diumenge, 29 de març de 2015

Negocis no gaire bruts


“A Most Violent Year”, tercera pel·lícula de J. C. Chandor, confirma aquest director com un digne successor del realisme amarg de Sidney Lumet o Norman Jewison. L’any violent del títol és 1981, quan a la ciutat de Nova York es produí un rècord criminal únic en el segle. Ran de la dràstica intervenció de l’alcalde Rudolph Giuliani, la ciutat esdevingué la molt més amable meca turística que coneixem avui, però visitar Nova York a la dècada dels 70 o dels 80 no era apte pels febles de cor.

L’acció té lloc en els primers mesos d’aquest any malaguanyat i se centra en l’home de negocis Abel Morales (Oscar Isaac), un hispà fet a si mateix que ha prosperat amb la distribució i venda de combustible per la calefacció. Abel intenta conduir els seus negocis de la forma més legal possible, encara que una mà invisible assalti contínuament els seus empleats i li robi les mercaderies. Tant la seva esposa (Jessica Chastain), de la que se suggereix que té un pare mafiós, com el seu advocat (un irreconeixible Albert Brooks) li aconsellen que acudeixi a la protecció armada, però Abel s’hi resisteix per deixar impol·luta la seva honorabilitat.

Malgrat el títol i la iconografia, “A Most Violent Year” ni és una pel·lícula sobre la màfia, ni conté gaires escenes de violència; aquesta és més aviat sistèmica i es presenta com inherent al capitalisme. El clima dominant és el de l’ambigüitat moral, on tothom sembla esquitxat per la corrupció, i fins i tot el punt d’honor del protagonista podria ser la pantalla de pràctiques escassament legals. Oscar Isaac està perfecte en un paper sever i aclaparat que amaga algun replec i que tothom ha comparat al d’un jove Al Pacino. Jessica Chastain continua la seva corrua de treballs excel·lents, aquí com una tigressa que no dubtarà en atacar si la seva família està en perill. Molt bo també Elyes Gabel, com un vulnerable aspirant a triomfador. Però en realitat tot el repartiment és irreprotxable, amb gent tan variada com David Oyelowo (recent Martin Luther King), Alessandro Nivola o Catalina Sandino Moreno.

La fotografia de Bradford Young segurament és molt adequada, encara que tanta tonalitat marronosa de puré de cigrons i uns interiors quasi a les fosques deprimeixen i impedeixen veure els rostres dels actors. La música d’Alex Ebert resulta ominosa i gairebé subliminal. Només calen uns paisatges de misèria post-industrial i un fons sonor de crims radiats per acabar de completar una experiència sòrdida del tot. Tot plegat molt estimable, però una mica desinflat dramàticament. El material no dóna per les dues hores que ocupa. Que ningú no s’estranyi si avorreix una mica.

4 comentaris:

  1. Li falta una mica de no sé què i li sobra metratge, malgrat les seves virtuts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és una llàstima perquè apunta bones maneres.

      Elimina
  2. Em semblava interessant peerò per anar a veure-la l'haurien de fer al costat de casa.
    Esperarem veure-la a la tv.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estimada Glòria, cada dia fan menys coses al costat de casa: el cinema ens fuig.

      Elimina