dilluns, 20 de gener de 2014

Llop amb pell de llop


“El llop de Wall Street” (Martin Scorsese, 2013) no sembla d’entrada una proposta cinematogràfica gaire original i es diria que l’hem estat veient any sí any també d’una forma o altra des de la dècada “yuppy” dels 80 (amb repunt significatiu a partir del 2008). Basada en les memòries d’un tal Jordan Belfort, corredor de borsa a l’efervescent i qüestionable Wall Street de finals dels 80 i principis del 90, narra la seva ascendència i posterior caiguda; sortosament més amb enjogassada perplexitat que amb intencions moralitzants. I ja us ho avanço, deixant de banda l’originalitat del material de base, el resultat és entretingudíssim i absolutament recomanable.

Abans de continuar, despatxaré primer les males notícies: no, “El llop de Wall Street” no és cap obra mestra i, pels estàndards que cal exigir a Scorsese, sembla una pel·lícula particularment descurada, confusa i amb un ús deficient de les cançons a la banda sonora (un pecat, tractant-se de qui es tracta); com si tot el projecte s’hagués deixat impregnar per la saturació d’estupefaents del seu protagonista. Tampoc existeix cap excusa raonable per justificar que aquest conte simple sobre un personatge sense gruix duri tres hores de rellotge. En tot cas, i aquí començo a cantar les virtuts del film, rara vegada m’han passat tres hores tan ràpid en una sala fosca.

El guió de Terence Winter (bregat a “The Sopranos” i “Boardwalk Empire”) és una meravella de canvis de registre i de ritme, tot alternant els muntatges sincopats amb les escenes que podrien convertir-se en un curtmetratge autònom (aquí he recordat els modèlics guions de Tarantino). El punt de vista tampoc s’està quiet i saltem sense treva de l’espot televisiu a l’assalt a la quarta paret. És molt d’agrair que el guionista Winter, amb una franquesa que l’honora, ens estalvii els detalls sobre les trampes especulatives del protagonista. Diu que no les entendríem, i té tota la raó.

A hores d’ara tothom ja sap que el paper del “llop” Jordan Belfort l’assumeix Leonardo DiCaprio, un actor que no sempre em convenç, però que aquí fa la seva millor interpretació (de les que li conec) de tot el seu segle XXI. DiCaprio carrega sobre les seves espatlles el pes del film i l’eleva amb una alegria, una autoritat i una energia que es dirien inspirades per les drogues que ingereix per les vies més diverses. El paio està de debò perfecte; però és que tot el “casting” és poc menys que plusquamperfet. Jonah Hill, el segon actor en extensió de diàleg en un repartiment més que multitudinari, mereix també una sonora ovació. Afegiré només, per qüestions de fetitxisme la tieta Emma de Joanna Lumley, el director Spike Jonze com a competent emblema d’inversors menors i una breu però espaterrant escena de Matthew McConaughey amb la que culmina el seu “annus mirabilis”.

La pel·lícula és una farsa cridanera, plena de vulgaritat i mal gust (encapçala el rànquing de les cintes de ficció que més utilitzen la paraula “fuck” (569 vegades)); en cap moment sembla condemnar els seus eixelebrats antiherois: més aviat els contempla amb atònita admiració davant de la seva inacabable barra. No és per tant un espectacle ni profund ni alliçonador, encara que radiografii força bé una tendència encara del tot vigent, on l’acumulació obscena de bens materials és l’únic que dóna sentit a una vida.

En uns moments històrics en els quals comencem a cartografiar amb un cert coneixement d’escala el nivell de corrupció peninsular (Principat inclòs), bo és seguir una cura d’humilitat i reconèixer que els americans ho fan tot més gran i més bèstia. Què són unes sonses prevaricacions i la despesa d’uns pallassos de festa infantil? Fins que el nostre president no faci servir helicòpters d’usar i llençar, com fa en Di Caprio (o el seu personatge), no podrem participar al concurs mundial del país més putrefacte del món. D’això va “El llop de Wall Street” i repeteixo que és un espectacle d’immoralitat i diversió superlatives. No digueu a ningú que us l’he recomanat.

Dos dels millors actors de la seva generació (sí o sí, que dèiem abans).

24 comentaris:

  1. Scorsese és un director sobrevaluat per cada pel.licula bona que ha fet n'hi han tres de mediocres, un bon artesà però mai un geni

    ResponElimina
    Respostes
    1. Julianen, no t'ho penso discutir (em fa l'efecte que guardaves aquest estirabot fins que algun passerell com jo l'intentés reivindicar). Si tu vols, deu ser el Mariano Ozores de la seva generació. Però què bé que ens ho hem passat amb aquest llop.

      I, si pensés discutir-ho, intentaré acumular material per a la defensa. Els meus atots són "Taxi Driver", "Afterhours", "Goodfellas", "Raging Bull", "The Age of Inocence" o "The Departed". "El llop" és el pas següent que condueix a la canonització.

      Elimina
  2. I quin greu que em sap que duri tres hores. Em perdo tantes coses interessants de cinema perquè duren més de 120 minuts...!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, això no t'ho puc arreglar de cap manera. De tota manera té una estructura tan episòdica, que pots aixecar-te i anar una estona a estirar les cames sense que l'espectacle se'n ressenteixi.

