dimarts, 21 juny de 2011

Obres pòstumes de Shakespeare

Coberta de David Sánchez. Algú pot identificar-me la senyoreta de la dreta?

Avui dia el millor cinema es fa a la televisió.

Si Shakespeare fos viu, escriuria per a la televisió.

Qui no ha llegit aquest parell de frases una desena de vegades durant els últims anys? Quan una frase esdevé clixé, cal començar a preguntar-se sobre la seva justesa. Darrera seu hi ha, però, el reconeixement d’un sensible augment en la qualitat de les sèries televisives americanes que s’ha fet palès en la primera dècada d’aquest segle. A aquesta maduració dels teleserials s’hi ha afegit el ressò natural que han trobat a internet, on s’han analitzat a fons, discutit en fòrums, comentat en blocs, parodiat a YouTube i, fins i tot en algun cas, s’ha influït en el seu futur desenvolupament. Ha aparegut l’inusual fenomen del merchandising televisiu en forma de samarretes, discos de la banda sonora, tasses i guies de lectura.

Aquest “Teleshakespeare” editat per errata naturae el març de 2011 és un dels primers llibres que des del nostre país intenta analitzar quines són les claus d’aquesta engrescadora eclosió. El seu autor Jorge Carrión (Tarragona, 1976) és crític, co-director de “Quimera”, professor de literatura contemporània a la Pompeu i novel·lista. La seva novel·la “Los muertos” (Mondadori, 2010) sembla que té una trama molt relacionada amb la ficció televisiva. Una veu prou autoritzada en un territori encara nou.

El llibre comença amb un assaig de tipus generalista (“Episodio piloto”) on s’intenta establir la genealogia que ha conduït a l’estat present de les telesèries:
En el principio no fue el cine.

En el principio fue la oración. Y la poesia y el mito y la tragedia y el cuento y la comedia. Y, después, la novela —tragicómica—. Y el ensayo. Y la pintura. Y la fotografía. Y, finalmente, el cine.

Y su hija, la televisión.
Carrión considera que l’art de la ficció és un laboratori d’investigació del que significa ser un ésser humà en un moment històric determinat, una investigació abocada al fracàs, fracàs que el creador documenta i ens deixa en herència. Durant el segle XIX i bona part del XX, aquesta investigació es dugué a terme a través de la novel·la, ja en ple segle XX prengué el relleu el cinema i ara és la televisió la que ha heretat la profunda complexitat del gran art: Hamlet, Crim i Càstig, La muntanya màgica troben la seva continuïtat en The Wire o Els Soprano.

En capítols posteriors s’analitzen aspectes concrets de determinades sèries, des de les ben conegudes, com “Mad men” o “Lost”, fins a productes desconeguts per a mi com “Rubicon” o “The good wife”. Són reflexions intel·ligents que abasten tant qüestions de llenguatge narratiu com de les interconnexions amb la realitat, que de forma voluntària o no, les sèries comenten. En un terreny, com és el de la cultura pop, on els més llestos escriuen assajos impossibles d’empassar, és d’agrair que Carrión es mantingui a un nivell comprensible i estimulant.

L’únic però que podria posar a l’autor és que la seva mirada és exclusivament teòrica i deixa fora el possible nivell de gaudi de les obres tractades. Carrión pot trobar fascinant la doble personalitat de Dexter o l’ambiciosa crònica de la fi dels déus que pretenia relatar la truncada “Carnivàle”; però jo que vaig seguir aquestes dues sèries amb més penes que satisfacció, potser hauria agraït que m’advertissin de tot allò que me les podien fer repulsives.

Continuo pensant que es magnifica la profunditat de moltes sèries, quan no deixen de ser bons productes d’entreteniment (que ja és molt) i poca cosa més. Al meu panteó d’obres mestres de moment només s’hi troben Els Soprano i està demanant accés ben fonamentat The Wire.

Si William Shakespeare fos viu, tindria prop de 450 anys. I, no ens enganyem, el millor cinema es fa al cinema, el que no impedeix que s’estigui fent bona televisió. A la televisió.

