dilluns, 23 de març de 2015

Fisiologia del museu

“National Gallery” és la primera obra que conec del veteraníssim documentalista Frederick Wiseman (Boston, 1930) i, pel que llegeixo, és arquetípica de la seva manera de fer. Wiseman s’ha especialitzat en retratar com funcionen determinades institucions i ho fa sempre de forma gens intrusiva, mitjançant escenes reals, no dramatitzades, en un estil que els anglesos denominen molt graciosament com de “mosca a la paret” (fly on the wall). Malgrat això, el director nega la suposada objectivitat dels seus films, tot al·legant que la selecció del material i el muntatge final mai no són innocents, per poc programàtiques que siguin les seves intencions.

“National Gallery” aplica aquests principis a l’observació de com es mou i respira una bèstia tan fastuosa com és el famós museu homònim de Trafalgar Square (no endebades el primer museu que vaig aprendre a estimar). Sense recórrer a veus en off ni bustos parlants —només a través de la interacció entre els professionals, el públic i la pintura— el documental aconsegueix oferir una visió sorprenentment rica i polièdrica de la institució. Des de la tropa que fa la neteja i la manutenció fins al consell directiu, a tots els participants se’ls hi dedica una estona de pantalla, mentre es planteja tàcitament quin paper ha de tenir en ple segle XXI la gran pintura clàssica i de quina manera se l’ha de tractar. En un dels escassos moments en els quals es mostra la burocràcia del museu, es debat fins a quin punt cal renunciar a l’elitisme del “High Art” per tal d’augmentar el nombre de visitants, encara que sigui mitjançant l’adhesió a una popular competició esportiva; dit d’una altra manera, la contínua temptació que sent el món de la cultura a esdevenir rendible amb perversitat neoliberal. I no puc negar que a moltes de les imatges s’apunta la sospita que el gaudi de la col·lecció de la National Gallery és un vedat exclusiu per a gents d’edat avançada, de raça blanca i de classe mitjana tirant a alta.

Però un cop desempallegat de la mala consciència, el film és una veritable mina. Com ja he dit, no hi ha argument, ni tesi, ni progressió dramàtica; “National Gallery” sembla actuar per pura acumulació de materials diversos per aconseguir el seu efecte. Moltes de les seves giragonses sorprenen: un ballet contemporani davant de quadres mitològics de Ticià, un concert de piano a la sala manierista dominada per Caravaggio;    un taller d’apreciació de la pintura dedicada als invidents… D’altres tracten temes subsidiaris, en els quals no hi solem pensar, tot i que són indestriables de l’experiència de la visita al museu: la il·luminació, la distribució dels quadres a la sala, els seus marcs. I després hi ha els professionals (els historiadors, els guies, els pedagogs, els restauradors, els professors d’estètica…) que analitzen les pintures per a un públic que tenen davant seu. (En un determinat moment Wiseman sembla ironitzar en mostrar un equip “rival” que també està filmant un documental al museu, però que utilitza una veu en off de tipus prescriptiu).

Meravella la quantitat de maneres amb les quals es pot contemplar una obra d’art i el film n’explora moltes fins arribar a l’extrem de preguntar-se si el museu és el millor hàbitat per la majoria d’elles. Les veus convocades a “National Gallery” per demostrar-ho són didàctiques, persuasives i brillants. No cal dir que les obres escollides per fer-ne una dissecció parcial són totes de primera categoria. Per arrodonir la festa, afegiu als noms citats els de Leonardo, Caravaggio, Turner, Pissarro, Rubens, Holbein, Poussin, Vermeer, Velázquez... 

La pel·lícula dura tres hores de rellotge que no es noten gens, perquè cada escena s’allarga just fins abans que perdi l’interès, i a més són totes elles molt diverses i apel·len a diferents categories del plaer. Per descomptat “National Gallery” és de visió obligada per a qualsevol persona interessada en les arts plàstiques; però fins i tot el visitant més desmenjat en sortirà enormement enriquit de l’experiència. Estrenada el 2015, “National Gallery” és una de les deu millors pel·lícules del 2014. No (menteixo), una de les cinc millors. No, una de les tres. Si no quedés tan mercenari, diria allò típic del retorn de l’entrada a qui no en quedi satisfet. Que és una segona manera de garantir-vos la satisfacció per poc que us agradi mirar i pensar.

9 comentaris:

  1. Respostes
    1. Galde, per a persones com tu és imprescindible.

      Elimina
  2. un documental? sobre un museu? entens que de bones a primeres em faci por, oi? Però segons veig a la crítica li ha agradat, però ja se sap, la crítica és gent d’edat avançada, de raça blanca i de classe mitjana tirant a alta...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si les paraules 'documental' i 'museu' et produeixen urticària, ja saps el que no has de fer.

      Elimina
  3. Fa moltes ganes, però no sé quan el podré veure...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eva, m'imagino que al Marroc deu ser difícil veure aquest tipus de cinema com no sigui a un festival.

      Elimina
    2. No et penses. Aquest documental en concret no ho sé, però en general, passa el mateix que per tot arreu: hi ha moltes coses que només existeixen a Rabat i Casablanca i no arriben mai a les ciutats menudes ni als pobles.

      Suposo que d'ací un temps es podrà veure per Internet, tot i que no siga el mateix.

      Elimina