diumenge, 8 de març de 2015

De marxa per Alabama

La nul·la presència d’artistes negres en les nominacions als Oscar d’enguany trobà en el film “Selma” el seu exemple més lacerant. Aspirant només als premis a la millor pel·lícula i millor cançó original (que va guanyar), la poca sensibilitat racial de l’Acadèmia atià una polèmica que potser no va fer cap favor a “Selma” a l’hora d’apreciar-la com a obra estrictament cinematogràfica; possiblement per la senzilla raó que “Selma” no podrà ser mai “només” una obra cinematogràfica: hi ha massa greuges històrics en joc.

La pel·lícula narra els fets crucials que es produïren a la ciutat de Selma (Alabama) durant la primavera de 1965, quan una multitud encapçalada per Martin Luther King intentà en tres ocasions recórrer a peu els vuitanta quilòmetres que els separaven de la capital de l’estat a Montgomery. El seu propòsit, reclamar el dret al vot per a la població negra, la qual —malgrat haver sigut abolida per llei la discriminació racial— no podia fer-lo efectiu a la pràctica. La brutal repressió que patiren aquests lluitadors per la democràcia marcà un punt d’inflexió en la lluita pels drets civils.

Certament “Selma” ens parla de fets històrics fonamentals del segle XX que mereixien ser traslladats a la pantalla i, començant per la seva directora, la relativament novícia Ava Duvernay, ho fa des d’una perspectiva afroamericana, el que encara accentua més la rellevància del projecte. Però aquesta mateixa transcendència bloqueja en certa mesura les crítiques que se li puguin oposar: ningú no vol ser acusat d’aixafar la guitarra d’una obra d’objectius tan honorables. I no és que el film estigui malament, que no ho està, però fa contínuament la sensació que mereixeria haver sigut molt millor.

En el seu haver s’hi pot comptar un grup d’actors molt ben conjuntat, més imponent en les seves intervencions corals que en les prestacions individuals. David Oyelowo fa un Martin Luther King sòlid, però a qui el guió no exigeix que s’allunyi de la comoditat dels sentiments convencionals. Almenys Tom Wilkinson, a qui han acusat de fer un president Lyndon B. Johnson completament allunyat de la realitat (tant per semblança física, com per veritat històrica), omple de trempera dramàtica les seves confrontacions polítiques amb el doctor King. Com que la pel·lícula és de prestigi i llueix al currículum, actors més que qualificats es conformen amb paperets de dues frases. És el cas de Wendell Pierce, d’Oprah Winfrey, de Cuba Gooding Jr., de Martin Sheen, Tim Roth o Dylan Baker. També és de premi la fotografia bruta del pujant Bradford Young, com ho és la direcció artística. I ho són les intencions polítiques de tot plegat, no cal ni dir-ho.

Més discutibles són els plans emfàtics i una mica claustrofòbics de la directora, que no afegeixen res a l’equació; o un guió anèmic que es limita a explicar el que no es veu capaç de mostrar i que, quan entra en joc la relació entre Luther King i Coretta, mor per inanitat. Vist que a la sala de cinema érem literalment quatre gats, es nota que a Barcelona aquests temes semblen quedar-nos molt lluny. Evidentment no és així i el racisme i la xenofòbia encara campa lliure pertot arreu. Per això, sense que sigui una pel·lícula rodona, trobo molt aconsellable veure-la pel seu valor informatiu.

Casualment, ahir mateix el president Barack Obama visitava Selma en la commemoració del cinquantenari de la marxa. Més significativament l’avanç del matrimoni igualitari als Estats Units ha seguit pautes equiparables a les de la fi de la disgregació racial fa mig segle. Quan ja hi ha trenta-set estats que reconeixen els casaments homosexuals, la batalla s’està lliurant actualment de nou a Alabama. Hi ha gent que no aprèn i que insisteix a situar-se una vegada i una altra a la trinxera equivocada.

2 comentaris:

  1. No sé si veurem mai la fi del racisme i amb això vull dir que no sé si un dia tota la raça humana haurà après que tots som iguals davant de Déu si existeix i davant la llei sempre.
    M'has fet recordar que una vegada a El Corte Inglés -potser l'any 70- vaig veure Coretta King a qui el seu marit anomenava Cory. Havia vingut a presentar un llibre sobre el líder i hi havia tot un parament de focus i la televisió espanyola. Ella era molt maca.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja t'ho dic jo, Glòria, que no veurem la fi del racisme, i no serà per falta de ganes.

      Elimina