dimecres, 8 de gener de 2014

L’hivern de l’artista

Potser la feina del creador assoleix la seva maduresa quan aconsegueix desenvolupar de forma perfecta els seus motius de sempre, sense esforç aparent ni sensació de “déjà vu”. Almenys això vaig pensar jo mentre contemplava la molt recomanable “Inside Llewyn Davies”, última baula de l’engrescadora carrera de Joel i Ethan Coen: un film d’aparença senzilla que oculta al seu darrera dècades d’inspirada dedicació a l’ofici de fer cinema.

L’any és 1961 i en un fred hivern de Greenwich Village el cantant de folk Llewyn Davies sobreviu com pot a les seves misèries personals, artístiques i econòmiques. Tret d’una escapada a Chicago, no precisament més afortunada, aquest és tot el paisatge físic i tonal de la pel·lícula: el típic retrat d’un personatge malastruc i vagament risible del qual els Coen s’han fet especialistes (amb petulants aires de superioritat, segons els seus detractors). Però malgrat la mirada lleument burleta, hi ha aquí una melangia i un punt de compassió pel desgraciat Llewyn que són bastant nous a l’obra dels germans.

Com es pot intuir, el material té les seves limitacions, al cap i a la fi l’estudi d’un personatge en una situació estàtica única no va literalment enlloc, i per tant l’èxit d’”Inside Llewyn Davies” depèn en exclusiva de la qualitat dels seus ingredients, que són tots de primera categoria, començant per un guió original dels Coen que sota una aparença episòdica està traçat amb regla de càlcul i que conté algunes frases veritablement memorables. La fotografia de Bruno Delbonnel, en un registre que es troba a les antípodes del món d’Amélie Poulain que el va fer saltar a la fama, és grisa i desolada com correspon a l’hivern, però conté un punt de tendresa infreqüent en aquest entorn i aquestes temperatures. T-Bone Burnett ha confegit una banda sonora que, sense que li proporcioni els rèdits de la de “O Brother, Where Art Thou?”, conté prou relíquies de l’època perquè tothom hi trobi un motiu de joia.

El guatemalenc Oscar Isaac, en el rol titular, carrega sobre les seves espatlles (i de forma admirable) tota la responsabilitat del film. De forma desconcertant el seu físic de vegades és molt sexy i d’altres recorda en Millán Salcedo; del que no hi ha dubte és que canta com un professional. La resta d’intèrprets tenen papers molt curts, però estan tots molt adequats. Potser Justin Timberlake es veu condemnat a la part menys lluïda; mentre que (per la part positiva) John Goodman fa una d’aquelles composicions que li asseguren la perpetuïtat al Paradís dels actors de caràcter. Carey Mulligan abandona la seva dolçor habitual i esdevé una mènada per deixar anar algunes de les millors línies del guió. Ah, i també hi surt un gat que és el millor actor animal de les tres o quatre darreres temporades.

Si s’excava una mica, “Inside Llewyn Davies” a penes amaga ecos d’altres obres dels Coen: hi ha l’atmosfera de malson en una càpsula històrica molt determinada, igual que a “Barton Fink”, hi ha un home assetjat per la desventura còsmica, com li passava al Job espuri de “A Serious Man”, i hi ha referents tan clars a “L’Odissea” com els que es trobaven a “O Brother, Where Art Thou?” No podria assegurar que les suggestions de circularitat no siguin més que la manera fàcil d’elevar el que és purament anecdòtic al nivell més agraït del que comença a ser intrigant. En tot cas no hi ha a la cartellera, amb l’excepció de “La Grande Bellezza”, una altra pel·lícula tan sensible als sis sentits.

[Deures per fer a casa: investigar la relació del cantant d’origen gal·lès Llewyn Davies amb la família Llewelyn Davies que va inspirar l’escocès J. M. Barrie les figures literàries de Peter Pan, Wendy i els Nens Perduts, mascarons de proa del món literari britànic.]

10 comentaris:

  1. Vaig buscar fotografies d'aquest xicot i, segons com el pentinen, la seva cara no té cap valor estètic. Tanmateix en aquesta pel·lícula mostrant la negra cabellera està, com bé dius, molt sexy. Faria un perfecte Stanley Kovalsky. I a més a més...sap cantar.
    Estupenda crònica, Allau.

    ResponElimina
  2. Ha, ha, Glòria, convens amb mi que de tant en tant s'assembla a aquell famós còmic nacional acabat en tretze. Però canta i ho fa molt bé (cosa que jo no faré en ma vida).

    ResponElimina
  3. Cantar potser no, Allau, però, si et donen un bon peu, déu.ni-do quina delícia de cronista estàs fet. Corro a encarregar un marc on retenir la primera frase, la de persistir en els propis motius.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, tot té la seva contrapartida: com a cantant sóc una mena de plaga bíblica.

      Elimina
    2. Això ho dius perquè no saps els prodigis que fan els moderns estudis de gravació: una mica de rever, un molt d'afinació, s'ajusta el tempo tot el que calgui, i zas: ja te tenim cantant com déu mana.

      Elimina
  4. Vista avui.
    A concretar per als innocents: el gat (o gata) sempre és el mateix, i un àlter ego del protagonista que, a diferència de l'Odisseu original, no trobarà a casa cap gata que l'esperi.
    Ah, la mirada del pare al cel a través de la finestra...! L'he vista algunes vegades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pertot arreu hi trobareu una gata maula. Els gats són tan feixugament literaris que no et veus capaçd'explicar com encara són capaços de caminar.

      Elimina
    2. Tradueixo (o responc) que en Miquel s'ho ha passat bé amb la pel·lícula.

      Elimina
  5. Ahh, aquesta sí que la vull, la volem, veure!
    (I "La gran bellesa", també!)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs apa a espabilar, que les cartelleres no són eternes!

      Elimina