dimecres, 15 de gener de 2014

La mirada de la Gioconda


En l’univers dels museus el Louvre deu de ser un dels exemplars més monstruosos, almenys si hem de creure les següents dades estadístiques. L’edifici consta de 403 sales, 352 de les quals són obertes al públic; té 12 quilòmetres de galeries i 72.000 metres quadrats dedicats a l’exhibició de la col·lecció permanent. Número d’obres conservades: al voltant de 400.000, de les quals s’exposen 35.000. El número de visitants l’any 2011 fou de 9 milions, el 67% dels quals fou estranger; la mitjana diària és de 29.000 persones, però algun dia s’ha arribat fins a les 50.000 persones. El recorregut mitjà d’un visitant té una durada de tres hores i una longitud de 2 quilòmetres. Mensualment es fa una despesa de 800 litres de sabó i 1.000 quilòmetres de paper higiènic.

Ritus de pas: quasi-selfie amb Gioconda
Sí, el Louvre és un fenomen de visita ineludible, almenys la primera vegada que hom trepitja París; i enmig d’aquest bateig de foc també és tradició apinyar-se davant de la Mona Lisa del Da Vinci i fer-ne una foto desenfocada, com si la que figura a la Wikipedia no fos perfectament presentable per fer un treball escolar sobre el Renaixement. El Louvre és l’únic museu d’art que coneixen aquells que, en condicions normals, no s’aproparien a un museu (que no fos el del Barça) ni farts de vi. Arribats a aquest punt cal preguntar-se per a què serveix un Louvre? ¿No acaba sent més interessant la seva població transhumant, forçada a desfilar per les sales per aquelles qüestions de prestigi cultural, que la companyia estable de peces d’art progressivament invisibles a l’ull de l’espectador?

El que veu la pobra Mona Lisa cada dia de l'any

El molt reputat il·lustrador i dibuixant de còmic David Prudhomme (Tours, 1969) intenta a “La traversée du Louvre” (editada aquí per 001 Ediciones en coproducció amb l’editora del museu) un assaig visual sobre la relació entre obra i espectador. El llibre simula formalment una historieta d’argument desdibuixat i autoreferencial, que podria ser francesa en el pitjor dels sentits, si no fos perquè Prudhomme dibuixa com els deus i els seus silencis són visualment molt eloqüents. “Massa bell pels teus ulls” seria un eslògan prou contundent?


6 comentaris:

  1. Ja he estat a París dos vegades i al Louvre només li he fet fotos des de fora. Em fa mandra entrar-hi, perquè se que si hi vaig hi hauré de passar força estona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En canvi si no hi vas no hi passaràs gens d'estona. Tot fos igual de fàcil!

      Elimina
  2. Buscaré aquest llibre. Té molt bona pinta. Suposo que es deu trobar en els llocs habituals...

    ResponElimina
    Respostes
    1. El vaig trobar a Norma i com que el Louvre coedita l'edició espanyola deu tenir la distribució assegurada.

      Elimina
  3. El Louvre és el museu que a tot aquell que em demana què veure a París, recomano que no hi vagi. És molt bo el retrat que fas -em recorda la fina ironia de Daninos i els seus "Comentaris del Major Thompson"- de gran part dels seus visitants, que han aprés de recitat l'equació Louvre = Gioconda.
    El tebeo, en canvi, és una altra història.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Leb, jo encara li dec al Louvre un retrobament. No l'he trepitjat en dècades i ja no recordo ni el que conté de bo (Gioconda apart).

      Elimina