dimarts, 27 d’abril de 2010

L’escriptura còmplice


De negres literaris ja he parlat aquí en un o altre moment, una figura que en anglès s’anomena “ghost writer” (escriptor fantasma), com la darrera pel·lícula de Roman Polansky, perquè d’això tracta precisament. Pels qui els cansi llegir, diré que l’aneu a veure, que la recomano i que ja podeu saltar al proper bloc.

La intriga va d’un escriptor sense nom (als crèdits apareix simplement com a “ghost”, un Ewan McGregor, neutre, atractiu i molt eficaç) que és contractat per escriure les memòries d’un ex-primer ministre britànic, després que l’anterior encarregat de fer la feina aparegués mort en circumstàncies sospitoses. El polític, que encara que es digui Adam Lang, és un transsumpte clar de Tony Blair, té les faccions de Pierce Brosnan, i fa de Pierce Brosnan (però ja queda bé). Es troba en un mal moment, perquè un ex-col·laborador l’amenaça de dur-lo al Tribunal de l’Haia a causa d’algunes pràctiques tèrboles referents a la guerra d’Iraq i esdevingudes durant el seu mandat. Afegiu-hi una secretària per a tot (literalment), que és la Kim Cattrall de “Sexe a New York” i l’emprenyada cònjuge que fa Olivia Williams (un milió de vegades més interessant que la bleda de la Cherie Blair). Amb això, a partir d’una novel·la de Robert Harris, ja tenim tot el material per bastir un thriller polític, no necessàriament profund, però absolutament entretingut.

Des del principi, que presenta “in media res”, sense cap mena de títols de crèdit, un cotxe buit abandonat en un ferry i un cadàver a la platja, el film atrapa. I si m’atrapa, segurament serà per les mateixes raons que a d’altres els semblarà tediós. Perquè guarda un pas tranquil, perquè deixa temps per a que el comprenguem, perquè hi ha una tensió mantinguda que mai no esclata en pirotècnia, perquè no hi ha efectes especials, ni persecucions espectaculars, ni tiroteigs gratuïts, ni xuts d’adrenalina, ni cap de la parafernàlia destinada a ennuvolar l’enteniment que avui dia passa per ser la idea del que ha de ser la diversió.

En un recurs que també solia utilitzar Hitchcock, sembla rellevant que l’escriptor protagonista, ficat en un afer bastant descomunal, es comporti en tot moment de la mateixa manera maldestra que tots podríem presentar en situacions similars. En el clixé de Hollywood ja hem vist mil vegades com un home del carrer agafa una Magnum si les circumstàncies l’empenyen i jo no m’ho he pogut empassar mai.

La localització de gran part de l’acció en una illa de la costa de Nova Anglaterra, assotada pel vent i la pluja de l’hivern, en una casa moderna de grans finestrals, on sembla que tot estigui exposat a un testimoni invisible i indesitjat, és una altra gran troballa atmosfèrica.

Veient el film es poden desenvolupar tot tipus de teories conspiranoiques, es pot reflexionar sobre la relativitat del poder polític o sobre el compromís de l’escriptor, o fins i tot es pot llegir una mena de revenja que fa Polansky contra la justícia americana (quan, per exemple, es repassen quins són els països que no reconeixen l’autoritat del Tribunal de l’Haia). Opino que tampoc cal demanar a “Ghost writer” més del que ofereix en un primer nivell: un bon entreteniment de formes clàssiques que, per la seva anomalia, sembla rodat fa trenta anys. Probablement no serà cap obra mestra, però (coi) quina satisfacció!

18 comentaris:

  1. Polansky té una peli anterior sobre els escriptors (Lunas de hiel - Bitter Moon) on ja diu moltes coses sobre la professió. Allà, l'escriptor (Peter Coyote) sempre que apareix davant l'ordinador està pitjant la tecla d'esborrar, però mai escriu ni una sola frase nova.
    La peli que comentes la tinc a la llista, però sense pressa.
    I quina carrera, el McGregor, després de Trainspotting, oi?

    ResponSuprimeix
  2. "Lunas de hiel" em sembla, Lluís, un "polvo" més de la seva inicial relació amb Emmanuelle Seigner. Ella no s'ho val, ja t'ho dic.

