L’escriptura còmplice

De negres literaris ja he parlat aquí en un o altre moment, una figura que en anglès s’anomena “ghost writer” (escriptor fantasma), com la darrera pel·lícula de Roman Polansky, perquè d’això tracta precisament. Pels qui els cansi llegir, diré que l’aneu a veure, que la recomano i que ja podeu saltar al proper bloc.

La intriga va d’un escriptor sense nom (als crèdits apareix simplement com a “ghost”, un Ewan McGregor, neutre, atractiu i molt eficaç) que és contractat per escriure les memòries d’un ex-primer ministre britànic, després que l’anterior encarregat de fer la feina aparegués mort en circumstàncies sospitoses. El polític, que encara que es digui Adam Lang, és un transsumpte clar de Tony Blair, té les faccions de Pierce Brosnan, i fa de Pierce Brosnan (però ja queda bé). Es troba en un mal moment, perquè un ex-col·laborador l’amenaça de dur-lo al Tribunal de l’Haia a causa d’algunes pràctiques tèrboles referents a la guerra d’Iraq i esdevingudes durant el seu mandat. Afegiu-hi una secretària per a tot (literalment), que és la Kim Cattrall de “Sexe a New York” i l’emprenyada cònjuge que fa Olivia Williams (un milió de vegades més interessant que la bleda de la Cherie Blair). Amb això, a partir d’una novel·la de Robert Harris, ja tenim tot el material per bastir un thriller polític, no necessàriament profund, però absolutament entretingut.

Des del principi, que presenta “in media res”, sense cap mena de títols de crèdit, un cotxe buit abandonat en un ferry i un cadàver a la platja, el film atrapa. I si m’atrapa, segurament serà per les mateixes raons que a d’altres els semblarà tediós. Perquè guarda un pas tranquil, perquè deixa temps per a que el comprenguem, perquè hi ha una tensió mantinguda que mai no esclata en pirotècnia, perquè no hi ha efectes especials, ni persecucions espectaculars, ni tiroteigs gratuïts, ni xuts d’adrenalina, ni cap de la parafernàlia destinada a ennuvolar l’enteniment que avui dia passa per ser la idea del que ha de ser la diversió.

En un recurs que també solia utilitzar Hitchcock, sembla rellevant que l’escriptor protagonista, ficat en un afer bastant descomunal, es comporti en tot moment de la mateixa manera maldestra que tots podríem presentar en situacions similars. En el clixé de Hollywood ja hem vist mil vegades com un home del carrer agafa una Magnum si les circumstàncies l’empenyen i jo no m’ho he pogut empassar mai.

La localització de gran part de l’acció en una illa de la costa de Nova Anglaterra, assotada pel vent i la pluja de l’hivern, en una casa moderna de grans finestrals, on sembla que tot estigui exposat a un testimoni invisible i indesitjat, és una altra gran troballa atmosfèrica.

Veient el film es poden desenvolupar tot tipus de teories conspiranoiques, es pot reflexionar sobre la relativitat del poder polític o sobre el compromís de l’escriptor, o fins i tot es pot llegir una mena de revenja que fa Polansky contra la justícia americana (quan, per exemple, es repassen quins són els països que no reconeixen l’autoritat del Tribunal de l’Haia). Opino que tampoc cal demanar a “Ghost writer” més del que ofereix en un primer nivell: un bon entreteniment de formes clàssiques que, per la seva anomalia, sembla rodat fa trenta anys. Probablement no serà cap obra mestra, però (coi) quina satisfacció!