Passejada

La cosa sol anar més o menys així.

Havia descobert a una pàgina web la interpretació zoomòrfica de l'illa principal de l’arxipèlag de les Kerguelen. El nom em sonava, però si m’haguessin pressionat per col·locar-les sobre el mapa, les hauria situat potser sobre les costes àrtiques de Rússia. Resulta que no, que es troben al sud de l’oceà Índic, en terres gairebé sub-antàrtiques, que foren descobertes a finals del segle XVIII per Yves Joseph de Kerguelen de Trémarec. El conjunt d’illes es troba a 3.300 quilòmetres de la terra habitada més propera i no és d’estranyar que el seu nom de recanvi sigui illes de la Desolació. Fins a principis del segle XX baleners i caçadors de foques freqüentaren l’arxipèlag fins a gairebé extingir la fauna autòctona. Des de 1950 hi ha un contingent d’entre 60 i 100 persones que s’hi estan fent feines d’investigació científica.

El que més em sorprengué és que pertany al territori de les Terres Australes et antarctiques françaises (la seva illa principal, Grande Terre, és gairebé tan gran com Còrsega); potser perquè no se m’acut pensar que França pugui tenir colònies en llocs tan inesperats. Els altres constituents d’aquestes Terres Australs Franceses, apart de la porció d’Antàrtida que tenen gairebé tots els països colonialistes, són les illes Crôzet i les illes Saint-Paul i Amsterdam, també pel veïnat de les Kerguelen, i per últim les Îles Éparses. Aquests illes minúscules, escampades, tal com diu el seu nom, al voltant de l’Illa de Madagascar, compten entre elles la illa Tromelin, la Juan de Nova, la Bassas da India, les Glorioso i l’illa Europa. No tenen població permanent i, a l’igual que tots els altres territoris mencionats, no pertanyen a la Comunitat Europea.

Un cop amb el mapa al davant fou inevitable que els ulls busquessin altres llocs coneguts dels que no tenia gaire idea. Així, una mica més al nord, hi havia les illes Comores que en el seu grup occidental forma un país independent, mentre que la zona oriental és territori francès. Suposo que hauria de saber aquestes coses. Igual que no crec haver arribat a estudiar a l’escola que la unió de Tanganyika i l’illa costera de Zanzíbar l’any 1964 donà lloc a l’actual Tanzània.

Zanzíbar sempre m’ha atret per la seva eufonia i havia vist fotos molt atractives de la seva arquitectura, vaig pensar que seria un bon lloc per a unes vacances. I allà que me n’hi vaig anar (wikipèdicament parlant). Però abans que pogués saber res de les seves fabuloses edificacions, els ulls saltaren al nom de Farrokkh Bulsara nascut allí l’any 1946 i més conegut com Freddie Mercury. Mai no vaig ser fan de Queen, més aviat el contrari, però ara em vaig posar a pensar quants anys feia que Freddie era mort. I mira, va ser el novembre de 1991, o sigui que d’aquí poc farà 20 anys.

Vaig anar picant d’aquí i d’allà al llarg de l’article: les controvèrsies sobre com havia gestionat la malaltia, les seves actuacions a la Sudàfrica de l’apartheid, l’ocultació dels seus orígens parsis. Vaig recordar una vella publicitat d’extintors (¿Qué pasó? ¡Que Parsi lo apagó!), però també les torres del silenci de Bombai on els parsis deixen els seus morts perquè les aus carronyeres en disposin. “The Towers of Silence” era una novel·la de Paul Scott, part de la tetralogia del Raj, de la qual es va extraure la prestigiosa sèrie de televisió “La joia de la Corona”. Se’m va acudir que l’actriu Peggy Ashcroft la recordava exclusivament per aquesta producció i per “A passage to India” de David Lean. Vaig preguntar-me, si la senyora Ashcroft s’havia especialitzat en cinema colonial.

Mirant la seva pàgina vaig veure que aquest 14 de juny havia fet també 20 anys de la seva mort, gairebé com en Freddie! De la seva poc extensa filmografia em vaig fixar en “The 39 steps”, un deliciós Hitchcock primerenc. De les coses que més recordo de la pel·lícula, hi ha el personatge de Mr. Memory, memorista de music-hall, incapaç de callar si li pregunten tot el que recorda.

D’aquí a “Funes el memorioso” i, per tant, Borges, només hi havia un pas. Vaig pensar que era un bon moment per aturar-me. Un altre dia tornaria a les Kerguelen, on diuen que Arthur Gordon Pym va fondejar i, per la ruta de Poe, ves a saber on arribaria.

 La cosa sol anar més o menys així.