dilluns, 9 de març de 2015

Common People

Aquest senyor venia nadales i s'estava morint de càncer
Coses que enganxo a la biblioteca (com si estiguéssim parlant d’una passa de grip al parvulari). Per exemple un llibre de la Miranda July que es diu “Te elige” (Seix Barral, 2012) i que recordava d’algun “Babelia” descatalogat. Diu a la contracoberta: “Te elige” es, según Amazon, uno de los mejores libros del año y ha sido destacado por la editorial “Oprah Magazine” [sic] como lectura imprescindible del mes. No diu de quin mes, però tanmateix no m’he pogut resistir a propaganda tan captivadora. Potser el títol conté una amenaça vampírica.

La Miranda July (nascuda a l’estat de Vermont l’any 1974) és una barreja de noia moderna i de dona del renaixement, polifacètica i tastaolletes, genial i derivativa o també un cas integral de morro que se’l trepitja, tan freqüent al negociat que s’etiqueta com “art contemporani”. July ha fet “performance”, ha fet música (amb aspiració de Rriot Girl), ha fet monòlegs (del Club de la Multimedia), ha fet dos llargmetratges bastant ben rebuts (“Me and You and Everyone We Know” i “The Future”), ha escrit un llibre de contes (també traduït per Seix Barral) i una novel·la que els seus amics deixen molt i molt bé.

Però aquí estem parlant de “It Chooses You”, un llibre sorgit d’una crisi creativa, quan l’autora intentava completar un guió que se li resistia. Així, per pur pànic de la pàgina en blanc, va anar a parar a “PennySaver”, una publicació en paper d’intercanvi comercial, tan previsible i sòrdida com el nostre “SegundaMano”, i a falta d’idees millors se’n va anar a visitar, acompanyada d’un fotògraf, gent que volia desprendre’s d’una jaqueta de cuir o d’una maleta, gent que venia cadells de gat bengalí o cap-grossos, gent que tenia a casa seva centenars de nadales o desenes d’àlbums plens de fotografies que no eren seves. A canvi de pagar 50 dòlars a cadascun dels venedors potencials, July es permetia entrevistar-los breument: preguntes més aviat senzilles i banals, no cregueu.

Ara bé, com que la gent que encara s’anuncia en paper no sol tenir ordinador, la Miranda va anar topant amb una colla de pàries digitals bastant particular: un transsexual en ple procés de reassignació sexual, un adolescent retardat i ambiciós, uns cubans exiliats de la primera volada, un ancià que escrivia limmericks de caire sexual a la seva esposa… L’autora, entre alarmada i deprimida, es mira aquesta comèdia humana com si acabés de desembarcar en un planeta remot. S’ha d’entendre que ens trobem a Los Angeles i que la gent com cal no pren mai el transport públic i es desplaça en vehicle propi de casa d’amic en casa d’amic, per això el fet de tenir un tast del món real la trasbalsa tant i li provoca reflexions de molt baixa volada.
La mayoría de la vida transcurre “offline”, y pienso que así será siempre. Comer y sentir dolor, y dormir y amar ocurren en el cuerpo. Pero no me es imposible imaginarme perdiendo el apetito hacia esas cosas: no son siempre fáciles y conllevan mucho tiempo. Dentro de veinte años estaré entrevistando al aire, al agua y al calor, sólo para recordar que eran cosas importantes.
Quan a les persones ordinàries ens passen coses, com a molt obrim un blog i les redactem amb discreció, cosa que no fa mal a ningú. Els temperaments artístics com el de Miranda July, en canvi, escriuen un llibre il·lustrat que es llegeix en dues hores escasses i que no té gaire justificació (ni tan sols tipogràfica). No dubto que en un altre mitjà aquesta senyora pugui ser capaç d’aportar alguna cosa de vàlua, però a mi ja m’ha atrapat gran i cansat. O sigui que m’emprenyo i me’n torno a casa.

Aquesta senyora venia osos amorosos

4 comentaris:

  1. Qui sap, potser algú que si que farà alguna cosa lleig un blog d’aquests d’una persona ordinària.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pons, m'he llegit el teu comentari vint vegades i no l'entenc.

      Elimina
    2. es la dislèxia que m'ataca just quan escric comentaris al teu blog, realment volia dir: Qui sap, potser algú que si que farà alguna cosa llegeix un blog d’una persona ordinària

      Elimina
    3. No sé, crec que les persones que fan coses de debò no perden el temps amb els blogs.

      Elimina