dimecres, 22 de gener del 2014

El sarcòfag

Com una mena d’acte de cloenda de l’any Espriu, el passat dilluns es va inaugurar a un indret tan lligat al poeta com són els Jardinets de Gràcia un monument dedicat a la seva memòria. L’escultura, titulada “Solc”, és obra de l’artista Frederic Amat i representa la hipotètica petjada que faria l’obelisc veí (el llapis) si caigués sobre el parterre. No és que jo anés al sarau inaugural, però pel que he llegit a la premsa va aplegar el milloret de cada casa i es digueren les bajanades habituals en aquests casos. Amat, que d’alguna manera ha de justificar els 175.000 euros cobrats, afirma arbitràriament que l’obelisc erigit l’any 1936 a la memòria de Francesc Pi i Margall “és una construcció que té molt a veure amb ell [amb Espriu] i amb la seva trajectòria, el representa i li és contemporani” i que l’escultura s’enfonsa en el terra com “ho fa l’obra d’Espriu a la història i la cultura catalanes”. La típica xerrameca d’artista, vaja.

El Conseller de Cultura Ferran Mascarell va dir tot cofoi que no hi havia millor manera d’acabar l’Any Espriu, mentre que el nostre alcalde Xavier Trias va acudir a allò tan masegat sobre l’obra que dialoga amb el seu entorn. Sebastià Bonet, nebot del poeta, va recordar que el seu oncle tenia gran afició per l’egiptologia i que si no s’hagués vist obligat a treballar a la notaria potser hauria arribat a ser un èmul d’Indiana Jones (bé, això ho dic jo).

Com que la cosa aquesta em queda al costat de casa, m’hi he apropat aquest dimarts per verificar de quina forma tan creativa es gasta els nostres impostos l’ajuntament. Com no podia ser d’una altra manera, el monument o com li vulgueu dir és un nyap que a més resulta virtualment invisible com es pot comprovar a la foto de dalt. D’acord que no sóc un professional de la fotografia, però he ofert el millor que he pogut la visió que té un vianant. Per descomptat, quan s’incrusta un relleu en negatiu en un talús elevat i se l’envolta d’una gran extensió de gespa resulta impossible d’apreciar. L’única manera de poder contemplar la forma de l’obelisc és apropar-s’hi tot trepitjant l’herba: tres espectadors ho han fet davant meu abans que em decidís a imitar-los. Vista de prop la rasa recorda alternativament un estoig per a mòmies o un motlle de plum-cake i el més probable és que acabi sent un cau de brutícia i de merdes de gos. No sé si a Espriu, que em diuen que no era gaire amic d’honors pòstums, li agradaria aquest homenatge tan discutible. Abans que no comenci a regirar-se dins de la tomba, podríem jugar amb la perspectiva correcta i assimilar aquest “solc” a l’homenatge a Pompeu Fabra que li fa de veí de dalt.


21 comentaris:

  1. L'anirem a veure per critircar o per lloar! En principi, però, crec que una escultura així sense uns bons desaigües pot tenir un problema important com a cau del mosquit tigre (els veins d'unes quantes illes de cases a la rodona podeu tremolar...) i de bosses, papers... En fi, els jardinets de Gràcia no tenen sort amb els monuments dedicats als nostre prohoms de la Pàtria!

    De monuments als jardinets recordo un que va fer en Guinovart en època de sequera -fou un encàrrec a diversos artistes per fer monuments efímers a la ciutat com un cant a l'aigua- que eren quatre o cinc bidons en vertical pintats a la manera d'en Guinovart -el que els unificava visualment- i de dalt sortien unes cadenes de water rígides que es vinclaven com si fossin un sortidor d'aigua. El van retirar quan va acabar l'homenatge de l'aigua i ja no es troba ni per internet... A mi em va agradar perquè aquella verticalitat, gairebé fàl·lica, ressaltava en mig d'un espai desgirbat.

    ResponElimina
  2. Galde, com l'acabis lloant em sentiràs! Només ens faltaria el mosquit tigre a casa.

    No recordo això que dius del Guino, però era un artista amb el que sovint concordava. També m'havia passat amb l'Amat abans d'aquest descomunal pitafi.

    ResponElimina
  3. El primer que vaig pensar precisament va ser que s'ompliria de brutícia i d'aigües estancades rràpidament. La idea és original, el resultat... bé. L'aniré a veure el proper cop, que quan baixo a BCN també m'estic pel barri.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Salvador, crec que l'originalitat no hauria de ser l'objectiu més important de cap d'obra d'art; en canvi, potser que pensessin una mica la seva viabilitat.

      Elimina
  4. Al final trobaré que la del Pitarra és el súmmum...

    ResponElimina
  5. El que m'agradaria saber quan fan aquests 'monuments' és quan cobren els 'creatius'... tafaneria, vaja.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho he posat, Júlia, 175.000 euros en aquest cas (no sé si compten també el cost de la gespa).

      Elimina
  6. Just ahir a la tarda vaig descobrir-lo (una estona més tard i més enfonsat per submergit en l'ombra). Després d'haver vagat hores a la recerca d'avencs esquius, introbables per la seva identitat negativa, se'm va acudir que aquí ens trobàvem davant del mateix cas; d'una peça amb voluntat d'invisibilitat... Que ja són ganes! També vaig pensar en les meves escultures monumentals que mai passaran de l'estadi de maqueta... Aquí, sense apartar-me de l'obelisc, vaig imaginar-ne una rèplica plantada rasant a un metre del sòl. Per la punta eixiria un rajolí constant que, dibuixant un lleu arc, aniria a parar a un gran cossi de porcellana sanitària. Pitjor no seria i l'excusa espriuana segur que la trobaríem amb una mica de retòrica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que sigui, Girbén, fins i tot una mica de "kitsch" abans que la invisibilitat.

      Elimina
  7. Jo ho veig com una trampa per caçar guiris (i autoctons) borratxos xD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Omplint-lo d'aigua i de cocodrils quedaria encara més interessant.

      Elimina
  8. És que són molt poc imaginatius! Jo hauria deixat caure l'obelisc i l'hauria deixat així. Hauria servit per l'any Espriu i per a qualsevol commemoració futura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'haurien pogut deixar caure sobre algú, així n'augmentaria l'interès humà.

      Elimina
  9. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  10. Com que no poso en dubte la teua perícia fotogràfica, i d'entrada sempre intento ser obert de mires davant l'art contemporani, i en especial amb l'escultura que s'ha d'exhibir públicament -la més exposada a crítiques, però també a lloances-, em fas entrar ganes d'anar a veure aquesta, ves per on, perquè no veig res :)

    ResponElimina
  11. Respostes
    1. pitxiri, no m'ho prenc tant a la valenta, aquestes coses solen anar així.

      Elimina
  12. anava a dir ... però no, no cal. ja vindrà un altre que la treurà i posarà alguna altra, ehem, d'això, bajan... obra d'art.

    hores d'ara, aquests invents els podrien fer hol·logramàtics i així ens estalviaríem el tigre, per exemple.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em temo, Clidi, que encara hi ha lloc per acumular més andròmines sense necessitat de treure les anteriors.

      Elimina