dilluns, 27 de juny de 2011

Arts menors


La recent lectura d’Esperanto em retornà la referència d’un personatge fascinant a qui tenia mig oblidat. Per fortuna, amb un cop de Viquipèdia, he recollit més dades de les que mai hauria volgut saber sobre aquest Joseph Pujol de dilatat record. Va néixer a Marsella l’any 1857 dins d’una família d’orígens mataronins (el seu nom nostrat seria Josep Pujol i Mauri). Als quinze anys va tenir l’experiència de la seva vida un dia que, en submergir-se al mar, al mateix temps que agafava aire als pulmons, notà una cosa freda que li entrava per l’anus. Raonablement espantat, nedà cap a la platja, on començà a rajar aigua pel darrera. Una visita al metge va tranquil·litzar-lo: més que un problema, el jove Pujol tenia una aptitud única per absorbir aire o aigua a voluntat a través del seu orifici posterior. Uns esfínters privilegiats, en definitiva.

Durant el servei militar es va fer molt popular entre els seus camarades amb proeses casernàries com el llançament d’un doll d’aigua, prèviament absorbida d’una palangana, a cinc o sis metres de distància. Posteriorment, treballant de forner a Marsella, solia delectar els seus clients amb imitacions d’instruments de música. Em pregunto com reaccionaria la clientela si coses com aquesta succeïssin avui dia al Fornet d’en Rossend.

Però l’època devia de ser propícia a aquestes innocències escatològiques i Joseph Pujol decidí professionalitzar-se dalt de l’escenari. Diuen que tenia una bona veu, en el sentit més convencional de la paraula, i fins i tot aficions musicals, però la seva carrera havia de basar-se ben lluny dels tradicionals òrgans canors. L’èxit fou tan espaterrant, que el terrassenc Josep Oller (un altre que caldrà rescatar!), que poc abans havia obert el famós Moulin-Rouge parisenc, el va fer debutar-hi l’11 de febrer de 1890, sota el nom artístic de “Le Pétomane”. Durant el seu número apagava espelmes a metres de distància, imitava sons animals i interpretava a l’ocarina o el flautí cançons populars com “O Sole mio” o “La Marsellesa”, ajudat per una goma connectada al seu cul. Posteriorment hi incorporà un número fort en el qual reproduïa el terratrèmol de San Francisco de 1906, autèntic “sensurround” “avant la lettre”. Entre el seu distingit públic s’hi comptà des del Príncep de Gal·les, fins al rei Leopold II de Bèlgica o Sigmund Freud.

A partir de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, on va perdre dos fills, va retirar-se dels escenaris, potser amb els músculs anals un xic deteriorats, i retornà a l’ofici de forner que ja no abandonaria mai més. Va obrir una fàbrica de brioixos a Toulon, on finalment morí el 1945.

Va deixar per la posteritat (mai millor dit) algunes frases memorables: “Jo vaig endavant i no em preocupo del meu darrera”; “Un artista ha de saber deixar-se anar a l’escenari” o “sóc l’únic que no paga drets d’autor”. Sembla ser que el senyor Pujol (Joseph) era més aviat de dretes, motiu pel qual els surrealistes no el respectaren gaire, malgrat les evidents afinitats estètiques. Per aquest mateix motiu, Salvador Dalí el tenia en un altar i el comparava en excel·lència a artistes com Rafael. El músic rossellonès Pascal Comelade i l’actor Johnny Depp en són admiradors contemporanis. De les diverses referències al personatge que es poden trobar en literatura, cinema i televisió, potser les més accessibles són el paper de Mel Brooks a “Sillas de montar calientes” que rebia el nom de William J. LePetomane o la pel·lícula de Pasquale Festa Campanile “Il petomane”, protagonitzada pel gran Ugo Tognazzi. Entre les reencarnacions recents de Le Pétomane, potser el recordareu formant part del decorat del bigarrat “Moulin-Rouge” de Baz Luhrman.

Malgrat que la Viquipèdia assegura que aquí, a Catalunya, el tenim força oblidat i que és molt més cèlebre a França o al món anglosaxó, el cert és que l’entrada en català és la més extensa de les tres. De totes maneres, darrerament no anem tan sobrats de catalans universals i sabuda és la nostra afició als excrements i els afers del cul. Senyor Mascarell, ¿seria possible abduir Monsieur Pujol vers la catalanitat i atorgar-li, a títol pòstum, una Creu de Sant Jordi? Estic segur que, en aquest cas a diferència d’altres, no se n’haurien de penedir mai.

Live in concert

22 comentaris:

  1. Mira, desconeixia en Pujol i la veritat és que t'agraeixo l'apunt, perquè potser m'encaixa en les meves cabòries mentre busco personatges d'aquestes èpoques.
    Em sento incapaç de posar-me a la pell del Mascarell (un home molt difícil de comprendre). Prò pel que intueixo, jo diria que no tindrà Creu de sant Jordi. Tenint en compte que una de les darreres creus ha estat per en José Antonio Duran i Lleida, no em sembla que encaixi. Veig molt més crucificable el Martínez Sistach.