19 comentaris:

  1. No he vist moltes de les altres, però la millor sèrie del moment m'hi jugo un pésol que és "Breaking Bad". Segurament en faré un article al meu blog si no em fa mandra intentar descriure la meravella, o l'Allau no ho fa abans.

    ResponElimina
  2. Òscar, pel que he llegit al llibre, "Breaking bad" promet molt. Afanya't i informa'ns, si et plau. Jo estic molt ocupat amb "The Wire".

    ResponElimina
  3. Em temo que no estic a l'alçada d'informar adequadament. Poques vegades he al·lucinat tant amb la perfecció d'uns guions. Però és que a més té... un no sé, que què sé jo... Potser m'hauria de remuntar a Shakespeare?

    ResponElimina
  4. Anima't, Òscar, te'n sortiràs. No és qüestió d'emular Shakespeare, només cal fer de reporter.

    ResponElimina
  5. També nosaltres estem ben ocupats amb "The Wire". Ara enfilarem la quarta temporada.

    Vaig llegir que el fiscal general dels Estats Units va "ordenar" al Simon i al Burns una sisena entrega. Sembla que el Simon va contestar-li que encantats, sempre que el govern reconsiderés la seva política sobre el tràfic de drogues, equivocada i destructiva.

    ResponElimina
  6. Girbén, nosaltres ja tenim la quarta temporada bastant avançada... Audiències paral·leles.

    ResponElimina
  7. Vaig mirar el primer capítol de "The Wire" i no em va enganxar. Haig de donar-li una altra oportunitat?
    Quan es diu que avui dia Shakespeare escriuria per la televisió és igual que quan es diu -i passa molt sovint- que els músics considerats clàssics farien música pel cinema.
    No deixa de ser estimulant assaborir bons guions cinematogràfics o televisiu i, si pot ser, amanits amb una música que els distingeixi i es distingeixi.
    Salutacions Allau!

    ResponElimina
  8. Tens raó, Allau. És que són ganes de barrejar les coses! Per definició, només es pot veure cinema al cinema, i televisió a la televisió. Fins i tot per veure una pel·lícula a la tele hem de fer concessions.

    ResponElimina
  9. ¿Te has fijado también en la cantidad de libros que han ido apareciendo de tipo "Los Simpson y la filosofía", o "Heidegger, Nietzsche y Perdidos" o "Guía del estilo Mad Men"? Efectivamente, las series se han convertido también en "fenómeno" editorial...

    ResponElimina
  10. Glòria, "The Wire" és una sèrie molt exigent amb l'espectador, no ofereix les gratificacions típiques d'un serial. Requereix paciència i molta atenció, però gosaria dir que el plaer que se n'extreu va augmentant a mesura que avancen capítols i temporades. Modestament, jo li donaria una segona oprtunitat.

    ResponElimina
  11. Enric, tal com van les coses, aviat no podrem veure cinema al cinema.

    ResponElimina
  12. Se diría, Sufur, que la televisión "vende" todo lo que toca. También hay algo de papanatismo en todo eso.

    ResponElimina
  13. Allau, dius audiències paral·leles...
    Doncs si vols paral·lelisme llegeix aquest apunt:
    http://www.ivandelanuez.org/?p=1929

    ResponElimina
  14. Girbén, tots vivim al mateix món i aquest Logicòmix fa temps que m'intriga.

    ResponElimina
  15. Tot això està molt bé, però, qui és la senyoreta de la dreta?

    ResponElimina
  16. Matilde, deus ser l'única que llegeix la lletra petita. No va de concurs: si ho pregunto, és perquè no ho sé.

    ResponElimina
  17. Perxò mateix.
    Jo tampoc ho sé.
    I ara em pica.
    La curiositat, és clar.
    Vaig a veure si en David Sánchez té blog o algu.

    ResponElimina
  18. Ep, serà un tòpic suat, però demanant s'arriba a Roma.

    Resulta que la noia és la protagonista de Battelstar Galáctica.
    M'ho acaben de dir els de l'editorial, amables i ràpids com el vent!!

    ResponElimina
  19. Gràcies, Matilde, dormiré més tranquil.

    ResponElimina