dissabte, 26 de setembre de 2009

El secret de Scherezahade (director's cut)


[Presento aquí la versió completa del conte que aparegué fa un parell de dies a la pàgina de la bajoqueta 365 contes. Quan el vaig escriure, em vaig deixar endur per l'entusiasme i vaig oblidar el límit de 365 paraules. Aquí el recupero en tot el seu esplendor original.]

Conten antiguíssims documents guardats als nostres arxius estatals que en una època llunyana regnà en aquestes contrades el cruel soldà Bajoquè III. En realitat el monarca era de molt bona pasta, però la infidelitat de la seva primera muller li havia amargat la vida i, no content amb decapitar l’adúltera, havia decidit venjar-se de tot el gènere femení en pes, sense fer cap discriminació. En poques paraules, se li havia girat feina.

D’acord amb el seu pla malèvol, cada dia es casaria amb una noia verge al temps que decapitava la seva esposa anterior, en una mena de divorci exprés “avant la lettre”. El soldà mantingué aquesta estressant agenda durant 3.000 dies, de manera que les verges (com sol passar en tota època i circumstàncies) començaren a escassejar. Havia arribat aquell punt en el qual només la filla del visir, una tal Scherezahade, presentava prou garanties de puresa. El seu pare, coneixedor de l’horrible destí que l’esperava, mirà de dissuadir-la; però la noia, que tenia recursos (i havia fet un màster a Deusto) decidí provar sort, convençuda que els homes en general són més fàcils de manipular que una rentadora. Encara que necessitin més sabó.

La nit de noces, Scherezahade demanà al tòtil de Bajoquè III que li concedís uns segons per acomiadar-se de la seva estimada germana Dunyazad. Schere va aprofitar aquells instants crucials per explicar-li un conte que començava així: “Després d’un llarg recorregut fins a aquell far, et planteges si val la pena fer el viatge a la inversa...” El soldà s’ho escoltava tot darrera d’una gelosia emparrada de buguenvíl·lies. Ben aviat es deixà atrapar per l’encís d’una història que era tota mentida, que no tenia conseqüències en el món real i que ni tan sols era d’utilitat pública, però que l’entretenia d’allò més. Un cop el conte acabat, Dunyazad (ben alliçonada) en demanà més. Bajoquè des del seu amagatall coincidí amb els desitjos de la seva cunyada. Però, Scherezahade s’excusà inflexible, tot al·legant que se sentia cansada, no sense prometre abans que per l’endemà tenia a punt un micro-conte apassionant digne de Stieg Larsson.

L’endemà la filla del visir complí el que havia promès i explicà un altre relat captivador; però no deixà de prometre un d’encara millor per a la nit següent. D’aquesta forma indolora i beneita transcorregueren mil i una nits (i de passada la parella tingué tres fills, perquè no tot era literatura en les seves relacions). Al cap d’aquests gairebé tres anys, Bajoquè III havia esdevingut un esclau incondicional de la ficció; per tant, en agraïment als plaers rebuts, abolí el seu venjatiu pla, nomenà Scherezahade com a reina vitalícia i va comprar-se un televisor de plasma per entretenir els moments d’espera entre contes.

Mentrestant la filla del visir respirà tranquil·la; per un moment havia temut que la infinitat de contes que anava xuclant de la pàgina de 365 contes acabarien per exhaurir-se.

5 comentaris:

  1. tu hauries d'haver treballat com a guionista de Disney :)

    ResponElimina
  2. hagués estat bo per la Disney, la teva butxaca i la humanitat, de passada :P apa, queixa't

    ResponElimina
  3. Sens dubte, dolent! Segur que hi han llocs millors on potenciar el teu talent que en la multinacional del conservadurisme i la nyonyeria!

    ResponElimina
  4. Glam, és que jo em vaig criar amb Disney. Així he sortit de nyonyo...

    ResponElimina