      Elimina
  3. Sí, no sé quina mania hi ha darrerament en fer-ho tot tan llarg i sense descans, teatre, òpera, cinema... Abans en aquests casos et feien un 'descanso' o fins i tot dos, un dia en Roger Alier ironitzava sobre el tema, en aquell cas sobre les òperes, dient que sembla que cal patir, no poder anar al lavabo, que et faci mal el cul de tan seure i coses així. Que consti que avui, i sense que serveixi de precedent, estic d'acord amb l'Allau, excepció feta de què a mi el DiCaprio sempre m'ha agradat. O gairebé sempre. I a l'Scorsese sempre li trobo quelcom aprofitable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Deu ser, Júlia, que com que el cinema està tan car ens volen oferir més pels nostres diners. I no t'ho creuràs, però en broma en broma coincidim més que no pas dissentim en les pel·lícules que ens agraden.

      Elimina
  4. Al Leo li van les drogues, perquè a The Basketball Diaries estava fantàstic (especialment considerant l'edat que tenia).
    I, pel que diuen, no t'hauries de perdre True Detective, la sèrie de polis que ha estrenat el Matthew McConaughey. Sembla que tant ell com el Woody Harrelson estan fantàstics (sí, el Woody costa de creure, però fins fa quatre dies tampoc no ens ho pensàvem del Matt i ja veus...).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Santi, acabo de llegir una altra recomanació a "True Detective". Serà qüestió de fixar-s'hi.

      Elimina
  5. En el meu cas, fins al final de la peli no comencen a pesar les 3 hores de film. Sobretot la primera part es la millor de la pel·lícula i en especial l'escena amb Matthew McConaughey, quina llàstima que no aparegui més! Grandiós paper de DiCaprio!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, quan comença a ser processat no és tan divertit com quan es lliure per fer rucades. En McConaughey està genial.

      Elimina
  6. entomo la recomanació: hi aniré!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No conec ningú que no s'ho hagi passat bé. No em fallis, Jordi!

      Elimina
  7. No em causava atracció però pènsava anar-hi per allò de que és de l'Scorsese. He començat a llegir la teva crònica i quan he visst que deies que no era una obra mestra però era terriblement entretinguda _cita no literal_ he plegat de llegir. Ara és segur que hi aniré i m'alegro que en McConn,,, es prengui seriosament el seu talent (Mud) i segueixi fent bons papers i bon cinema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En McConaughey l'any 2013 va estar estupend a "Mud", "Magic Mike", "The Wolf of Wall Street" i se suposa que també a "Dallas Buyers Club", per la qual l'han premiat. Crec que ja no hi ha qui el pari. En Di Caprio també està de treure's el barret. Quan la vegis en parlem.

      Elimina
  8. Aiii, que vaig molt tard...
    Dissabte farem sessió doble i després de llegir això, afegeixo la peli a la llista de possibles (i les possibles són 5 o 6: Gravity, Davis, Estafa, Bellezza, Nymphomaniac...) si n'haguessis de triar 2? Merciii

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nympho ni l'he vista ni penso i l'Estafa encara no l'han estrenat o sigui que no sé que dir-te. De totes totes, Bellezza és la meva favorita i sense desmerèixer Gravity i Davies, per pura diversió em quedo amb aquest Llop. Ara bé són pel·lícules molt llargues totes dues o sigui que us pot produir un empatx.

      Elimina
  9. Gràcies, Allau, després d'un debat intern cordial, han guanyat els Coen i la Bellesa, a veure...

    ResponElimina
    Respostes
    1. En termes de minuts de projecció és una opció raonable i són els dos films més difícils d'adscriure a un gènere de la llista.

      Elimina
  10. Hi vaig anar ahir. Un Scorsese dels dolents. La vaig trobar marejadora i vaig dormir una bona estona. Scorsese és un realitzador molt desigual que em pot desagradar, com aquí, o entusiasmar com a la mateixa llista que tu dones exceptuant aquest llop esbojarrat. Taxi Driver amb un De Niro encara jove i la música de B. Hermann va ser una seducció en tota regla. Sempre més els taxis a la nit, els garatges m'han recordat aquella història i la mirada torva de de Niro. Ranging Bull era, de cap a peus, una obra d'art i a sobre Cavalleria Rusticana. Di Caprio és molt bon actor però no m'arriba. Li aprecio ¿A quién ama Gilbert Grape? i, una mica més tard, fent un pèrfid Rimbaud en una pel·lícula de la qual no en recordo el títol.
    Visca el cinema!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sap greu haver-te enredat, Glòria. Jo de debò que m'ho vaig passar molt bé.

      Elimina
  11. Molt bona pel•lícula, nomes per la escena amb McConaughey ja pagaria la pena. Di Caprio, un festival, i Scorsese, la de cal (o la de sorra; la bona). M'ho he passat pipa i potser no hagués anat si no t'hagués llegit, et dec una.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me n'alegro que em deguis una, així compenso el desencert que he tingut amb la Glòria. Ja és ben bé que hi ha gustos per a tot.

      Elimina
  12. M'he tornat a llegir la teva crítica i estic d'acord amb el que dius però entenc una mica a la Glòria, també (al final hem vist Davis i Llop). M'ha agradat, però m'ha sobrat ben bé una hora i m'ha atabalat una mica, però és bona. Diguéssim que he vist el retrat d'un loser (Davis) (tenies raó que la escena del Salieri és sagnant) i el d'un winner (Belfort) (el DiCaprio està realment bé), els dos de moral dubtosa, per dir-ho d'alguna manera... Per cert, parles de la música d'aquesta i m'has fet pensar que la música de la dels Coen m'ha semblat molt bona. En definitiva, una bona tarda de cine (la Bellesa queda per un altre dia).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, no hi ha cap motiu perquè amb aquest material es faci una pel·lícula de tres hores, però a mi no em van sobrar. Me n'alegro que per una vegada que us escapeu al cinema, ho passeu bé.

      Elimina