Yasmina Reza sembla haver-se especialitzat en construir sòlids edificis dramàtics a partir de minúcies quotidianes. Pel que hem vist a “Un Dios salvaje”, conserva la sabiduria teatral, encara que estiri les situacions més enllà del que es consideraria necessari.
En aquest cas, l’obra comença amb la civilitzada reunió de dos matrimonis que dirimeixen la responsabilitat de l’agressió comesa per un dels seus fills en contra de l’altre. Superficialment hom bada davant de tant exhibicionisme de correcció i bones intencions, però ja sabem que els conflictes no trigaran a aparèixer. El que a “la dolça França” pot semblar de calaix, aquí revela des del primer moment un rerefons d’aigües molt fosques.
Es tracta d’una obra malèvolament ideada, que atrau el públic al Tívoli, com mosques a la mel, gràcies a un repartiment d’aquells que s’anomenen “mediàtics”. Del quartet d’actors que suporten la peça, confessaré que no coneixia Antonio Molero (em diuen que sortia a “Los Serrano”, però jo només veig “Polònia”) i potser és el que menys m’ha impressionat: sovint es comporta com un Paco Martínez Soria post-modern. Aitana Sánchez-Gijón, que li fa de dona, no queda malament, però mostra seriosos dèficits en matèria de comèdia. El matrimoni triomfador, teatralment parlant, el constitueixen un Pere Ponce, que ha deixat de ser dels “nostres” per convertir-se en un rogallós depredador madrileny, i una Maribel Verdú (plena de rerefons), el personatge més intrigant de l’obra i el més eficaç a l’hora de col·locar les rèpliques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada