dilluns, 2 de març de 2015

Víctimes del segle

Jo ja ho sé que els relats que expliquen el passat es construeixen sovint de la manera menys dolorosa per a qui el conta, i que això no és mentir, és sobreviure amb els records.
Els lectors de “El meu país d’Itàlia” no teníem cap dubte que Maria Folch (Marieta) ha sigut agraciada per les muses amb un concís, sensible i bell estil que funciona estupendament en les observacions quasi impressionistes que tant afavoreixen els blocs. La publicació de la seva primera novel·la “Després vénen els anys” (Drassana, 2014) suposava l’apertura d’un gran interrogant: ¿seria capaç l’autora de resistir igual de bé en distàncies llargues i en gènere tan allunyat al del dietari personal? Bé, la resposta curta és que sí, que Maria Folch se’n surt, i a més amb matrícula, el que no deixa de ser un descans; perquè jo a Maria l’he acabat coneixent personalment i no us podeu ni imaginar com és de complicat escriure amb diplomàcia i el cap fred sobre la producció literària dels amics. Així que no caldrà que faci equilibris entre l’ambigüitat i les mitges veritats per cantar les excel·lències de “Després vénen els anys” i em podré permetre ser absolutament sincer.

La protagonista del llibre es diu Blanca Lleó i és una historiadora castellonenca, una mica frustrada professionalment, a qui encarreguen entrevistar els exiliats italianoparlants d’Ístria que fugiren a Itàlia un cop acabada la Segona Guerra Mundial. Titllats d’anticomunistes, per escapar del “benèvol” règim de Tito, la seva acollida al país veí fou tan controvertida com hostil. La ciutat artificial de Fertilia als afores de l’Alguer, una creació del règim mussolinià, fou repoblada per aquesta colla d’exiliats falsament iugoslaus; i allí que se n’hi va la Blanca en successius caps de setmana de l’hivern de 2005. Així és com coneixerà Michele Fiorin, vell partisà que ha participat en algunes de les gestes més admirables del segle, i establirà amb ell una relació molt particular que lligarà els seus respectius passats.

La novel·la admira per la seva ambiciosa estructura que alterna tres estils de narració: el relat en tercera persona de les accions i els pensaments dels dos protagonistes, les reflexions que li fa Blanca en primera persona a un amic de Castelló via email i els retalls de notícies extretes de la premsa de l’època dels fets històrics. Però si la complexitat formal sorprèn en el treball d’un principiant, no dificulta en cap moment l’avanç de la lectura, sinó que l’estimula. No és aliena a l’interès del llibre la novetat dels episodis històrics tractats, perquè no crec que a casa nostra se sàpiga gran cosa ni dels refugiats d’Ístria, ni del paper dels partisans italians durant la Segona Guerra Mundial, ni de la ciutat planificada de Fertilia, ni (gosaria dir) de com es va viure la Guerra Civil des de Castelló.

Tot lligant, sense que es percebin les costures, temes de memòria i desarrelament, de pertinença i exili, saltant en el temps des de principis del segle XX fins ara mateix i combinant geografies mediterrànies que abasten de Pola a Castelló, passant per Roma i l’Alguer, Maria Folch (ajudada pel seu ben organitzat cervell) aporta la lògica de la inevitabilitat al conjunt. També ajuda, i molt, a l’èxit de la novel·la un llenguatge senzill, bell, precís i evocador que pot, una mica a desgrat seu, arribar a ser poètic.
Al carrer d’Enmig, en un dels molts refugis que la gent havia improvisat sota les cases, hi ha un grup de dones i xiquets. Una dona jove li demana a la filla que puge a casa a buscar aigua, fa dos dies que s’estan al refugi amb dos xiquets de bolquers i de tant en tant van a casa a agafar aigua, no n’han pogut baixar molta i ara els en fa falta. Li fa molta por enviar-hi la filla i li fa mil recomanacions d’anar ràpida i no obrir cap finestra. La xiqueta, que es diu Rosa, no pot resistir la curiositat de mirar el carrer des d’una finestra, tot és ple de pols i de fum, veu un soldat que camina estrany, està malferit i deixa un reguer de sang. Rosa no pot evitar cridar, té molta por de les bombes i dels moros, que li ha dit sa mare que estan arribant. Agafa l’aigua i torna al refugi sense explicar res del que ha vist, però no ho oblidarà mai.

Tornem al refugi sota la séquia major, allà, sota les bombes i les canonades, s’ha posat de part una dona del Grau i tothom s’activa per donar un colp de mà a la partera i a les dones que l’ajuden, i els porten aigua, llençols o el que tenen.

Enmig del soroll i dels sotracs de les bombes, se sent el primer plor d’una xiqueta que es dirà Rosa, com la xiqueta que va veure el soldat ferit al carrer d’Enmig, mentre apareixen somriures en moltes de les cares de la gent amuntegada al refugi, algunes dones ploren baixet i, en un silenci estrany, se sent el degoteig de l’aigua de la séquia que regalima a les parets del refugi.
Encara que Maria Folch intenti distanciar-se de la seva protagonista, comparteix molts trets biogràfics i de caràcter amb la Blanca Lleó, incloent-hi la coentor. El més notable però, és l’admiració que traspua pels vells lluitadors castigats per la història, aquells a qui tots els governs escatimaren honors, els que gosaren anteposar la seva humanitat a les ideologies; és a aquests eterns perdedors als que “Després vénen els anys” ret homenatge. Em sap greu que un llibre com aquest, tan mereixedor de generar una nombrosa corrua de lectors satisfets, probablement serà víctima del tradicional divorci que hi ha entre les editorials valencianes i el Principat. Si voleu reparar aquesta injustícia, reclameu-lo a la vostra llibreria de confiança o adquiriu-lo a la web de l’editorial. Després no em vingueu amb que no us ho havia dit.

4 comentaris:

  1. I que bé poder disposar d'un bon selector, ¿o és seleccionador?
    El retalló no pot ser més motivador.
    L'haurem de buscar, a València o on calgui.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser també el tinguin a la botiga de Vilaweb.

      Elimina