Retrat de rocker perdut en un bucle

©Barry Feinstein

Rodrigo Fresán (Buenos Aires, 1963) és un argentí de Barcelona que fa temps que es va jubilar de ser una jove promesa i ara exerceix com un dels models més admirats de les joves fornades literàries. Mondadori acaba de reeditar-li “Esperanto”, la seva primera novel·la, publicada l’any 1995 després de tres llibres de proses curtes. Llegeixo que Fresán no té per costum donar per acabades les seves obres i les va modificant i ampliant quan les hi reediten o tradueixen a una altra llengua.

No ha estat el cas de “Esperanto”, on els canvis són mínims, segons declara en una nota final a aquesta edició. Sembla que la redacció de la novel·la es produí d’una tirada, en a penes quatre setmanes, i l’autor ha volgut preservar-ne l’espontaneïtat. Val a dir que el resultat no es ressent gota d’aquesta admirable velocitat de manufactura.

Abans de dir la meva sobre el llibre, donaré veu a Fresán qui, de forma indissimulada, es retrata com a personatge i descriu “Esperanto” de retruc:

Ahora, el joven escritor argentino decía que estaba escribiendo una novela, su primera novela, y que “...la soñé una noche durante mis últimas vacaciones… Es una mezcla de El Extranjero con La Conjura de los Necios y, ya que estamos, con El sueño de los Héroes…”.

Camus, Kennedy O’Toole i Bioy-Casares formen un triumvirat explosiu, però defineixen força bé aquest “Esperanto” on conviuen reflexió existencial, tragicomèdia grotesca, gust per la faula i iconografia pop. Federico Esperanto, l’antiheroi, és un músic pop d’obra escassa que sobreviu amb els rèdits dels seus “jingles” publicitaris. Als seus 35 anys porta al darrera una història tràgica fins a extrems obscens i la seva existència actual és un desastre rutinari, del qual se’ns descriu una setmana sencera amb els seus rituals ordinaris: visita a la llar familiar, consulta al psicoanalista (sí, en això Fresán no podia ser més orgullosament argentí, tot i que el seu Carlos Lombroso és una veritable troballa), pas pel negoci publicitari que té muntat amb el seu únic amic, sortida de dissabte a la discoteca…
Les activitats són aparentment les de sempre, però en el decurs d’aquests set dies, apart de conèixer les truculentes circumstàncies del seu passat, es descobriran alguns secrets que propiciaran un canvi de rumb i un final indubtablement optimista.

L’obra de Fresán és plena de vasos comunicants que connecten els seus textos, personatges i paisatges es repeteixen amb intensitat diversa ací i allà. Per exemple, la població imaginària de Canciones Tristes apareix en diferents relats, sovint a la Patagònia, però també a Anglaterra sota el nom de Sad Songs. No per això Fresán conrea el realisme màgic (en algun lloc he llegit que ell defineix el que fa com “irrealisme lògic”), beu més aviat de la literatura de gènere i de la cultura de masses, sense girar l’esquena però a la història del seu país.

Una part important de la trama de “Esperanto” es refereix a la recent dictadura argentina i als seus “desapareguts”. En algun moment m’ha incomodat que una qüestió tan seriosa es resolgui de forma un pèl frívola en un llibre que té més vocació de lleugeresa i desimboltura que no pas de dissecció d’una tragèdia nacional.

Però les possibles prevencions s’obliden aviat, perquè el novel·lista és un entabanador tan consumat com un venedor de cotxes de segona mà. Fresán té gràcia innata per explicar de forma novedosa les situacions més quotidianes:

Los uruguayos eran como argentinos unplugged; gente calma, reflexiva…, acústica. 

Esperanto odiaba los domingos casi tanto como los los lunes. Es más, Esperanto no estaba del todo convencido de que se tratara de dos días diferentes. Los domingos y los lunes actuaban siempre en tándem; como esos perfectamente coordinados hermanos siameses; como en esas películas donde los policías interrogaban bajo el haz de luz de una lámpara al inocente injustamente acusado del asesinato de una familia de pastores puritanos o del secuestro de un filatelista centenario a quien el pobre incauto nunca había visto en su vida. El domingo era el policía bueno y el lunes el policía malo. O viceversa. 

Una mujer bajaba sonriendo por las escaleras con un vaso de whisky en la mano llena de uñas. Era obvio que se trataba de una mujer acostumbrada a que la admiraran mientras bajaba las escaleras, una especie de vedette civil, pensó Esperanto. 

Esperanto observó detenidamente la foto de Proust en la contratapa de los varios tomos que Cecilia llevaba a todos lados en un bolso inmenso para abrirlos al azar y leer una página o dos como quien repasa las líneas de una plegaria. A Esperanto le costaba creer que alguien con esa cara fuera el autor de ese libro. Esperanto no lo había leído ni lo iba a leer —Esperanto entendía demasiado la música como para tener tiempo para preocuparse por entender otra cosa—; pero era un libro largo, importante, uno de esos libros que se miran de lejos y, por las dudas, detrás de una silla y un látigo.

Un llibre que es llegeix ràpid i amb plaer, trist i divertit a la vegada, un llibre pel que no cal protegir-se amb fuet i cadira. Potser sóc parcial, perquè està inoculat del dimoni de les llistes i perquè el millor amic del protagonista és el gegant La Montaña García, també conegut com La Avalancha García.

[Recentment el bloc Espai de Llibres està entrevistant diversos escriptors, una iniciativa que és tot un luxe. Aquí, la que va fer fa quatre dies a Rodrigo Fresán.]