La mania de comptar

Quant de temps fa que hem après a comptar vaques o minuts? Potser mai no arribarem a esbrinar-ho, però suposem (amb una certa base històrica) que fa 10.000 anys que començàrem a pensar que entre l’u i el dos hi havia una diferència a la qual calia posar nom. No sabria dir-vos com funcionàvem dos mil·lennis enrere, però el que és segur és que ja hi havia cultures capaces de comptar per milers. Entre els universals antropològics s’inclouen la noció de comptar i els nombres “u” i “dos”. Més enllà (començant pel misteriós concepte del número “tres”) tot queda al gust del consumidor.

En canvi, d’altres no havien passat del dos. L’Alex Bellos ens parla dels munduruku, una tribu amazònica, que ha arribat a numerar fins al “cinc”, tot i que no queda clar si aquesta paraula no s’utilitza com a sinònim de “molts”. Ens pot semblar que una cultura que va tan escassa de xifres pateix un handicap d’origen; però, com bé ensenya l’antropologia, cada cultura disposa de tot el que li cal per funcionar. Els munduruku no gasten agenda, viuen al dia, i per tant no tenen necessitat de comptar els dies que falten per realitzar una activitat concreta, tampoc els importa donar nom al temps que es triga per anar d’un lloc a un altre: ho saben per la pròpia experiència. No hi ha res que trobin més absurd que preguntar-los quants fills tenen: un cop nascuts, la tribu s’ocupa d’ells col·lectivament, sense necessitat de comptabilitzar-los.

Sembla que l’origen dels sistemes de comptar més evolucionats cal buscar-lo en l’intercanvi de béns, és a dir en el comerç. Algunes tribus de Nova Guinea, que es relacionen entre elles mitjançant un complicat protocol de regals mutus, sí que han desenvolupat numeracions que van més enllà del cinc. Però el màxim denominador comú de tots els pobles de la terra es limita a “u” i “dos”.

Segons la psicologia cognitiva, quan ens trobem davant d’una col·lecció d’objectes o individus, no ens costa gaire escatir d’una ullada si es tracta d’un, de dos o de tres, fins i tot de quatre; però a partir de cinc cal fer un salt literalment quantitatiu i parar-se a pensar (i a comptar). És significatiu que la numeració romana original comencés amb I, II, III i IIII, però que no gosés escriure IIIII per significar el cinc, conscient que no reconeixeríem amb facilitat la xifra representada. Igualment podem pensar en sistemes de recompte clàssic, com el vist a les parets de les cel·les penitenciàries, on es marquen quatre ratlles verticals i es barren amb un traç diagonal en arribar al cinc. O, la més sofisticada, que va dibuixant un quadrat i després li afegeix la hipotenusa. No vull seguir per aquest camí, ja el retrobarem més endavant un altre dia.

El que importa ara és que la mania de comptar la duem marcada als nostres gens. S’han fet experiments amb infants de pocs mesos, en els quals se’ls mostrava una figura de Blas o d’Epi, després queia el teló i s'introduïa explícitament una segona figura. Quan s’alçava de nou el teló, en escena podia aparèixer qualsevol cosa. Els nens acceptaven prou bé que un Blas més un Epi esdevinguessin dos Epis, però s’inquietaven si el resultat era un, o tres, o cap.

O sigui que, d’entrada, ens preocupa més la quantitat que la qualitat. I ara que algú digui que la grandària no importa.