La incredulitat abolida

Un dissabte ja perdut en el passat, mentre contemplava perplex les molt increïbles peripècies de la pel·lícula “Hanna”, no deixava de preguntar-me perquè de vegades ens empassem sense badar boca els fets més inversemblants, mentre que en altres ocasions una petita alteració del protocol ens sembla inacceptable. Em vingué al cap un concepte molt habitual a la cultura de llengua anglesa, el que es diu “suspension of disbelief” o suspensió de la incredulitat. L’expressió prové del poeta romàntic i filòsof de l’estètica britànic Samuel Taylor Coleridge, que ho enuncià així a la seva “Biographia Literaria”:

es va acordar que hauria de centrar el meu treball en persones i personatges sobrenaturals, o almenys novel·lescos, tot transferint no obstant a aquestes ombres de la imaginació, des de la nostra natura interior, el suficient interès humà com per assolir momentàniament la voluntària suspensió de la incredulitat que constitueix la fe poètica.

El problema rau al fons de tota expressió artística, ja que des de l’epopeia de Gilgamesh, per parlar d’una construcció artificial de les més antigues, la potència de l’art s’ha basat en un consens sobre el que no és real però que s’ha de prendre temporalment com a tal. En termes més moderns, com foren els d’Aristòtil, podríem parlar de versemblança i mal faria qui s’ho prengués com a sinònim de realisme. Cada temps requereix el seu públic informat segons les seves pròpies convencions. Els oients de l’Odissea estaven disposats a sentir parlar d’una cartografia mediterrània (gairebé realista), de les intervencions divines o fantàstiques (de sirenes, bruixes i ciclops) i també dels problemes de qualsevol pare de família sota la crisi de la quarantena (potser en aquells temps, atesa l’esperança de vida, seria la trentena). Els lectors del Lazarillo, en canvi, pensaven més aviat en la gana i la imatge pública, aquell “figurar” tan castellà.

Cada terra fa sa guerra i cada literatura la seva. Una vegada més estem parlant del context i de com llegir-lo. La literatura de gènere, amb les seves ben establertes regles, ajuda. Tots sabem que el zombie que camina a pas de tortuga acabarà atrapant la noia que fuig esperitada, que l’heroi sortirà il·lès d’un dens foc creuat i que el sospitós, a qui totes les circumstàncies incriminen, resultarà finalment innocent.

De vegades, però, l’adscripció a un gènere no és suficient per resoldre tots els problemes de versemblança interna. Pensem en “Superman”, llavor germinal del gènere super-heroic. Hi ha algunes característiques de Superman que estem disposats a acceptar: els seus orígens extraterrestres, els seus super-poders, la seva vulnerabilitat a la kriptonita. En canvi costa empassar-se que unes simples ulleres converteixin l’heroi titular en el maldestre Clark Kent sense que ningú el reconegui. Segurament l’home de ferro fou creat en temps més innocents, però això no evita que el drama de la pobra Lluïsa Lane sigui francament risible.

A través de la repetició, les convencions acaben perdent pistonada, i el públic del segle XXI amb tot aquesta sobrecàrrega d’informació a l’esquena és particularment reticent a deixar la credulitat pròpia en mans d’altri. Entre les sortides possibles, m’agrada especialment la solució Spielberg al segon Indiana Jones. La pel·lícula comença amb un número musical que és també declaració de principis, “Anything goes” de Cole Porter, és a dir “Tot s’hi val”. Per això, quan Indy, Kate Capshaw i l’infumable xinet escapin minuts més tard d’una avioneta sense combustible ni pilot gràcies a una balsa inflable no gosarem ni a alçar una cella. Trobem aquí el difícil compromís entre l’embolica que fa fort i la sincera trepidació aventurera.

Un camí més fàcil és el de l’autoparòdia. Les pel·lícules de James Bond que va protagonitzar Roger Moore són una contínua picada d’ull a l’espectador. En tot moment se’ns està dient que això és broma, que les velles fórmules inventades per Ian Fleming ja no s’aguanten per enlloc, però que hem de fer cara que ens ho prenem seriosament. Existeix una complicitat mútua que forma part de la diversió.

Un pas més enllà serà la paròdia descarada. Penso en “Airplane” (“Aterriza como puedas”), film en el qual tot els clixés del cinema de catàstrofes aèries eren capgirats amb resultats definitivament hilarants. El filó ha perdurat amb múltiple seqüeles fins esdevenir, molts anys més tard, un altre subgènere barat que satisfà només un públic de pulsions primitives. El que ahir fou sofisticat, avui resulta vulgar.

Ha matat la nostra precaució postmoderna la suspensió de la incredulitat? Segur que no. Ara el laberint és més profund, i el Minotaure s’amaga dos nivells més abaix. Estic segur que, llestos com som, encara ens podem deixar enganyar per obres d’art passatgeres, siguin novel·les, pintures a l’oli, sèries televisives, pel·lícules o apunts de bloc (aquest, si més no). En el fons som uns crèduls de nassos. Qui no suspendrà el que calgui per rebre un ferm estímul a l’espinada?