dissabte, 18 de juny de 2011

Sex & drugs & Rolling Stones

Ni sóc mitòman ni m’agraden especialment The Rolling Stones i, si n’hagués d’escollir un, certament Ron Wood seria l’última opció. Per això, el darrer Sant Jordi, vaig haver d’acceptar amb callada conformitat el regal de les seves memòries, “Memorias de un Rolling Stone” (“Ronnie”, 2007), editades per Globalrhythm el 2008, i que ja compta amb tres edicions en castellà.

M’imagino que el llibre és típic del gènere d’exaltació d’un estil de vida que es pot resumir amb el tòpic clàssic de sexe, droga i rock and roll. L’autobiografia, escrita “amb l’ajuda” de Jack Macdonald i Jeffrey Robinson, relata cronològicament i sense especial brillantor un seguit d’anècdotes de gràcia variable i morbo freqüent. Wood, nascut a una família molt humil i molt melòmana (secció cançons de taverna) des de molt jove va participar en els ambients del rock i el blues londinencs. Després de passar pels Birds i pels més famosos Faces, al costat de Rod Stewart, va rebre una invitació per unir-se als Rolling Stones a qui, el seu taciturn guitarra solista Mick Taylor acabava d’abandonar. Corria l’any 1974, han passat prop de 37 anys, potser ja seria hora que deixés de pensar en Wood com a un afegitó recent als Stones.

A partir d’aquest moment el llibre ens ofereix una narració en primera persona del que significa ser un Rolling Stone i tot esdevé tan previsible com fascinant: Ronnie es compra una mansió victoriana, Ronnie es compra un Bentley, Ronnie obre un club a Miami (té molt d’èxit i perd diners), Ronnie i família van de vacances a Kenya, Ronnie compra una granja a Irlanda, Ronnie obre un club a Londres (té molt d’èxit i perd diners), Ronnie i família van de vacances a Jamaica o Barbados, Ronnie pinta i els seus quadres incomprensiblement (veure la imatge) es cotitzen bé. La vida de Ronnie és una festa contínua per la que desfilen tota mena de celebritats: des de Dylan a Lennon, del Príncep Carles a Gilbert & George, de Kate Moss a Rafa Nadal. No hi ha personatge famós que Wood no hagi conegut i per a tots ells té bones paraules, donant a entendre que és bon amic de tots ells.

Hi ha sexe, és clar. Wood presumeix d’haver anat al llit amb la dona de George Harrison (i d’Eric Clapton) i amb Margaret Trudeau, quan era la primera dama del Canadà. Malgrat la seva professió d’amor envers la seva dona Jo, una preciosa ex-model, s’intueix que han abundat les aventures de cambra d’hotel en festes orgiàstiques plenes de senyoretes d’usar i llençar. Un tracte degradant que en cap moment es qüestiona.

Hi ha també molt d’alcohol i drogues, Wood no se n’amaga; però ho pinta tot de forma enganyosament poc dramàtica. El seu gran aliat dins dels Stones és Keith Richards (sovint confonen l’un per l’altre) el que implica un flirteig constant amb el costat més dur de la droga. No cal llegir entre línies per adonar-se que darrera la imatge positiva que pretén donar el guitarrista s’amaga una realitat sòrdida i poc enriquidora. Per molt que ens asseguri que Keith és una gran persona, ja li regalo un amic que a la mínima es torna paranoic i comença a disparar a tort i a dret. Tots sabem per experiència que borratxos i drogoaddictes no solen ser la millor de les companyies i no crec que passar-te tres dies tancat a una cambra de bany inflant-te de cocaïna sigui una vivència gaire desitjable.

Wood sembla embarcat en una maniobra d’autoreivindicació (i autoengany). Durant moltes pàgines se succeïxen les festes plenes de bon rotllo i la idíl·lica vida familiar amb una esposa sempre comprensiva i uns fills encantadors. Finalment s’obre l’esquerda: les addiccions comencen a passar factura, la família en ple li retreu tots els mals moments que han hagut d’aguantar durant tots aquests anys. El músic entra en un procés de desintoxicació que s’intueix que no obté l’èxit total.

El llibre acaba gloriosament amb un Ron Wood “net”, que ha recuperat el control de les seves dots musicals, pintor de reputació pujant i emocionat avi de família, més enamorat que mai de la seva Jo.