    ResponElimina
  2. Mira què bé! Jo tampoc no el coneixia aquest Pujol i l'apunt amb l'etiqueta "passat de moda" m'ha fet somriure. Es ben bé que el blanc i negre ho veia tot molt més elegant. O és el pas del temps? O és que abans tot era més elegant?

    ResponElimina
  3. Lluís, em sorprèn que no coneguis a fons aquesta part de la nostra història, crec que és la que més et pot pol·linitzar. Rulfo i monsieur Pujol em semblen viables com a muses dels teus escrits.

    ResponElimina
  4. Marta, les etiquetes dels meus apunts guarden uns certs límits, i de vegades escric textos inclassificables. "Passat de moda" és un bon refugi. Si t'he fet somriure, el premi és triple.

    ResponElimina
  5. Aquest no el coneixia! El final del XIX és l'època que deu haver donat la nòmina més impressionant de personatges inclassificables. Sense oblidar que és l'època dels gran invents, de la novel·la...

    ResponElimina
  6. Almenys, Enric, aquest no se l'ha inventat ningú, va existir realment! Dediquem-li un homenatge i oblidem-lo ben aviat!

    ResponElimina
  7. Alfaguara el 1970 en va publicar la seva biografia traduïda del francès. És un llibre molt buscat amb un format quadrat molt divertit. A veure si el penjo a la Galeria perquè és molt curiosa la portada.

    El que no havia buscat és a la Viquipèdia aquest personatge del que en sóc un fan incondicional però pel que veig molt "paradet". M'hauré de reciclar llegint les actualitzacions que incorpora internet sobre el personatge i que ens indiques.

    Fa temps, buscant informació sobre el Pedòman vaig veure que a internet havien venut (vaig fer tard! :-( ) una ampolleta de vidre tancada i precintada que contenia un pet de Joseph Pujol. Tot amb certificat de garantia de l'època. Un luxe per a qualsevol fetitxista de relíquies com jo que ja no tindré!

    ResponElimina
  8. Uf que en feia d'anys que no en sentia a parlar! no sé pas amb quin llibre en vaig conéixer l'existència, però ja en fa un munt. He gaudit de l'article, però. Pobre Galde, a quantes coses més hauràs de renunciar resignadament! ^^

    ResponElimina
  9. Madre del amor hermoso. Cela, a su lado, un aficionado.

    Y qué haríamos sin la Wikipedia. Al menos, qué harían mis alumnos sin ella, cuando les encargo un trabajo :-)

    ResponElimina
  10. http://lapanxadelbou.blogspot.com/2007/09/dejar-huella-quera-y-marcharme-entre.html


    http://norantanou.blogspot.com/2011/04/solucio-lenigma-sabatic-61-joseph-pujol.html


    S'han escrit llibres i fet pelis però és més famós a 'fora' que a casa. Crec que el va interpretar Tognazzi. El pet envasat es troba a un museu de coses raretes americà, en concret a Baltimore, per si hi voleu anar aquest estiu.

    Un català universal, vaja, afrancesat com tants d'altres.

    ResponElimina
  11. Ara veig que ja havies escrit això del Tognazzi, em passa per llegir massa de pressa. Per cert, fa anys, segons històries dels meus pares i avis, hi havia molta gent hàbil en el tema petaner, es feien concursos i bromes mostrant aquesta habilitat sense arribar a la categoria de Pujol. A internet es pot trobar algun artista actual d'aquest art, però com que avui som tan fins això no es valora...

    Cobrava molt més que Sarah Bernhard, és clar que tenia menys competidors.

    ResponElimina
  12. Galde, llegeixo que hi ha també una biografia no autoritzada en català d'un tal Adrià Pujol i Cruells. A veure si publiques el teu apunt sobre el tema, que darrerament sembla que estàs de vacances.

    ResponElimina
  13. Clídice, jo també feia temps que no en sentia parlar fins que en Fresán me'l va fer recordar. Ens hem tornat tots molt fins!

    ResponElimina
  14. Sufur, como la Wiki me ha salvado más de un día, no diré nada malo sobre ella ni sobre tus alumnos.

    ResponElimina
  15. Júlia, si hagués sabut que havies escrit tant bé sobre el tema, potser no ho hauria fet jo. Sembla que Baltimore darrerament també ens persegueix.

    ResponElimina
  16. Mai no es parlarà prou del gran Petòman, reivindiquem el seu art en un temps de mediocritat!!!

    ResponElimina
  17. Bigas Luna és un altre gran fan de Joseph Pujol. A La teta i la lluna sortia un número modern "de pets" en un circ ambulant. Crec recordar que el petòman (era francès) s'alimentava de seques amb botifarra per no fallar a l'escenari.

    ResponElimina
  18. Santi, no vaig veure la pel·lícula de Bigas. Cal aclarir, però, que el cas de Pujol no es devia a la flatulència, sinó que era capaç d'agafar aire per darrera.

    ResponElimina
  19. Quin gran Pujol! me l'imagino a la mili tocant el Quinto Levanta! El que no li compraria ni boja al senyor forner foren els soufflés.

    ResponElimina
  20. Kalamar, observo que, com tot gran artista, en Pujol t'ha inspirat força.

    ResponElimina
  21. Jesús, no hauria imaginat mai que pogués arribar a epustuflar-te.

    ResponElimina