divendres, 14 de gener del 2011

El món com a presidi (2 de 2)


Potser cap altra novel·la de Dickens té un humor més llòbrec ni unes conclusions més amargues. Només cal veure la desesperança amb la que ataca el sistema, en especial l’empresonament per deutes, que en el moment de redacció de la novel·la ja havia passat a la història. Tampoc la descripció de la imaginària Oficina de Circumlocució, institució que representa el poder esterilitzador de la burocràcia deixa lloc a l’optimisme. I no hi ha figura més desenganyada i trista que la d’Arthur Clenman, el protagonista masculí, qui als seus 45 anys encara viu oprimit pel calvinisme repressiu de la seva mare.

Chesterton, que tenia teories per a tot, opinava que “Little Dorrit” havia estat escrita en plena depressió personal i, vist el que succeiria aviat, no és forassenyat pensar que la penosa estabilitat del matrimoni Dickens alguna cosa hi tingué a veure en el to del llibre. És cert que l’habitual reciclatge d’elements autobiogràfics es pren sempre pel costat que més cou. Així, els viatges per Suïssa i Itàlia dels “ressuscitats” Dorrit (reflex de les estades que havia fet el novel·lista al Continent) serveixen d’escenari per a la tràgica fi dels membres més vells de la família. Ja he mencionat en un parell d’apunts anteriors el frustrat retrobament de Dickens amb la seva primera novieta Maria Beadnell. A la novel·la la retrata en el personatge de Flora Finching, amor de joventut d’Arthur Clenman, esdevinguda amb els anys una voluble doneta rabassuda, ridículament coqueta, encara que guiada per les millors intencions.

Però on el canvi de to es fa més palès és en el tractament de William Dorrit. Dorrit és òbviament un transsumpte de John Dickens, el pare de Charles, empresonat per deutes a Marshalsea durant l’adolescència de l’escriptor. Dickens ja havia emprat el seu pare per modelar el jocund i immortal Micawber de “David Copperfield”, un home assetjat per la insolvència, però inassequible a la rendició: una veritable força de la natura de la ficció. Dorrit, en canvi, tot i compartir les estretors i la prodigalitat del seu antecessor, és un home que mai no arribarà a estar per damunt de les seves circumstàncies i acabarà aclaparat per elles.

D’entre les obres de maduresa de l’autor “Little Dorrit” és potser la menys rodona i la més desconeguda. És també la més audaç en solucions narratives i un tresor indiscutible per a qualsevol degustador de “totxos” novel·lístics (havent-hi Dickens, com és que la gent encara perd el temps amb la Neville o en Follet?). Conté excel·lents moments de sàtira social, una intriga inusualment complicada, truculenta però absorbent, i un personatge (Miss Wade) amb curiosos components protolèsbics. Puc confessar també que és un llibre que m’agrada molt? Si no acabessin de passar els Reis, els demanaria que, després d’una traducció com Dickens mana de “Grans esperances”, em portessin la traducció al català de “Little Dorrit”. “La Dorrit petita” es podria dir.

15 comentaris:

  1. No vull entrar en polèmiques de traduccions perquè llavors en sortiré escaldat, però... no s'hauria de titular "La petita Dorrit" en la traducció que ha de fer en Melcior?

    A veure si t'hi poses i ens presentes aquesta traducció per aquí un any!

    ResponElimina
  2. No l'he llegida, però si t'agrada molt, tenint en compte el teu domini del món dickensià, ho hauré de fer i de ben segur que valdrà la pena.
    I perfecte la referència als Follets i totxos semblants!
    Salut!

    ResponElimina
  3. No sé si, ara mateix, seria el millor per la meva pau espiritual llegir-la. Esperarem temps millors. Ah, i conté pornografia com en Follet? Perquè si no, segurament aquesta és la resposta. :)

    ResponElimina
  4. Galde, sí, tradicionalment s’ha traduït com “La petita Dorrit”; però, ja posats a ser creatius, perquè no dir “La Dorrit petita” o “La petita dels Dorrit”? És menys comercial, però és com ens referim col•loquialment al membre més jove d’una família.

    ResponElimina
  5. David, els gustos de cadascú són ben particulars, però si t’interessen les novel•les del XIX de llarga volada i trames complexes segur que no et decebrà.

    ResponElimina
  6. Lamento informar-te, Clídice, que en el departament de pornografia en Dickens és més aviat deficient: serà aquesta la causa de la seva pèrdua de popularitat?

    ResponElimina
  7. Allau, jo també tinc els meus dubtes en la traducció del títol que proposes, per què no "La jove Dorrit" o "La menuda dels Dorrit"? És una opinió, qui en sap ets tu!
    Un altre llibre a la llista!

    ResponElimina
  8. Ai, la petita gran Dorrit. En Mitchum sempre me la recomana. Com saps, jo era al Casalot. Dic "era", perquè he hagut de tornar l'exemplar, que l'havia agafat de la biblioteca i resulta que tenia dues persones fent cua, en llista d'espera, com a la seguretat social. M'han trencat la girada, sí, però jo encantada de la vida. Qui ens ho havia de dir.

    ResponElimina
  9. Tirant, a aquest nivell no és qüestió de saber-ne sinó de gustos i “La jove Dorrit” o “La menuda dels Dorrit” podria també valer.

    ResponElimina
  10. Matilde, així no has estat capaç d’acabar “El Casalot”? Ai, pecat i condemnació!

    ResponElimina
  11. No, no. És un Casalotus interruptus. L'he hagut de demanar a una altra biblioteca. Aviat hi tornaré. I amb molt de gust!

    ResponElimina
  12. El que m'encanta és que Dickens tingui tanta requesta. Hi ha vida, més enllà de Ken Follet!!

    ResponElimina
  13. Tot i la meva resistència (estúpida) a llegir Dickens, aquesta em fa pensar en un canvi d'actitud. Fa poc em preguntava perquè li tinc tan poca estima a aquest home i vaig descobrir un fet lamentable del meu passat, durant una sessií d'autopsicoanàlisi: de petit, em van obligar a llegir allò del conte de Nadal.

    ResponElimina
  14. Lluís, em sembla que tots hem passat pel Conte de Nadal des de ben petits. Culpa més aviat la psicoanàlisi.

    ResponElimina