La fi d’una era

Fa temps que sabíem que al CD li quedaven quatre dies i no crec que ningú ho lamenti en excés. Sempre va ser un format desafortunat que no acabava de fer el pes a ningú. Més trist serà el que amb ell desapareixerà, com és el cas dels àlbums.

Ahir 9 de setembre la notícia musical del dia fou la publicació remasteritzada de la discografia completa de The Beatles, tant en versió estèreo com mono. L’edició es presenta en sengles capses bastant austeres i sense gaire luxe de complements i els seus quatre últims àlbums es poden adquirir individualment. La gràcia d’aquesta versió rau en el seu so que, sense haver canviat ni afegit res, ha estat netejat d’impureses i n’ha potenciat els detalls. Per curiositat, vaig comprar-me “The Beatles” (l’àlbum blanc, vaja) i he de reconèixer que sona fabulosament bé. Les cançons són les mateixes de sempre, en cap moment tens un sentiment de traïció, i tanmateix descobreixes una pila de matisos que hi eren amagats sota més de 40 anys de pols i teranyines.

Després de mesos en que les botigues de discos presentaven un aspecte agònic de liquidació total, amb ofertes obscenament barates de les darreres novetats i una superfície gradualment minvant, menjada per les seccions de telefonia mòbil, els netbooks, les consoles i els MP3/MP4, aquest esdeveniment guarda un fort valor simbòlic. La importància de l’obra de The Beatles, de la qual tots ens podem considerar fills (o encara nets), no és fàcil de menystenir. En només vuit anys de carrera van imprimir un gir copernicà a la música del segle XX i pocs seran els artistes posteriors que els hi neguin la influència. El fet que l’obra d’aquest grup no hagués passat per les operacions de neteja i potenciació digital a la que s’havien sotmès tots els seus contemporanis clamava al cel. Per això, l’aparició d’aquesta edició llargament esperada sembla que marqui el final d’una època, un cant del cigne tant brillant com fúnebre.

I amb això ens hem d’acomiadar del concepte d’àlbum, una idea que, si no la van inventar The Beatles, en van ser els màxims propulsors. Abans d’ells els discos de llarga durada eren una col·lecció de cançons heterogènies, ordenades per criteris de comercialitat i de contrast entre temes consecutius (ara una de ràpida, ara una balada), funcionant cadascuna d’elles com una unitat aïllable que es podia extirpar del conjunt per emetre-la a la ràdio o bé utilitzar-la en un party. Especialment a partir de Sgt Pepper els seus discos es conceberen com un tot amb una seqüència ben premeditada, a la manera d’una suite, amb repeticions d’un tema, enllaços entre cançons i miniatures sòniques intercalades.

Si bé aquesta idea, duta fins a les seves últimes conseqüències, engendrà artefactes sovint tan temibles com els àlbums conceptuals i allò que en deien òperes rock, els resultats foren generalment bons, amb un conjunt que era molt més que la suma de les seves parts. Bona prova d’això, ni de Sgt. Pepper ni de l’àlbum blanc se’n va extreure cap single.

Què en quedarà de tot això a partir d’ara? Aquí m’hauré de posar especulatiu, perquè desconec en gran mesura els costums de la generació que em segueix. Entenc que els hi agrada arramblar amb tot el que poden descarregar-se gratuïtament i amb aquest magma innominat farceixen els seus ipods i similars. Després ho escolten, preferiblement de forma aleatòria (això del “shuffle” crec que els hi encanta), com si un DJ personal els hi muntés el programa. Si una cançó, d’entrada, no els hi agrada, se la salten i potser no se l’escolten mai més, una forma de negar la supervivència a aquells temes no directament comercials que requereixen diverses escoltes i uns minuts d’atenció, però que podrien acabar sent les cançons de la teva vida. I, si pots escollir (i, sobretot, si has de pagar), per què baixar-te el disc sencer? Amb el hit és més que suficient.

Així que em miro aquest meravellós àlbum blanc, que ja m’he escoltat quatre vegades de cap a peus, i em pregunto quin destí li espera. Posats a seleccionar, “Ob-La-Di, Ob-La-Da” és una bajanada que mai no em compraria separadament, però què transgressora sona darrera l’acerbitat de “Glass Onion”! I “Revolution 9” és una mica llauna (no tant!) i “Good night” em fa pujar el sucre; però és que abans hi ha hagut un sarcàstic “Revolution 1” i les dues últimes cançons del disc formen una declaració d’intencions que no tenen per separat. Al so dels jets de “Back in the U.S.S.R.” segueix sense solució de continuïtat la guitarra reticent de “Dear Prudence”, podria ser d’una altra forma? Entre “Piggies” i “Rocky Raccoon” hi ha una fanfàrria que no sabria dir a quina de les dues cançons pertany, però que per a mi només té sentit col·locada en aquest lloc precís.

Pel bé de la humanitat espero que entre el jovent sorgeixin veus assenyades que s’estimin la música clàssica i que es neguin a escoltar certs àlbums sense respectar la seva seqüència i la seva completesa. En el pitjor dels casos, continuaré depenent dels meus rupestres CD. Com cantava Ringo: “Què veus quan apagues el llum? No ho sé, però sé que és meu”.

[Dos afegitons: ahir, un desmillorat Steve Jobs anunciava (entre altres meravelles) la possibilitat de descarregar des de itunes àlbums sencers, espero que a preus més assequibles. Dos: The Decemberists han publicat enguany "The Hazards of Love", un meravellós àlbum conceptual que no admet tastets parcials. Com ha de ser.]