Aquest diumenge han vingut Imma i els seus fills a dinar. Mentre Josep anava amb ella i Mateu al cinema, jo m’he quedat amb els bessons. Es diuen Jaume i Robert, tenen tres anys i mig, són eixerits, inquisitius, però fàcils d’acontentar: una delícia. Hem passat dues hores ben entretinguts, jugant sense problemes. Però quan han marxat, m’he adonat de tota l’energia que m’havia absorbit l’atenció contínua que requerien, i això que no són uns nens gens conflictius! He pensat en la pobra Imma i en la suspensió d’una vida pròpia a la que es veu obligada, almenys mentre la canalla no dorm.
Podeu dir que sóc egoista; però ha estat una vacuna infalible per les esporàdiques temptacions de paternitat que a tots ens assalten molt de tant en tant.
Podeu dir que sóc egoista; però ha estat una vacuna infalible per les esporàdiques temptacions de paternitat que a tots ens assalten molt de tant en tant.
Molt egoista no deus ser, tal i com et vas deixar saquejar el teu rebost , els jocs i el temps d'oci d'un diumenge.
ResponEliminaNo facis cas, al·ludida. És un tros de pare i que el saquegin criatures dolces i joguinaires el fa molt feliç.
ResponElimina