    ResponSuprimeix
  3. A mí me gustó mucho. Además es una crítica a Blair muy fina. Te dejo la crítica del New Yorker y un abrazo. http://www.newyorker.com/arts/critics/cinema/2010/03/08/100308crci_cinema_denby

    ResponSuprimeix
  4. A mí también me gustó mucho, Miriam. Nunca ncesité nada tan alto como el "New Yorker".

    ResponSuprimeix
  5. Allau, jo la vaig veure dissabte i coincideixo amb tu. Us la recomano!

    ResponSuprimeix
  6. Gràcies, Mari Carmen, i benvinguda!

    ResponSuprimeix
  7. Aquest home cada cop que vinc em posa deures, i a mi se'm acumula la feina. I per acabar-ho d'adobar el NewYorker (vist per sobre) també la deixa be: «the best thing Polanski has done since the seventies» Ara qualsevol no en fa cas...

    ResponSuprimeix
  8. Brian, no t’angoixis, aquestes coses s’han de fer per gust, no per deure. De totes maneres, tranquil, tu ja passes curs ;-)

    ResponSuprimeix
  9. Polansky és un dels meus directors de ferència ja que els setanta ens va obsequiar amb unes quantes obres d'art des de La semilla del diablo fins a Chinatown. Quin director! Ara bé, Lunas de hiel també em va semblar una bona pel·lícula tot i que, d'acord amb tu, la Seigner no s'ho val. Quan a la que tu comentes en aquest post em va recordar, efectivament, els clàssics hitchcokians que Polansky sap recrear tan bé sense necessitat de caure en la imitació ja que li sobra talent per fer al seu aire. Em va agradar molt l'atmosfera i vaig trobar absurda la no-relació amb l'esposa del ministra a la que es troba dins al llit sense que la més lleu química ho pugui justificar. És com su, per raons comercials, haguèssin volgut colar una mena de romanço en una pel·lícula que no n'hi cal cap.

    ResponSuprimeix
  10. A mi Lunas de hiel no em va agradar gens, a la mateixa època vaig veure El placer de los extraños que em va semblar una història semblant i molt més interessant, després vaig veure que si t'agradava una no t'agradava l'altra i a l'inrevés, amb un humil treball de camp, és clar, fet entre amics i coneguts. Aquesta tinc ganes de veure-la, també tinc ganes de retornar al cinema un dia, a veure si trobo el temps...

    ResponSuprimeix
  11. Jo, Glòria, no ho vaig trobar absurd. De fet no és cap història d'amor, només una dona despitada i manipuladora que es dóna un caprici (l'Ewan McGregor s'ho val) i ell es deixa fer, com faria qualsevol home heterosexual en situació similar.

    ResponSuprimeix
  12. Lunas la vaig veure a la tel·le, El placer no l'he vista (però vaig llegir la novel·la d'Ian McEwan. En tots dos casos, em van semblar excessivament morboses, cosa que aquest "Ghost writer" no és

    ResponSuprimeix
  13. Divendres ens podràs trobar veient la del Polansky (no hi havia un grup que es feia dir Polansky y el ardor?).

    ResponSuprimeix
  14. Sí que recordo el nom d'aquest grup, Girbén. Ara, no em preguntis quina música feien.

    ResponSuprimeix
  15. Allau faré cas de les teves recomanacions i aniré a veure aquesta pel·lícula aquesta setmana. Si puc demà mateix.

    ResponSuprimeix
  16. Ernesto, si no t'agrada, les reclamacions al senyor Polansky.

    ResponSuprimeix
  17. Bueno, no sé, yo disfruto a veces leer el New Yorker (mi roomate está abonada), sin más, sin darle la nota de "alto", que de un tiempo a acá, a mi parecer, sería más bien baja, sobre todo a lo que a política se refiere.

    ResponSuprimeix
  18. Miriam, llámame snob, pero si oigo las palabras "NewYorker", enderezo las orejas. Pero disimulo y me digo que hoy estábamos hablando de otra cosa.

    ResponSuprimeix