dimarts, 17 de març de 2015

El pedestal són les sabates (1)

El Pípila: un monument no mencionat en aquest apunt
Quan es parla de l’escriptor mexicà Jorge Ibargüengoitia, més que la seva obra, és inevitable recordar la seva mort en accident d’aviació l’any 1983 als afores de Madrid, en un vol d’Avianca en el qual també viatjava la pianista catalana Rosa Sabater. Autor especialitzat en formes breus i sovint humorístiques, no és aquest el millor bagatge per assegurar-se un lloc a la posteritat. En vida, autors de prestigi l’admiraven secretament; actualment, de tant en tant un entusiasta com l’Enric González trenca una llança al seu favor. Aquí al blog ja vaig escriure sobre ell a propòsit de “Estas ruinas que ves”. Ara hi torno amb “Revolución en el jardín” (Reino de Redonda, 2008) una selecció de les seves cròniques i articles realitzada pel seu compatriota Juan Villoro.

Des de 1968 a 1976 Ibargüengoitia escrigué dues col·laboracions setmanals al diari “Excélsior” que dirigia Julio Scherer. L’escriptor tenia quaranta anys i una carrera de dramaturg a l’esquena (algú li havia advertit que el seu cognom era massa llarg per enquibir-lo a una marquesina de teatre). Durant vuit anys escrigué amb completa llibertat sobre el que li donava la gana, mentre que “Excélsior” es convertia en el periòdic més llegit del país i un dels deu més importants del món. L’any 1976 el president Luis Echeverría, fart de la seva oposició, va clausurar la publicació. Ibargüengoitia continuà escrivint cròniques, ara mensuals i una mica més extenses, a la revista “Vuelta” que dirigia Octavio Paz. Així ho va fer fins la seva prematura mort als 55 anys.

L’estil d’aquestes cròniques que Villoro ha compilat no és de cap manera espectacular, respira sempre una normalitat quotidiana que es limita a descriure el que passa. On rau doncs la seva soterrada comicitat? Potser en que evita la solemnitat i es calça les sabatilles per parlar de temes que en altres plomes resultarien pomposos. En un país tan abocat a les fanfàrries patrioteres com és Mèxic (i com ho són també la resta de constituent de l’ONU), Ibargüengoitia i els seus relats impàvids, a la Buster Keaton, resulten pura subversió.

El títol del post, robat amb perfecta impunitat al nostre molt mortal Joan Brossa, exemplifica molt bé la tendència anti-retòrica de l’autor que m’ocupa i té a veure amb el primer article del recull, que es diu “El lenguaje de las piedras” i va dedicat als monuments que erigim als pares de la pàtria, més per sentit de l’obligació que per necessitat estètica. Observem, per exemple, aquesta poc subtil crítica a una andròmina horrenda que ocupa una rotonda d’Acapulco.
De la contemplación de este monumento se desprenden dos enseñanzas, una para el escultor, y la otra para el espectador que tenga ambiciones de llegar a ser héroe.

El escultor debe comprender que para un observador no avezado a los términos del arte barroco, la diferencia en tamaño entre los tres bustos que están puestos en el mismo monumento no significa una diferencia en la categoría de los personajes representados, ni en la magnitud de sus respectivas empresas, sino, simple y sencillamente,  una diferencia en el tamaño de sus cabezas, y que, de la observación del monumento, alguien podría pensar que de los personajes representados unos eran cabezones y otros microcéfalos.

Más interesante, y quizás más provechosa, es la enseñanza que este monumento ofrece al aprendiz de héroe: si no es uno calvo, o no tiene la costumbre de amarrarse un trapo a la cabeza, hay que cultivar algo que constituya un sello inconfundible, como, por ejemplo, usar anteojos cuadrados, dejarse crecer una barba extraordinaria, por lo hirsuto, por lo ralo, o por lo largo, o taparse un ojo con un parche, porque en los rasgos fisonómicos nadie se fija, y un héroe sin imagen, es como si no existiera.
Demà, més exemples d’aquestes “botanas” tan gustoses.

2 comentaris:

  1. Jo, si se'm permet, és clar, voto per la necrològica de la seva mare.

    ResponElimina