dimecres, 25 de març de 2015

Carbó i pervertits

Dominic West + Imelda Staunton = altres formes d'erotisme
Corria l’any 1984 i Margaret Thatcher, la denominada Dama de Ferro, governava el Regne Unit amb tots dos ulls adreçats al balanç comptable i els sentiments posats en pausa permanent. L’amenaça de tancar vint mines de carbó amb una pèrdua subseqüent de vint mil llocs de treball va provocar l’inici d’una vaga minera de llarg recorregut a poc d’haver començat el mes de març. La protesta es prolongaria fins l’any següent i seria considerada com un dels episodis més amargs de la història de la lluita de classes britànica. D’entre els grups que se solidaritzarien amb la vaga, cap de més improbable que el d’una colla de gais i lesbianes londinenques, les quals, conscients de la seva compartida condició de pàries, començarien a fer col·lectes pels miners en carrers laterals i antres suspectes de l’ambient.

De tot això parla precisament “Pride” (orgull, en català), una pel·lícula del director teatral Matthew Warchus amb guió del novençà Stephen Beresford. Per vendre-la, se l’ha comparat amb “The Full Monty” o “Billy Elliot”, dos films d’èxit que els recordem com a comèdies, encara que el seu substrat fos més aviat dramàtic. La comparació no és del tot desencertada, amb la diferència que “Pride” es basa en fets reals. De totes maneres, encara que alguns dels seus personatges siguin figures tretes de la realitat, ningú amb dos dits de seny podrà creure que els fets succeïssin com es mostra a la pel·lícula. Segur que la confrontació entre els activistes gais i els rudes miners gal·lesos  devia de generar més fricció de la que es produeix a “Pride”.

Però una de les intencions bàsiques de la pel·lícula és acontentar tothom, encara que sigui passant de puntetes per les qüestions més dramàtiques. Tot i això el guió és força rodó: combina la crònica del declivi de la classe obrera, amb la persecució pública de les minories sexuals i perfila amb subtilesa els inicis de la pandèmia de la sida. En general evita l’ensucrament i el melodrama mitjançant l’ús de convenients el·lipsis i dibuixa amb quatre traços una dotzena de personatges que respiren veracitat pels quatre costats. Tot això és en gran part possible perquè no hi ha cinema capaç de fer ficcions històriques creïbles com el britànic. I sobretot perquè tenen els actors que tenen.

Dins del nombrós repartiment no hi ha ni un sol punt feble i és meritori dels més joves que no desentonin davant dels gloriosos veterans. George Mackay, a qui vam descobrir a “Amanece en Edimburgo”, actua com a conductor de la trama en el seu paper de jove homosexual en plena exploració d’un nou món. També m’han agradat molt Ben Schnetzer, com el carismàtic activista Mark Ashton, i Jessica Gunning com la resolutiva esposa d’un miner que acabaria sent parlamentària ran de l’experiència de la vaga. Entre els actors coneguts resulta molt graciós trobar Dominic West en un contratipus total del seu McNulty de “The Wire” i no cal dir que adoro trobar-me Imelda Staunton a qualsevol pel·licula que veig. Paddy Considine està brillant en un paper que precisament és mat per definició: el del sindicalista bàsicament decent cridat a conciliar aquests dos mons tan contrastats.

I després queda Bill Nighy, que mereix paràgraf apart. En aquest mil·lenni no li recordo una mala interpretació, fins i tot quan la pel·lícula on intervé no se la mereix. “Love Actually”, “Shaun of the Dead”, la sèrie dels pirates del Carib, “Notes d’un escàndol”, “The Best Exotic Marigold Hotel” o “Una qüestió de temps” són totes elles sòlides proves per a la defensa. Aquí a “Pride” està prodigiós com a home literalment esborrat. Chapeau per ell.

No sé si en el plaer que acompanya la projecció d’aquesta pel·lícula hi intervé la juxtaposició de l’experiència pròpia, perquè no tots vam ser joves a la mateixa època, i jo encara ho era l’any 84. Només cal que a la banda sonora hi figurin New Order i Bronski Beat perquè la llagrimeta de la nostàlgia ragi. “Pride” pot tenir un valor documental nul, però com a catarsi de bon rotllo no té preu. I, si a algú no li agrada, serà perquè té el cor fet de vinagre.

2 comentaris:

  1. A mi em va semblar molt millor que Billy Elliot o el Full Monty. Evidentment, els anglesos són els millors, no sé com la resta encara no n'aprenen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Júlia, són un model a l'hora de fer cinema popular i decent.

      Elimina