dimarts, 10 de març de 2015

El camí de la creu

Segona pel·lícula de John Michael McDonagh després de la comèdia “L’irlandès” (The Guard), que no vaig veure, i segona col·laboració amb el gran actor Brendan Gleeson, “Calvary” és una obra tan inclassificable com magnètica, digna companya d’aquella “In Bruges” que va dirigir Martin McDonagh, el germà del director, i on també descollava Gleeson.

La primera escena planteja una premissa irresistiblement poderosa: un dia al confessionari li anuncien al pare James (Gleeson) que d’aquí una setmana serà executat. El fals penitent (i anunciat assassí) revela els abusos sexuals que va patir quan era un infant en mans d’un capellà, i encara que el confessor no en tingui cap culpa, sembla que aquest fet farà més saborosa la revenja. Al cap i a la fi tot l’edifici de la religió catòlica es fonamenta en el sacrifici d’un innocent. A partir d’aquí el film podria esdevenir un “thriller” de suspens llargament sostingut, però després que el protagonista declari que ja sap qui és el seu futur assassí i que no pensa denunciar-lo, tot i que no l’empara el secret de confessió, es fa evident que al director i guionista l’interessa explorar altres vies.

Així durant la setmana següent el pare James intentarà ajudar els seus feligresos en els seus problemes quotidians i es trobarà sovint amb actituds insòlitament agressives de les que no seran alienes ni l’actual crisi econòmica, ni els casos de pederàstia descoberts al si de l’església catòlica irlandesa. Els diàlegs sonen a vegades excessivament articulats, com si provinguessin d’una obra teatral, i els membres de la parròquia de vegades semblen més arquetips que persones. Per fortuna el guió està travat amb molta fluïdesa i el “casting” és tan original com inspirat de debò. Hi surten des del veteraníssim M. Emmet Walsh fins el jarmuschià Isaach de Bankolé, l’exímia actriu de teatre Kelly Reilly, el monologuista còmic Dylan Moran, l’Aidan Gillen de “The Wire”, la canadenca Marie-Josée Croze o el Chris O’Dowd de “Girls” i “Thor”.

I al capdavant hi ha Brendan Gleeson, un actor d’aparença tan ferrenya i poderosa que es diria que només li cal posar-se davant de la càmera per tenir la feina feta. Aquí ha col·laborat amb el guió i s’ha fet un paper realment a mida on pot brillar com a bon sacerdot. La seva actuació ja val la pel·lícula. I encara que “Calvary” sigui sobretot un film de “text”, el seu embolcall cinematogràfic està molt cuidat amb un muntatge en plans curts de composició perfecta. I esclar els paisatges irlandesos sempre són un valor afegit: molt malament ho hauria de fer el director de fotografia per no extreure’n dramatisme romàntic a carretades.

Un detall menor m’ha molestat. És l’aparició d’un personatge que se suposa que és milionari i que té a la seva mansió el quadre “The Ambassadors” de Hans Holbein el Jove. Es tracta d’una pintura massa coneguda com per ignorar que en realitat es troba a la National Gallery londinenca. ¿Tant els hi costava emprar una altra obra menys coneguda que no delatés tan fàcilment l’absurditat de la situació? Res, ja ho dic, una niciesa.

Més enllà del retrat tridimensional d’un personatge, “Calvary” sembla parlar de la culpa i del perdó, no m’arriscaria a endevinar quins altres propòsits amaga; però es deixa seguir amb intriga i interès. Recomanada per a qui li agradi que el sorprenguin.

2 comentaris:

  1. A vegades intento deduir el tema dels posts a partir dels títols. No cal dir que m'equivoco molt sovint... Ni Esparraguera ni Olesa ni tan sols Ulldecona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, tot i que aquest era bastant fidel a l'original.

      Elimina