaria a l’autor tanta fal·lera realista!

8 comentaris:

  1. Ara pensava que això meu amb La Regenta sembla els Before d'en Linklater: dels vint fins ara, un cop cada deu anys. Tres cops, doncs.
    Hi haurà ofensiva Anita? Tant de bo que sí.
    I en clau de futur: l'any que ve (si som vius, etcètera), Madame de Bovera, no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si hi haurà ofensiva Anita, no queden gaires dies. I de la senyora Bovary ja en parlarem.

      Elimina
  2. Quin començament per a 2014! Bravo!

    ResponElimina
  3. Fa temps que tinc clar que la vaig llegir per força, quan no em tocava i malament. M'hi hauré de tornar a posar i no perdre'm la sessió vigatana ^^

    M'agraden les comes, em passo la vida posant-les, fins i tot quan no toca :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidice, a mi als 16 anys ja em va agradar, però segur que ara l'apreciaràs més. On vas a parar?

      Elimina
  4. Respostes
    1. Txin, txin, Enric. Espero que em desitgis sort.

      Elimina