dilluns, 13 de juny de 2011

La petita salvatge fa turisme


“Hanna” (Joe Wright, 2011) comença en el silenci dels paisatges nevats de l’Europa nòrdica. Una figura embolicada en pells persegueix un cérvol armada amb arc i fletxes.  Es diria que ens trobem al territori narratiu de “Dersu Uzala”. Quan finalment l’abat, descobrim que la caçadora és una noia molt jove d’una pal·lidesa sobrenatural qui, en observar que la bèstia està malferida, la remata amb un revòlver. És Hanna, una noia criada enmig del bosc per qui diu ser el seu pare (Eric Bana) en condicions que es podrien dir medievals si no fos per la presència de l’armament modern. Aviat és transparent que la jove ha estat educada per esdevenir una perfecta màquina de matar, encara que no queda clar si és tan sols per garantir la seva supervivència o com a instrument de venjança contra la despietada Marissa Wiegler (Cate Blanchett).

Quan Hanna es declara llesta per a l’acció, el seu pare es desfà de la disfressa de criador de rens, s’afaita, es vesteix de venedor de “El Corte Inglés” i se’n va xino-xano per la tundra, no sense abans haver-li donat cita a Berlín, sense precisar data i hora. “Hanna” és el tipus de pel·lícules on passen coses així d’inversemblants i va bé que ho deixin clar des del principi. Perquè a continuació els de la CIA segresten la noia i la tanquen en un refugi supersecret que tenen sota el desert del Sahara. Naturalment Hanna s’escapa sense problemes i després d’una passejadeta arriba a Essaouira (Marroc) on té els primers contactes amb la civilització i fa amistat amb una família de turistes britànics. Aquesta secció de la pel·lícula intenta mostrar que Hanna està perfectament ensinistrada, però no deixa de ser una nena innocent i inexperta. Predomina el to de comèdia, es dilapida la sempre interessant Olivia Williams i es cometen algunes aberracions geogràfiques, com la de convertir Essaouira en port de mar per permetre els protagonistes agafar un ferry fins a Espanya (!)

Espanya a la pel·lícula és un toro d’Osborne, un càmping per a guiris i un campament gitano on es canta i balla flamenc (se suposa que aquesta és la manera com els adolescents espanyols s’entretenen les nits del dissabte). Després d’algunes peripècies més tots els convocats arriben a Berlín, hi ha l’enfrontament final i la pel·li s’acaba en sec, sense més explicacions. Se suposa que hi ha una història al darrera, història que no resisteix la mínima anàlisi; fet que tampoc importa gaire, ja que el guió és una pura excusa per fer turisme sota amenaça, una mica a la manera Bourne.

Joe Wright ja havia demostrat a les agradables “Orgull i prejudici” i “Expiació” que l’interessa més l’embolcall que la substància (d’aquí li ve la seva estima per Keira Knightley). A “Hanna” el seu principal esforç és el de presentar el material de la forma més atractiva possible, amb imaginatives coreografies d’algunes escenes d’acció. La fugida del refugi subsaharià, per exemple, té la mateixa versemblança que un clip musical, però juga molt bé amb els enquadraments i les arquitectures.

La utilització de la banda sonora, que firmen The Chemical Brothers, també té el seu interès, especialment perquè hi juga un paper dins de l’argument, donat que Hanna s’ha educat desconeixent què dimonis és la música. Tota la primera part de la pel·lícula no té cap música de fons, només quan els esbirros de la CIA comencen a assetjar el xalet del bosc se senten les primeres notes ominoses, a penes sons industrials, que aviat esdevindran peces de techno de manual o melodies de disco petarda. Així es realitza una identificació entre música, civilització i innocència perduda.

Com es va veient, hi ha moltes pel·lícules dins d’aquesta mena de monstre de Frankenstein fílmic. El director cita explícitament altres “tontos sagrats” com Kaspar Hauser, E.T. o aquell infant salvatge de Truffaut, però més com una situació de partença que com una veritable exploració. També existeix una certa voluntat de presentar la trama sota les aparences d’una rondalla per a infants (la cabana enmig del bosc, les referències als germans Grimm, el clímax final al parc d’atraccions abandonat…) i potser aquesta és la millor manera de prendre-s’ho, malgrat les freqüents sortides de to.

