Nocturn americà

Amb les darreres novel·les de Paul Auster començava a sospitar que la seva imaginació estava marcint-se. No és que fossin mals llibres, però sonaven derivatius, forçats i mancats de brillantor. I quan intentaven obrir una nova via, com a Brooklyn Follies, tampoc els trobava convincents. Amb un escriptor tan prolífic que publica un llibre com a mínim per temporada, com si d’una mena de Woody Allen de les lletres es tractés, és lògic que no sempre s’estigui a la mateixa altura.

Tanmateix Man in the Dark m’ha captivat tot i treballar amb materials de partida similars als de la més abstracta Travels in the Scriptorium. L’home que jeu a les fosques és un vell crític literari que mata les hores d’insomni imaginant-se històries que li facin oblidar la seva pròpia història. Home paral·litzat a causa d’un accident, vidu recent que comparteix sostre amb altres vides solitàries i esqueixades: la seva filla divorciada i la seva neta que acaba de perdre el nòvio a la guerra d’Iraq. Al principi predomina el somni (o la literatura) com a eina d’evasió i resolució dels propis conflictes; però la ficció va tendint perillosament vers la realitat i tots dos conflueixen cap a un final pessimista. És llavors quan la novel·la canvia de to i, en un llarg diàleg nocturn entre avi i neta, sorgeixen els records que es volien evitar i les veritats amagades. No es tracta tant de grans revelacions, com de petites nanses amb les que afrontar la pèrdua i acceptar que les coses són com són.

El text, concís i concret, els jocs de metaficció entre el malson i la realitat, la imatge dels éssers humans aïllats en territori estrany, les visions apocalíptiques del futur, totes aquestes cartes Paul Auster ja les havia jugades abans. Però sembla que, des de la ferida de l’onze de setembre, la seva prosa, sense perdre el seu caràcter original, comença a apropar-se a les persones de sang i os.