Arts menors

 

La recent lectura d’Esperanto em retornà la referència d’un personatge fascinant a qui tenia mig oblidat. Per fortuna, amb un cop de Viquipèdia, he recollit més dades de les que mai hauria volgut saber sobre aquest Joseph Pujol de dilatat record. Va néixer a Marsella l’any 1857 dins d’una família d’orígens mataronins (el seu nom nostrat seria Josep Pujol i Mauri). Als quinze anys va tenir l’experiència de la seva vida un dia que, en submergir-se al mar, al mateix temps que agafava aire als pulmons, notà una cosa freda que li entrava per l’anus. Raonablement espantat, nedà cap a la platja, on començà a rajar aigua pel darrera. Una visita al metge va tranquil·litzar-lo: més que un problema, el jove Pujol tenia una aptitud única per absorbir aire o aigua a voluntat a través del seu orifici posterior. Uns esfínters privilegiats, en definitiva.

Durant el servei militar es va fer molt popular entre els seus camarades amb proeses casernàries com el llançament d’un doll d’aigua, prèviament absorbida d’una palangana, a cinc o sis metres de distància. Posteriorment, treballant de forner a Marsella, solia delectar els seus clients amb imitacions d’instruments de música. Em pregunto com reaccionaria la clientela si coses com aquesta succeïssin avui dia al Fornet d’en Rossend.

Però l’època devia de ser propícia a aquestes innocències escatològiques i Joseph Pujol decidí professionalitzar-se dalt de l’escenari. Diuen que tenia una bona veu, en el sentit més convencional de la paraula, i fins i tot aficions musicals, però la seva carrera havia de basar-se ben lluny dels tradicionals òrgans canors. L’èxit fou tan espaterrant, que el terrassenc Josep Oller (un altre que caldrà rescatar!), que poc abans havia obert el famós Moulin-Rouge parisenc, el va fer debutar-hi l’11 de febrer de 1890, sota el nom artístic de “Le Pétomane”. Durant el seu número apagava espelmes a metres de distància, imitava sons animals i interpretava a l’ocarina o el flautí cançons populars com “O Sole mio” o “La Marsellesa”, ajudat per una goma connectada al seu cul. Posteriorment hi incorporà un número fort en el qual reproduïa el terratrèmol de San Francisco de 1906, autèntic “sensurround” “avant la lettre”. Entre el seu distingit públic s’hi comptà des del Príncep de Gal·les, fins al rei Leopold II de Bèlgica o Sigmund Freud.

A partir de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, on va perdre dos fills, va retirar-se dels escenaris, potser amb els músculs anals un xic deteriorats, i retornà a l’ofici de forner que ja no abandonaria mai més. Va obrir una fàbrica de brioixos a Toulon, on finalment morí el 1945.

Va deixar per la posteritat (mai millor dit) algunes frases memorables: “Jo vaig endavant i no em preocupo del meu darrera”; “Un artista ha de saber deixar-se anar a l’escenari” o “sóc l’únic que no paga drets d’autor”. Sembla ser que el senyor Pujol (Joseph) era més aviat de dretes, motiu pel qual els surrealistes no el respectaren gaire, malgrat les evidents afinitats estètiques. Per aquest mateix motiu, Salvador Dalí el tenia en un altar i el comparava en excel·lència a artistes com Rafael. El músic rossellonès Pascal Comelade i l’actor Johnny Depp en són admiradors contemporanis. De les diverses referències al personatge que es poden trobar en literatura, cinema i televisió, potser les més accessibles són el paper de Mel Brooks a “Sillas de montar calientes” que rebia el nom de William J. LePetomane o la pel·lícula de Pasquale Festa Campanile “Il petomane”, protagonitzada pel gran Ugo Tognazzi. Entre les reencarnacions recents de Le Pétomane, potser el recordareu formant part del decorat del bigarrat “Moulin-Rouge” de Baz Luhrman.

Malgrat que la Viquipèdia assegura que aquí, a Catalunya, el tenim força oblidat i que és molt més cèlebre a França o al món anglosaxó, el cert és que l’entrada en català és la més extensa de les tres. De totes maneres, darrerament no anem tan sobrats de catalans universals i sabuda és la nostra afició als excrements i els afers del cul. Senyor Mascarell, ¿seria possible abduir Monsieur Pujol vers la catalanitat i atorgar-li, a títol pòstum, una Creu de Sant Jordi? Estic segur que, en aquest cas a diferència d’altres, no se n’haurien de penedir mai.

Live in concert