Els misteris d’Eleusis

Eleusis és una ciutat situada als afores d’Atenes que en temps clàssics havia contingut el temple de Demeter seu dels misteris eleusins, uns dels ritus pagans més importants de l’antiguitat. Pel seu caràcter ultrasecret, es penava amb la mort la revelació dels seus misteris majors.

“Eleusis” és també un joc de cartes inventat per Robert Abbot el 1956 i popularitzat gràcies al nostre vell amic Martin Gardner a les pàgines de “Scientific American”. Suposo que el seu nom respon a la natura poc menys que insondable de les seves regles. I és que aquest és un dels jocs més curiosos que conec, perquè es tracta d’un joc inductiu.

La majoria dels jocs que coneixem i practiquem són deductius: donades unes regles i unes condicions inicials, cal deduir la millor estratègia per guanyar. Però a l’Eleusis el que no es coneix són precisament les regles i guanya qui les descobreix.

Es juga amb tres o quatre baralles de 52 cartes i de 3 a 8 jugadors (4 o 5 és el nombre ideal). Cada jugador per torn esdevé Director del joc (o Repartidor, Creador de la Regla o Déu, com també se l’anomena) i ha de pensar una regla pel joc, que apuntarà en un paper. Les regles poden ser del tipus “després d’una carta negra cal tirar una carta senars” o “no poden haver dues cartes consecutives del mateix pal”, per exemple. Llavors el Director reparteix 14 cartes a cada jugador, posa una carta sobre la taula i comença el joc pròpiament dit.

Cada jugador al seu torn intenta prolongar la seqüència tirant una carta. Si el Director considera que verifica la Regla, la posa a la dreta de la seqüència principal. Si la carta jugada no compleix la Regla, se situa sota l’última carta correcta i el jugador ha d’agafar dues cartes de la pila de cartes no repartides. L’objectiu del joc és quedar-se amb el mínim nombre de cartes a les mans o, el que és equivalent, descobrir quina és la regla secreta.

Podeu descobrir la Regla?

No descriuré amb detall totes les regles de l’Eleusis (si sentiu curiositat podeu llegir aquest bon article divulgatiu), només afegiré que, si algun dels jugadors creu haver descobert la Regla, pot declarar-se Profeta i a partir d’aquest moment és ell qui dictamina si la jugada és bona o no. Evidentment, si s’equivoca, és penalitzat. I un altre punt no tan evident, el Director, al final de la partida rep la mateixa puntuació que el jugador que hagi obtingut el millor resultat, per tant no l’interessa que la Regla sigui extremadament complexa.

Com és fàcil de veure, aquest joc estimula la recerca de pautes davant d’una situació donada i guarda un evident paral·lelisme amb el mètode científic;  precisament ha estat utilitzat en aquest sentit dins de l’aula escolar per introduir els alumnes en el pensament inductiu. Per això alguns practicants del joc han criticat Abbot per empescar-se els títols de “Déu” o del “Profeta”, completament inadequats en aquest context.

Serà per les meves dèries de matemàtic, però la idea d’aquest joc sempre m’ha semblat fascinant. I ara començo a sentir-me intrigat per un llibre que acabo de descobrir i es diu “Diez juegos que no se parecen a nada” de Robert Abbot (RBA, 2008). Ha estat traduït per Marc Figueras i Marià Pitarque en una col·lecció dirigida per Oriol Comas i Coma, un especialista d’aquí, però de nivell mundial.