diumenge, 23 de gener del 2011

Les veritats de la ficció


Els títols de crèdit de “También la lluvia”, l’última pel·lícula d’Iciar Bollain, es projecten sobre una escena d’aires documentals. Ens trobem a un carrer de Cochabamba, Bolívia, on una llarga cua d’indígenes aspiren a obtenir un paper en una pel·lícula. El productor i el director, en veure que se’ls hi ha girat feina, n’escullen a dit tres o quatre i despatxen tota la resta. Un indi menut i no gaire agraciat es queixa amb fermesa per l’arbitrarietat i exigeix que se li faci la prova de “casting” promesa. El director se’l mira fascinat i decideix que precisament aquest és l’actor que necessita per fer un dels papers crucials, el del líder dels “tainos”. En aquest moment es produeix en l’espectador inquisitiu una petita sensació de vertigen, en adonar-te que tots aquests indis anònims havien passat abans per un procés real de “casting” i que el que veiem ara és una ficció: que aquests rebutjats de la pantalla són aquí perquè havien estat acceptats en una selecció anterior.

És un detall menor, però que marca molt bé alguns dels temes de la pel·lícula. El cinema dins del cinema, un recurs que s’ha emprat en moltes ocasions (i que sovint proporciona bones pel·lícules), però que poques vegades he vist explotat amb tanta intel·ligència. El mèrit inicial cal atribuir-lo al guió de Paul Laverty, còmplice habitual de Ken Loach i marit de la directora, que encadena escenes on els diferents nivells de ficció enriqueixen mútuament el seu significat i conviden a reflexions que van molt més enllà del mer joc estilístic.

“También la lluvia” narra en principi l’aventura d’un equip de rodatge que s’ha traslladat a Bolívia per fer una pel·lícula sobre els primers temps de la colonització espanyola a Amèrica. Primera ironia: tot i que Colom va desembarcar al Carib entre els “tainos”, per qüestions de pressupost, la filmació es realitza a l’altiplà andí amb indígenes que parlen quítxua. La gent de l’equip, amb les millors intencions progressistes, pretén denunciar l’injusta explotació a la que els conqueridors sotmeteren a la població local, tot optant pel punt de vista de fray Bartolomé de las Casas o del menys conegut Antonio Montesinos. No costa fer cap esforç per establir un paral·lelisme entre els fets del segle XVI i la situació actual dels indígenes, un efecte de mirall que s’explora de forma molt subtil en les escenes d’assaig.

Afegim-hi a tot això un tercer nivell narratiu, el de les revoltes pel dret a l’aigua que esclataren a Cochabamba l’any 2000, que irrompen dins del relat a través dels problemes ben reals dels actors indígenes, i que afecten de retruc els cineastes vinguts del primer món. Aquesta confluència d’interessos contraposats fa esclatar el conflicte interior dels protagonistes: fins a quin punt estem disposats a defensar les nostres bones intencions? On són els límits de l’explotació?

I encara, com m'ha fet observar una amiga, cal preguntar-se quina va ser la relació de Bollain i el seu equip amb els seus col·laboradors indígenes, un problema del qual la realitzadora en devia ser molt conscient.

Luis Tosar, en el paper del productor, personifica la presa de consciència dels nostres límits i contradiccions davant de les injustícies del Tercer Món. Està excel·lent, com ja ens té (mal) acostumats, en un paper de cabró que es va humanitzant. La resta del repartiment és en general irreprotxable. Karra Elejalde està entranyable com l’actor que encarna a Colom, un descregut borratxo que és l’únic que gosa dir les veritats. Raul Arévalo és un actor que, des d’uns inicis no gaire prometedors, va demostrant de mica en mica que l’ofici també es pot aprendre i aquí està brillant en un difícil paper, ja que interpreta a un actor de caràcter totalment oposat al paper que representa a la pel·lícula dins de la pel·lícula. Malauradament, Gael Garcia Bernal ha de carregar amb el personatge menys acabat i poca cosa pot fer, apart de col·laborar amb la seva fotogènica presència. I parlant de presència, no cal oblidar Juan Carlos Aduviri, l’intèrpret bolivià que, malgrat el seu físic tan poc canònic, omple de magnetisme totes les seves intervencions i ofereix una rèplica a l’alçada de l’immens Luis Tosar.

No tot en el film és rodó. Apart del desenvolupament insuficient del personatge del director (el que li ha tocat a Gael), el seu desenllaç, després d’un clímax de gran potència, té un regust a suflé que es desinfla. Però es poden considerar retrets menors per a una cinta que emociona, fa pensar i fins i tot té moments de trepidació i adrenalina. No conec cap pel·lícula d’Iciar Bollain (“Hola, ¿estás sola?”, “Flores de otro mundo”, “Te doy mis ojos”, “Mata-haris”) que estigui mancada d’intel·ligència i de cor. Amb una trajectòria tan consistent, estic disposat a seguir-la allà on vulgui dur-nos en el futur.

10 comentaris:

  1. A mi també em va semblar molt emocionant i he de confessar que vaig anar al cine un punt descregut pel tema.. però el joc metacinematogràfic és tot un encert, li dóna credibilitat i una perspectiva més contemporània i menys mesiànica..

    ResponElimina
  2. M'alegra, Jordi, trobar que coincidim. Malgrat haver estat elegida entre les 9 finalistes per l'Oscar de parla no anglesa, em fa l'efecte que no està tenint el ressò que mereix.

    ResponElimina
  3. Jo tampoc la vaig trobar rodona. Era com si li faltés un pel de consistència, solidesa...malgrat aixó em va agradar per valenta i allunyada del tòpic, per exemple, d'una fotografia de postal o de revista de viatges. Per contra, el paisatge és emprat solament com a escenari i d'aquí que desprengui certa càrrega de documental oculte. L'aspecte físic, tan poc convencional, de l'indi líder, travessa la pantalla.
    M'alegro que ho hagim passat bé, Allau.

    ResponElimina
  4. No sabria dir per què, però el metallenguatge, sigui al cinema, la literatura o qualsevol altre mitjà, m'atrau. Potser és que em costa entrar sense més, a la ficció...

    ResponElimina
  5. En certa manera, Glòria, el paisatge exerceix la funció que busca l'equip de la pel·lícula: l'ambientació d'una selva caribenya imaginada. Però funciona bé el contrast amb els barris on viuen els actors que fan d'extres.

    ResponElimina
  6. A mi em passa igual, Brian, i ho trobo molt necessari en uns temps que han esdevingut excessivament literals en la seva interpretació.

    ResponElimina
  7. Jo també li tinc fet un xec en blanc a la Bllaín, que em sembla molt intel·ligent. Aquesta peli nova em desperta molta curiositat, perquè és evident que canvia de registre.

    ResponElimina
  8. Lluís, en certa manera sempre va canviant de registre, però aquí, al menys a nivell d'infrastructura, sembla que va més forta. Crec que el projecte l'havia de dirigir González Iñárritu, però va preferir fer la infumable "Biutiful".

    ResponElimina
  9. Què se n'ha fet, d'aquella mussa efímera, la Silke? Nunca más se supo.

    ResponElimina
  10. Tens raó, Pepet, que fa temps que no s'en sap res. Tampoc se la troba gaire a faltar: era bonica, però com a actriu...

    ResponElimina