Passem de la ficció a la realitat. Poc després de publicar les seves memòries Ron Wood de 62 anys conegué a un sospitós bar del Soho una cambrera russa de 22 anys. Immediatament demanà el divorci de la que havia estat la seva muller durant 24 anys. La relació amb la joveneta durà 18 mesos fins que ella digué prou i l’abandonà. Els Rolls-Royce amb xofer i els esmorzars de caviar no foren preu suficient per aguantar aquell borratxo avorrit amb mentalitat de nen de dotze anys. Ara Ronnie surt amb la model de llavis recautxutats Ana Paula Araújo, tot tristament previsible. De vegades, la premsa groga constitueix el millor complement per a una autobiografia.

17 comentaris:

  1. Ostres, jo encara no m'he llegit la del Keith i després de llegir el teu apunt, em sembla que no ho faré... L'esperit del rock no es pot disseccionar així, Allau, potser millor no llegir aquests llibres! Realment, amb el tren de vida que porten i alguns encara ens ho volem empassar que són rebels amb causa. Però la música al final és el que compta i la que fan aquests a mi encara m'agrada força.

    ResponElimina
  2. Voler viure tant al límit porta a una excentricitat que sovint passa factura, una factura que ni pagant-la pots fer marxa enrrere. Potser i només potser, sort que no hem tingut oportunitat de comprovar-ho en persona. Encara que algunes de les accions són molt envejables i llamineres.
    Però dintre de la meva autobiografia no escrita hi han apartats que serien envejables fins i tot per el propi Wood

    ResponElimina
  3. Òscar, els esperits, incloent-hi el del rock, millor no analitzar-los, és més convenient que preservin la seva immaterialitat.

    ResponElimina
  4. Garbí moltes de les coses que podrien ser envejables a la vida de les estrelles resulta que no saben apreciar-les. Des del nostre modest punt de vista, val més menjar poc i pair bé.

    ResponElimina
  5. Soc dels que pensen que no cal necessàriament comprar l'artista quan comprem la seva obra. (La arrancada de l'apunt m'ha recordat que quan em van regalar una entrada per anar a sentir el Woody Allen també vaig haver de posar cara d'estar molt complagut :)

    ResponElimina
  6. Mira, Brian, en aquest cas, que l'obra de l'artista no m'interessava gaire, la seva vida encara m'ha resultat alliçonadora.

    ResponElimina
  7. De tot plegat em quedo amb la Margaret Trudeau, la dona que va encetar el costum mediàtic de les "sans coulotte".

    ResponElimina
  8. Una dona ara mig oblidada que en el seu moment va fer tronar i ploure.

    ResponElimina
  9. Si hi ha una cosa patètica és aquesta ànsia de semblar "bona gent" dels penjats aquests. D'una adscripció a la cosa burgesa vomitiu. Si ets un puto ionqui borratxo sigues conseqüent i suicida't i no emprenyis al personal -i sobretot a la família- amb aquestes xorrades. Imagino que els beneficis del llibre, si és que n'hi ha hagut, ja se'ls deu haver fotut pel nas. Un punt menys per la indústria editorial.

    ResponElimina
  10. Clidice, t’ho dic cordialment, però em sembla lamentable això que has escrit. Els “putos” ionquis i/o borratxos són malalts a qui s’ha d’ajudar a rehabilitar-se, no incitar-los al suïcidi. Casos com el del Ron Wood, admirable músic d'altra banda, que es mou en un entorn privilegiat, té les seves peculiaritats, imagino...

    ResponElimina
  11. Òscar a mi no em sembla lamentable atenent el personatge. Ja fa massa dies que tinc clar qui es mereix compassió i qui no. I si bé els alcohòlics i els drogaddictes em mereixen respecte i compassió -i no és aquest el lloc on he de presumir de res- aquest tio no me'n mereix ni gota.

    ResponElimina
  12. Clídice, no cal que et posis tan agressiva: el joc d'en Wood és tan transparent que gairebé és entendridor. Ja sabem que la celebritat es substenta en grans mentides i el que llegeix un llibre com aquest ja sap el que es trobarà.

    ResponElimina
  13. Clidi, no et renyava, volia posar pau.

    ResponElimina
  14. L'expressió "si ets un puto ionqui borratxo sigues conseqüent i suïcidat", no denotava respecte pels ionquis ni pels borratxos. Ni pels putos, si filem prim. Ni pels suïcides, si filem encara més prim. Dedueixo que tu només et referies a l'amic Wood. No passa res. No li direm res al Keith.

    ResponElimina
  15. Allau,
    La teva darrera part de l'apunt és demolidor... per ser cert!

    I gràcies per posar-me al dia del món rosa que amb tants ex-membres de Gran Hermano no hi ha qui s'hi pugui entendre...

    ResponElimina
  16. Galde, no em facis gaire cas en matèria rosa, que tot em ve de nou i tot just m'estic posant al dia.

    ResponElimina