Obres pòstumes de Shakespeare

Coberta de David Sánchez. Algú pot identificar-me la senyoreta de la dreta?

Avui dia el millor cinema es fa a la televisió.

Si Shakespeare fos viu, escriuria per a la televisió.

Qui no ha llegit aquest parell de frases una desena de vegades durant els últims anys? Quan una frase esdevé clixé, cal començar a preguntar-se sobre la seva justesa. Darrera seu hi ha, però, el reconeixement d’un sensible augment en la qualitat de les sèries televisives americanes que s’ha fet palès en la primera dècada d’aquest segle. A aquesta maduració dels teleserials s’hi ha afegit el ressò natural que han trobat a internet, on s’han analitzat a fons, discutit en fòrums, comentat en blocs, parodiat a YouTube i, fins i tot en algun cas, s’ha influït en el seu futur desenvolupament. Ha aparegut l’inusual fenomen del merchandising televisiu en forma de samarretes, discos de la banda sonora, tasses i guies de lectura.

Aquest “Teleshakespeare” editat per errata naturae el març de 2011 és un dels primers llibres que des del nostre país intenta analitzar quines són les claus d’aquesta engrescadora eclosió. El seu autor Jorge Carrión (Tarragona, 1976) és crític, co-director de “Quimera”, professor de literatura contemporània a la Pompeu i novel·lista. La seva novel·la “Los muertos” (Mondadori, 2010) sembla que té una trama molt relacionada amb la ficció televisiva. Una veu prou autoritzada en un territori encara nou.

El llibre comença amb un assaig de tipus generalista (“Episodio piloto”) on s’intenta establir la genealogia que ha conduït a l’estat present de les telesèries:

En el principio no fue el cine.

En el principio fue la oración. Y la poesia y el mito y la tragedia y el cuento y la comedia. Y, después, la novela —tragicómica—. Y el ensayo. Y la pintura. Y la fotografía. Y, finalmente, el cine.

Y su hija, la televisión.

Carrión considera que l’art de la ficció és un laboratori d’investigació del que significa ser un ésser humà en un moment històric determinat, una investigació abocada al fracàs, fracàs que el creador documenta i ens deixa en herència. Durant el segle XIX i bona part del XX, aquesta investigació es dugué a terme a través de la novel·la, ja en ple segle XX prengué el relleu el cinema i ara és la televisió la que ha heretat la profunda complexitat del gran art: Hamlet, Crim i Càstig, La muntanya màgica troben la seva continuïtat en The Wire o Els Soprano.

En capítols posteriors s’analitzen aspectes concrets de determinades sèries, des de les ben conegudes, com “Mad men” o “Lost”, fins a productes desconeguts per a mi com “Rubicon” o “The good wife”. Són reflexions intel·ligents que abasten tant qüestions de llenguatge narratiu com de les interconnexions amb la realitat, que de forma voluntària o no, les sèries comenten. En un terreny, com és el de la cultura pop, on els més llestos escriuen assajos impossibles d’empassar, és d’agrair que Carrión es mantingui a un nivell comprensible i estimulant.

L’únic però que podria posar a l’autor és que la seva mirada és exclusivament teòrica i deixa fora el possible nivell de gaudi de les obres tractades. Carrión pot trobar fascinant la doble personalitat de Dexter o l’ambiciosa crònica de la fi dels déus que pretenia relatar la truncada “Carnivàle”; però jo que vaig seguir aquestes dues sèries amb més penes que satisfacció, potser hauria agraït que m’advertissin de tot allò que me les podien fer repulsives.

Continuo pensant que es magnifica la profunditat de moltes sèries, quan no deixen de ser bons productes d’entreteniment (que ja és molt) i poca cosa més. Al meu panteó d’obres mestres de moment només s’hi troben Els Soprano i està demanant accés ben fonamentat The Wire.

Si William Shakespeare fos viu, tindria prop de 450 anys. I, no ens enganyem, el millor cinema es fa al cinema, el que no impedeix que s’estigui fent bona televisió. A la televisió.