diumenge, 15 de març de 2015

Hi ha que neixen estrellats

“Maps to the Stars” és una pel·lícula estranya, fet que no seria sorprenent si afegim que l’ha dirigida David Cronenberg, però és també estranya dins de la seva pròpia filmografia: un objecte cinematogràfic de difícil classificació. El guió de Bruce Wagner havia estat desat en un calaix durant vint anys, però conté nombrosos elements que no queden fora de lloc a la filmografia de Cronenberg, començant per les seves arquetípiques mostres d’horror físic.

En primera instància el film semblaria una sàtira negríssima sobre el món del cinema i més en concret sobre la fauna nociva que pul·lula a Los Angeles. Havana Segrand (Julianne Moore) és una actriu madura en franca decadència que lluita per fer-se amb el paper de protagonista en un remake d’una pel·lícula que va fer la seva mare trenta anys abans. Mia Wasikowska és la seva misteriosa assistent personal, vinguda des de Florida amb propòsits secrets. John Cusack és un guru de l’autoajuda que tracta els traumes de l’Havana amb una barreja de massatge i psicodrama. Té un fill adolescent (Evan Bird) que havia sigut estrella infantil de la televisió i que ara està en procés de rehabilitació. La seva mare (Olivia Williams) li controla la carrera de forma quasi edípica. Ah, i Robert Pattinson fa de conductor de limusines amb aspiracions artístiques. Per descomptat, tots acaben relacionats de formes insospitades.

Com hem vist amb tantes pel·lícules dedicades al món del cinema, aquí hi ha sexe, hi ha addicció, narcisisme, superficialitat, safareig, ambició i una facilitat enorme per fer-se la traveta, tot presentat amb una acerbitat còmicament desagradable. Entre agents, advocats, mares d’artista, velles glòries i joves aspirants s’intercanvien tota mena de rumors maledicents, mentre volen referències a noms reals (Anne Hathaway, Gary Marshall, P. T. Anderson) i fins i tot hi apareix Carrie Fisher fent d’ella mateixa. Però a mesura que avança la pel·lícula es va fent evident que l’interès de Wagner i Cronenberg no és tant la sàtira, com el traç d’una mena de poema tonal on els motius es repeteixen quasi com una divagació. Entre els més evidents: la presència del foc (incendis, persones cremades), l’incest volgut o involuntari, les referències a la defecació, els abusos infantils, l’aparició de fantasmes…

Aquest tipus de narrativa sense un objectiu clar corre el perill d’alienar l’espectador, per molt consistent que sigui cada escena contemplada individualment. Jo en particular no he sortit gaire satisfet d’un film que és molt pitjor que la suma de les seves parts, algunes d’elles excel·lents. Compta amb una gran interpretació de Julianne Moore (premiada a Cannes i a Sitges), en un paper que l’obliga a ser vulnerable, dèspota, hipòcrita, voluble i procaç, i que és infinitament més interessant que la seva oscaritzada protagonista a “Still Alice”. Tret del jove Evan Bird, cal dir que la resta del repartiment també està molt bé, amb menció especial a Wasikowska, una noia que sempre m’agrada trobar a la pantalla. La presència de Pattinson és un xic supèrflua, però és digne d’encomi els seus esforços per escapar de l’ombra de la saga “Crepuscle”.

Difícil recomanar aquest “Maps to the Stars” que, segons els gustos de l’espectador, pot ser tant una pèrdua de temps via anada d’olla, com una experiència estimulant per insòlita. Com que anit vaig veure “Siegfried” al Liceu, he cregut descobrir en les cabòries de Bruce Wagner algun eco del foc que encerclava la valquíria, però també de l’embolica que fa fort de “Magnolia” i dels infants (i els pares) terribles de Jean Cocteau. Ho deixo aquí, per si a algú aquestes pistes li semblen interessants.

7 comentaris:

  1. Estimulant, fogosament estimulant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, dedueixo que l'has vista i t'ha agradat. Aquest cop no compartim entusiasme.

      Elimina
  2. QUINA DERIA AMB LES ANADES D'OLLA¡¡¡,A VOLTES CREC QUE FAN AQUESTA MENA DE "PELIS",PER FER CREURE QUE SON UNS INTELECTUALS DEL "COPON".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oliva, també hi ha qui li ha agradat. Amb no anar-les a veure...

      Elimina
  3. Estic d'acord amb tu (bé, em perdo en les referències finals), però vaig sortir amb la sensació que l'anada d'olla, de fluïds i de traumes m'havia passat pel costat o m'havia saltar pel damunt, no sé com dir-ho, potser per falta d'empatia, i és veritat que la Moore està molt bé...

    ResponElimina