Turisme interior

Hi ha escriptors destinats a ocupar un obscur peu de pàgina a la història de la literatura, autors d’obra breu i original, recordada només per alguns degustadors de rareses. No hauria sabut res de Xavier de Maistre si la Marta (volar de nit) no m’hagués regalat el seu llibre més famós o sigui que el primer que faré serà agrair-li el detall. Mil gràcies Marta!

Xavier de Maistre nasqué el 1763 a Chambéry (Savoia) i dedicà la seva llarga vida a l’ofici de les armes. A l’igual que el seu més famós germà, el polític i escriptor Joseph de Maistre, formà part de les forces reaccionàries que s’oposaren a la Revolució Francesa. Passà gran part de la seva vida a Rússia i acabà servint al tsar Alexandre I. Morí a Sant Petersburg el 1852.

Si avui és recordat és perquè el 1794, en circumstàncies bastant especials, escrigué “Voyage autour de ma chambre”. De Maistre estava destinat a la ciutat de Torí, quan fou arrestat per participar en un duel. El càstig consistí en una mena d’arrest domiciliari de 42 dies, temps que ocupà precisament en la redacció d’aquest llibret de cent pàgines i escaig que en la meva edició de Publicacions de la Universitat de València es titula “Viatge al voltant de la meua cambra” i ha estat molt ben traduït per Salvador Company i Anna Torcal.
El segle XVIII havia presenciat una eclosió de la literatura de viatges amb noms com els de Cook, Bougainville o Humboldt; Sterne havia publicat el seu famós “Viatge Sentimental” i Goethe ja estava preparant les maletes per partir cap a Itàlia. Sembla que de Maistre volgués ironitzar sobre aquesta dèria, tot demostrant que per viatjar no calia sortir de la pròpia cambra, ja que tots els viatges en realitat tenen lloc dins del nostre cap.

Així, com si d’una “Lonely Planet” del temps de la Il·lustració es tractés, comença parlant de quina és l’època millor per emprendre el viatge proposat o quina roba cal portar (una bata i un parell de sabatilles són ideals). Però de Maistre aviat es distreu dels seus propòsits inicials i comença a entrar en digressions sens fi, deutores sens dubte del gran Laurence Sterne. Així de Maistre comença a descriure el mobiliari, però es distreu amb el record d’un paisatge, s’emociona per la fidelitat del seu criat, evoca una encisadora senyoreta o exposa la seva particular metafísica dualista (la teoria de l’ànima i de la bèstia). Entre una cosa i una altra passen els 42 dies i l’autor no arriba a descriure ni tan sols els mobles del seu dormitori. Un cop recuperada la llibertat, abandona la ploma.

El llibre tingué un èxit considerable i generà algunes seqüeles apòcrifes, signe inequívoc de la seva celebritat. Llevat de dos o tres relats, l’autor no publicà mai més res. Deliciosament retòric, ple de refinat humor i amb una constant observació de l’acte d’escriure, plenament metaliterària, aquest viatge és una encantadora estampa, testimoni d’un temps que s’acabava i d’unes noves formes que apareixien a l’horitzó. Però més que altra cosa, aquest de Maistre, amb els seus apunts breus i desordenats sobre tot el que l’envoltava no feia més que prefigurar els nostres blocs.