Amb aquest panorama, els actors tenen poca peça a tallar. Eric Bana fa un paper merament instrumental, Tom Hollander dibuixa la caricatura d’un sicari marieta i Cate Blanchett ens ofereix la pitjor interpretació de la seva carrera com a bruixa dolenta digna de ser membre de KAOS. Només Saoirse Ronan, que ja havia demostrat molt bones maneres a “Expiació”, posa adequadament la seva cara d’elf al personatge titular. És una efígie convincent per rol tan estrany i gosaria augurar que pot arribar a fer coses molt més interessants.

Sembla que a la crítica li ha fet el pes aquest brillant exercici de superficialitat, però jo no li he sabut trobar el to just. Potser és que la Ronan hi posa massa intensitat en una pel·liculeta que ens hauríem de prendre amb la conya amb la que contemplem un dels Bond de Roger Moore (Eric Bana nedant en calçotets llargs a través del golf de Bòtnia, o similar, per mencionar un altre moment ridícul). De totes maneres hi ha incongruències del guió que clamen al cel. ¿Com pot ser que, si durant quinze anys ensinistres una criatura per convertir-la en una perfecta supervivent a la jungla del món, i li ensenyes idiomes (anglès, alemany, italià, espanyol i àrab, pel que es veu) i fins i tot la capacitat testicular de les balenes (ho juro!), no l’informes també de com funciona un simple interruptor elèctric? És clar que aquest desconeixement de totes les coses modernes (que dirien els Antònia Font) permet una escena de pànic i paranoia que resulta molt vistent. El que no impedeix que uns minuts més tard, aquesta petita salvatge entri a un cibercafè i es posi a googlejar com una gata vella. 

La veritat, jo, quan vaig al cinema, prefereixo anar-hi amb el cervell posat.

10 comentaris:

  1. "La veritat, jo, quan vaig al cinema, prefereixo anar-hi amb el cervell posat." És la millor frase que he sentit darrerament. A mi no m'importa deixar-me el cervell a casa de tant en tant, ho admeto.

    ResponSuprimeix
  2. Si no m'hi arrossega la meva filla (una d'elles), m'has deixat poc marge de maniobra. I mira que només per la Cate Blanchett sóc capaç de bogeries!

    Només m'has deixat una porta oberta: la menció de KAOS.

    ResponSuprimeix
  3. Ah! Si t'haguès llegit abans. No ho fet i he fet cap al cinema. La teva crònica és tan exacta que no hi afegiré res. M'encantaria haver-la signat jo.
    Bona nit, Allau!

    ResponSuprimeix
  4. Gràcies com sempre per aquesta dissecció tant acurada; si era poc probable que l'hagués anat a veure, ara no ho és gens.

    ResponSuprimeix
  5. Salvador, si el deixes a casa per mantenir-lo sa i estalvi, res a dir.

    ResponSuprimeix
  6. Enric, la Blanchett darrerament està fent coses una mica ridícules, com aquella nazi de pa sucat amb oli del darrer Indiana Jones. KAOS del Superagente 86, que quedi clar; i com que la pel·lícula no pretén ser una comèdia, no enganxa ni amb cola.

    ResponSuprimeix
  7. Bon dia, Glòria! Sobre el paper semblava que podia ser interessant, oi? Una llàstima.

    ResponSuprimeix
  8. Brian, el que jo no faria per preservar-te l'equilibri mental.

    ResponSuprimeix
  9. A aquestes poques vegades, i dels primers, mai. M'agrada molt llegir-te, per exemple aquest "molt vistent" A Google nomes hi han 303 entrades; de "molt vistós", 18.400

    ResponSuprimeix
  10. La veritat, José Luis, jo també aprenc intentant recuperar expressions que tenia mig oblidades per inèrcia.

    ResponSuprimeix